Argelagues

Títol: Argelagues

 

Autora: Gemma Ruiz

 

Editorial: Proa

 

Any d’edició: 2016

 

Sinopsis: Tres dones lluiten, al llarg del segle XX, per obrir-se camí en el món laboral de les fàbriques tèxtils del Vallès i per tirar endavant la família. 

 

La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà.

 

L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar.

 

Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

 

 

Ressenya

Un dels llibres que finalment va caure a les meves mans aquest Sant Jordi 2017 va ser “Argelagues” de Gemma Ruiz. Ja feia un temps que em tenia ben encuriosida, perquè ha tingut un gran èxit: va estar més de 20 setmanes a la llista dels més venuts, ja porta 8 edicions i més de 15.000 exemplars venuts. Però el que més em va cridar l’atenció fou que les protagonistes de la novel·la són les últimes generacions de dones de la família de Gemma Ruiz.

 

M’agraden els llibres que reivindiquen la memòria històrica, sobretot si compten amb testimonis de primera mà (com ara “Trenes tallades” de Roser Rosés) i es nota que Gemma Ruiz ha tingut la sort de créixer i amarar-se de les memòries dels seus avantpassats. 

 

La veritat és que el llibre m’ha enganxat més del que m’esperava, les anècdotes estan molt ben dosificades, s’enllacen les unes amb les altres i deixen al lector amb ganes de seguir llegint i descobrir què els espera a les protagonistes, ben bé com en una novel·la de ficció. M’ha fet riure, m’ha emocionat, m’ha colpit i, sobretot, mentre llegia m’ha transportat a totes les estones compartides amb els meus avis materns i paterns mentre m’explicaven les seves històries de joventut. Quina enveja! Ja m’agradaria a mi poder escriure algun dia un homenatge tan bonic sobre la història familiar! ;-)

 

Argelaga
Argelaga

Per un altre cantó, m’encanta com Gemma Ruiz no es talla ni un pèl i fa una crítica a la societat passada i futura. I per últim però no menys important, em trec el barret davant de la valentia de l’autora d’escriure un llibre amb el vocabulari dels nostres avis. Algunes expressions ja les coneixia, però m’ha encantat descobrir-ne d’altres. A més a més, des del diàleg fins a la narració està escrit amb les seves pròpies paraules, inclosa la gramàtica i pronuncia!

 

L’única pega que li he trobar ha sigut el final. Tot i que l’epíleg em sembla un punt afegit molt dolç, el final és massa brusc i m’he quedat amb ganes de saber més sobre la resta de la família de Ruiz! ;-)

 

Parlant de genealogies... per acabar aquesta ressenya tot seguit us deixo una imatge de la signatura  que vaig aconseguir de Ruiz aquesta Diada 2017... Va dedicada ni més ni menys que a les últimes quatre generacions de dones de la meva família! ^.^ Ruiz em va escriure: “Estic segura que sou unes autèntiques ‘argelagues’ i que aquesta història també pot ser, en part, la vostra!”

 

I el mateix us dic a vosaltres, lectors/es! Les protagonistes d’aquesta novel·la també podrien ser un reflex de la vostra família!  Com diu l’August Pullman a “Wonder” de R.J. Palacio «Tothom hauria de rebre una ovació amb tot el públic dempeus almenys una vegada a la vida, perquè tots vencerem el món.»  i ja és hora que aquestes argelagues rebin l’homenatge que es mereixen. Des d’aquí va la meva ovació!!! 

 

Mx




Escribir comentario

Comentarios: 0