Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals

Títol: Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals

 

Autora: Elisenda Albertí

 

Editorial: Albertí Editor

 

Any d’edició: 2015

 

Sinopsis: Abans de la Primera Guerra Mundial, només quatre països havien reconegut el dret de sufragi de les seves ciutadanes, però entre 1918 i 1920 s’hi incorporaren molts altres.

 

A l’Estat espanyol, sotmès a un règim anacrònic, caldria esperar fins a 1931, quan, amb la instauració de la República, serien reconeguts els drets civils de les dones. No fou, però, una graciosa concessió governamental, sinó la culminació d’una lluita llarga i abnegada de moltes dones, dones que havien lluitat pel reconeixement dels seus drets, pels ideals republicans i la justícia social, o que simplement havien volgut exercir oficis que la societat tradicional no veia amb bons ulls. Dones que van assumir un compromís amb la col·lectivitat i es van mantenir fermes malgrat la guerra, l’exili i la repressió. No les podem recollir totes, és clar, i per això n’hem triat vuit que, al nostre parer, representen la majoria. Vuit dones catalanes excepcionals:

 

Nativitat Yarza <<el poder de la convicció>> María Luz Morales <<periodista per damunt de tot>> Maria Dolors Bargalló <<activista en tots els fronts>> Mari Pepa Colomer <<la passió de volar>> Enriqueta Gallinat <<noranta-set anys de lluita>> Margarida Xirgu <<la seducció de l'escenari>> Irene Polo <<reportera audaç>> Conxita Badia <<compromís amb la música>>.

 

Ressenya

Vaig descobrir “Compromeses” durant la Setmana del Llibre en Català 2016 i no em vaig poder resistir a donar-li una oportunitat. Estava convençuda que m’agradaria, perquè no és el primer títol d’aquesta col·lecció que llegeixo: el llibre "Catalanes medievals" també em va inspirar. Fins i tot vaig escriure un relat basat en una de les biografies sobre la trobairitz Garsenda de Provença (el podeu llegir aquí).

 

I no estava gens equivocada: he gaudit descobrint les increïbles vides d’aquestes dones lluitadores i llegendàries que avui en dia gairebé han desaparegut de la història. La guerra va ser per a moltes la oportunitat decisiva per fer-se sentir i donar el millor d’elles mateixes, però alhora la post-guerra les va castigar a l’exili i l’oblit. I si haguessin pogut continuar perseguint els seus somnis a Catalunya? El que està clar és que no van deixar mai de lluitar, cadascuna a la seva manera i fins i tot des de la quotidianitat.

 

Elisenda Albertí i Mixa durant la Setmana del Llibre en Català 2016
Elisenda Albertí i Mixa durant la Setmana del Llibre en Català 2016

Encara que les admiro a totes per igual, una de les històries que més m’ha sorprès ha estat la de Conxita Badia, perquè la música és una de les meves passions i no coneixia el gran talent d’aquesta soprano, que fou la mestra de Montserrat Cavaller. Us animo a llegir obres tan especials com aquesta, perquè necessitem llibres tan ben documentats que reivindiquin la nostra memòria històrica.

 

Per la meva part, d’ara en endavant ja podré entrar amb el cap ben alt a la sala Margarida Xirgu de la Biblioteca de Castelldefels, o inclinar-me en senyal de respecte quan passi per davant de la placa del carrer Joan Güell que homenatja les dones injustament condemnades de la presó de Les Corts de Barcelona. 

 

Per sobre de tot, però, em quedo amb les paraules de la tenaç feminista Enriqueta Gallinat, qui amb més de 90 anys donà aquest discurs el 7 de novembre de l’any 2000 davant la comissió de seguiment del Procés d’Equiparació Dona-Home del Parlament de Catalunya:

 

(...) Les dones d’aquella època [els anys trenta] no comptàvem, i cregueu que n’hi va haver, de veritables heroïnes. Unes, amb nom; altres, sense nom: noies caigudes als front, noies afusellades a les pressons, noies que durant anys i anys varen anar d’una presó a l’altre. Qui parlar de les mares que s’assabentaren que el seu fill havia estat mort al front? Qui parlar de les mares que veieren els seus fills i filles, infants encara, caiguts per culpar dels bombardejos? Qui parlar de les dones que varen parir a les presons o als camps de refugiats? Qui parlar de les dones violades per les hordes musulmanes? Qui parlar de les dones que emmalaltiren, moriren o malvisqueren als camps francesos? Senyores i senyors, aquestes dones han estat les grans oblidades. Sembla que a la gran epopeia que fou la nostra Guerra només hi havia homes. El sexe femení no existia. Silenci i silenci.

 

(...) La societat no serà mai perfecta. Però el que sí puc dir-vos és que des de l’any 1931, en què nosaltres començàrem per demanar la paritat entre els sexes, hem avançat molt. Uns passos més i arribarem a allò que en la meva època de noia riallera i jove semblava una utopia: igualtat d’oportunitats, igualtat de drets i igualtat de deures. 

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0