Igualtat de ritus

Sempre explico que el fet de conèixer l’obra de Terry Pratchett va començar una generació abans que la meva i per culpa d’un error (o no)... Anys abans de néixer jo, un dia la meva mare va demanar la samarreta d’un catàleg. Però quan va obrir el paquet que li havien enviat va resultar que (degut als camins inescrutables de la causalitat) dins la caixa no hi havia la samarreta que volia sinó un llibre anomenat “Ritos Iguales”.

Va començar a llegir-lo. Al principi estava confosa, però al final li va encantar i va anar comprant la col·lecció en castellà, perquè és ara que per fi comencem a gaudir de Pratchett en català (alabats siguin els déus del Discmón i els editors de Mai Més Llibres!). Val a dir que la meva mare mai va reclamar la samarreta extraviada...

p.7 «[Igualtat de ritus] és principalment una història sobre un món. Vet-lo aquí, ja s’acosta. Fixeu-vos-hi bé, els efectes especials són molt cars.

Se sent una nota greu. És un acord profund, vibrant, que dona a entendre que la secció de vent engegarà en qualsevol moment una fanfàrria pel cosmos, perquè el que veiem és la negror de l’espai profund amb un bon grapat d’estrelles relluint com la caspa a les espatlles de Déu. 

Llavors apareix damunt nostre, més gran que el més gran i desagradablement armat creuer estel·lar de la imaginació d’un cineasta de tres pistes: apareix una tortuga, de deu mil milles de longitud. És la Gran A’Tuin, un dels raríssims astroquelonis d’un univers on les coses són menys com són i més com la gent s’imagina que són; té al damunt de la seva closca pigallada pels meteors quatre elefants gegants que carreguen al damunt de les seves espatlles la gran roda del Discmón.»

Al contrari del bon vi, que millora com més envelleix, els llibres de Pratchett milloren quan és el propi lector qui envelleix i madura. Les picades d’ullet a la cultura popular, les bromes picants, la paròdia i homenatge als clàssics de fantasia... De fet, retrobar la jove Eskarina després d’haver llegit recentment “Un mag de Terramar” ha sigut emocionant, perquè he pogut veure algunes de les referències a l’univers d’Ursula K. Le Guin.

Ras i curt... qui no entengui el plaer de rellegir, definitivament no coneix el Discmón! Incloent la traducció d’Ernest Riera, aquesta és la tercera vegada que llegeixo “Igualtat de ritus” (primer en castellà, després en anglès i ara en català) i he gaudit de les tres d’una manera diferent. En aquest cas, he sigut encara més conscient de fins a quin punt Pratchett va lligar tan bé tota la saga (benvolgut Ernest Riera, si veus això, sàpigues que t’animo a llegir els llibres del Discmón que et queden, perquè t’asseguro que “La corona del pastor” tanca el cercle de “Igualtat de ritus” d’una manera preciosa).

Pel que fa a la traducció... adaptar-m’hi ha sigut com anar entrant lentament al mar. Al principi em va sobtar la decisió de Riera d’usar algunes paraules catalanes de caire més tradicional. Però després el vaig escoltar a la presentació del dia 11/11/20 a la Llibreria Gigamesh, i, segons vaig entendre, la seva intenció era submergir encara més al lector dins l’època medieval/ancestral del Discmón.

p.79 «El camí baixava entre les muntanyes. Per una vegada, el cel era ben clar, els Boccims més alts es veien ben retallats, vívids i blancs com les núvies del cel (amb els seus aixovars farcits de tempestes i trons) i els molts petits rierols que vorejaven o travessaven el camí mandrosament entre claps de reina dels prats i arrel de corre-corre.»

M’ha relaxat descobrir que Riera ha buscat un equilibri en la traducció, i no ha optat per catalanitzar-ho absolutament tot. Fins i tot ha decidit mantenir alguns noms en anglès que en castellà sí s’havien adaptat (com és el cas de la senyora Whitlow/Panadizo, que amaga un complex joc de paraules). En general, però, ha buscat la traducció més fidel possible al significat original, afinant al detall, com és el cas de la Universitat No Vista/Unseen University (enlloc de la Universitat Invisible). 

El més important de tot, però, és que he pogut sentir la veu de Pratchett: única, irreverent, trencadora... La seva narració és àgil, preciosa, punyent, humil, intel·ligent, sàvia, divertidíssima, i tant (o més) actual que mai.

Reconec que algunes de les descripcions metafísiques i abstractes del desenllaç encara em fan barrinar de valent... El més important és que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. La meva és que a “Igualtat de ritus” Pratchett reflexiona a través de l’humor sobre el poder de la ment i de les idees, les tradicions, la igualtat de gènere, la naturalesa humana, la... closcalogia (com diria la Iaia Ceravellarda).

p.43 «Als Boccims les bruixes tenien un estatus similar al que altres cultures donaven a les monges, o als recaptadors d’impostos, o als netejadors de pous negres. És a dir, eren respectades, a vegades admirades, generalment aplaudides per fer una feina que lògicament s’havia de fer, però la gent mai no s’acabava de sentir còmoda quan era a la mateixa habitació que elles.»