Un mag de Terramar

Hi havia una vegada un jove mag humil que va emprendre un viatge per anar aprendre a una escola de mags... Una escola prestigiosa, envoltada per una barrera màgica que el protegia d’un poder fosc que el perseguia, i d’un bosc on la majoria hi tenia prohibida l’entrada. Allà va aprendre les diferents arts de la màgia, des de transformació fins a herbologia, va fer un amic golafre, s’enemistà amb un jove ric i prepotent, i finalment sortí en busca del seu destí. Us sona? Si esteu pensant en Harry Potter, deixeu-me que us digui que aquesta és la premissa d“Un mag de Terramar” d’Ursula K. Le Guin, publicat 30 anys abans que l’obra de J.K. Rowling.

Fa temps que sabia de l’existència d’aquest clàssic de la literatura fantàstica -el primer títol dels "Contes de Terramar"-, i quan vaig veure que Raig Verd el reeditava en aquesta edició tan fantàstica, vaig saber que havia arribat el moment de comprovar la seva genialitat.

A la contraportada, Amanda Craig diu que “Un mag de Terramar” és “La novel·la juvenil més engrescadora, sàvia i bonica de tots els temps”, tres adjectius que la defineixen molt bé. Engrescadora, perquè des del primer capítol hi ha acció i aventures. Si bé la segona part del llibre no m’ha enganxat tant, la primera meitat m’ha atrapat. El lector no té temps d'avorrir-se ni parpellejar! 

Sàvia perquè els personatges parlen de forma enginyosa, i les seves respostes ens fan reflexionar. Reconec que en un principi, en Ged -el nostre protagonista-, no em queia massa bé (em semblava orgullós, impacient i massa ambiciós). De mica en mica, però, m’he anat sentint identificada amb les seves inseguretats, i he gaudit veient l'evolució del personatge. De fet, la pròpia Ursula ho resumia molt bé: “A Terramar el protagonista hi fa una recerca, com fan molts joves: Com puc ser una bona persona? La majoria ens passem la vida buscant la resposta, perquè cada vegada que et sembla que has trobat el camí, el camí canvia”

I bonica pel preciós missatge final, i la hipnotitzant prosa de Le Guin. Amb descripcions concises i èpiques ens transporta a terres llunyanes, i la traducció de Blanca Pujals (que inclou paraules catalanes tradicionals i antigues) ajuda a conferir-li aquest punt ancestral. 

p.41 «D’aquesta manera, van lluitar entre les onades que es precipitaven com muntanyes fumejants sota el vent, mentre la pluja, despietada i freda, els picava les esquenes, i els tocs del tambor ressonaven enmig del bramul de la tempesta com els batecs d’un cor. […] Per fi, el vent va minvar una mica i la llum es va estendre davant seu. No van deixar de vogar i, com qui travessa una cortina, entre una palada i la següent, van sortir de la tempesta i es van trobar en una zona d’aire serè, on la claror capvespral il·luminava el cel i el mar. Per sobre de les ones coronades d’escuma, van ataüllar no gaire lluny un tiuó alt, arrodonit i verd i, a sota, una ciutat construïda en una petita badia, on les embarcacions reposaven ancorades, en pau.»

Mentre llegia em van preguntar si “Un mag de Terramar” era autoconclusiu. Ho és, i es pot llegir de forma independent  (quina meravella en comparació amb altres sagues d’avui en dia, que t’obliguen a llegir varis llibres per completar un sol arc narratiu!). De tota manera, el final t’intriga i et deixa amb ganes de més... Per sort, no haurem d’esperar gaire a la publicació de la resta de títols! Raig Verd ja ha anunciat que el 31 d'agost publicarà "Les tombes d'Atuan" (i la resta anirà sortint cada dos mesos.)

Una de les coses que també he apreciat d’aquesta edició és l’epíleg de Le Guin sobre la creació de Terramar. M’ha sorprès descobrir que el llibre va néixer com una proposta editorial que va sorprendre a Urusula, perquè en aquell moment encara no havia escrit res per a un públic adolescent. Finalment, però, va pensar...

“Escriure per a nens més grans devia ser gaire diferent d’escriure i ja està? Per què? Malgrat el que pensen alguns adults, els adolescents són humans del tot. I alguns llegeixen amb tanta intensitat i entusiasme que sembla que s’hi juguin la vida. Potser de tant en tant sí que se la juguen.

I fantasia –fantasia pura, de l’autèntica, sense barrejar-la amb ciència-ficció-, m’agradava la idea. Portava tota la vida llegint sobre mags, dracs, conjurs...

Aleshores, el 1967, els mags eren tots més o menys com Merlí o Gandalf. Homes vells, amb barrets de punta i barbes blanques. Però això havia de ser un llibre per a gent jove. Bé, Merlí i Gandalf devien haver sigut joves en algun moment, oi? I quan eren joves, quan eren uns xiquets esbojarrats, com van aprendre a ser mags? I ja tenia el llibre.”

Tràiler de la minisèrie basada en les novel·les de Terramar (2004)

Quan es va publicar “Un mag de Terramar”, no hi havia cap llibre igual. La pròpia Le Guin diu que era original, un cosa nova, però també era prou convencional per no “esglaiar els crítics”. D’una banda, va crear un món on els homes tenen papers protagonistes (mentre llegia pensava #OnSonLesDones!!) però de l’altre, Le Guin va introduir el concepte de la “multiculturalitat” de forma trencadora. Molts pobles de Terramar tenen la pell de diversos tons de coure, marró i negre, i el propi protagonista, en Ged, té la pell de color marró bronzat. 

“El 1967, una bona part de lectors blancs no estava preparada per acceptar un heroi de pell bruna. Però no se l’esperaven. No vaig remarcar la qüestió, i has d’haver llegit un bon tros del llibre abans d’adonar-te que en Ged, com quasi tots els personatges, no és blanc”

Jo certament m’he endut una sorpresa, perquè a l’adaptació cinematogràfica del 2004 que vaig veure, en Ged era blanc. Però el que fa més emocionant aquest llibre, i el converteix en un clàssic, és el missatge final del que us he parlat abans. Le Guin ens demostra que dins nostre cohabiten la llum i la foscor, i que tots hem d’emprendre un viatge per esbrinar qui som en realitat. En Ged ho farà, i, tal i com explica la seva creadora: “La descoberta li proporciona la victòria, la mena de victòria que no és el final d’una batalla, sinó el començament d’una vida”. 

Mx