El poema de Garsenda de Provença

Era un grisós dia d’Abril el que es despertava aquell matí l’any 1201 de Nostre Senyor. Havia plogut la nit anterior i la rosada feia acte de presència en totes i cadascuna de les plantes que omplien curulles de verdor el recinte de la sumptuosa cort dels comtes de Provença.

L’ambient era tan humit i tendre com el sol que despuntava entre els núvols tempestuosos que emboiraven el cel.

Per les teulades del castell encara regalimaven les restes del diluvi vespertí, perdudes entre el firmament i la mar, buscant un sòl amb el que fondre’s.

L’olor de terra humida es barrejava amb les altres aromes i ferums de la fortalesa, que indicaven la precoç activitat que començava a esdevenir-se entre el servei. Fora muralles, el poble també es despertava emprenent la seva rutina gatzarosa i plena de vitalitat. 

Tot i així, la majoria dels convidats i habitants de palau encara dormien, somniant en bells i selectes poemes, dolces proses d’amor etern i cançons èpiques trobadoresques. Perquè al igual que les roses es nodreixen de paciència i calidesa, la reputació dels comtes de Provença es nodria de cultura, xauxa i ensucrades melodies. 

I dic la majoria, perquè ja en aquell despuntar recorria vigorosa els passadissos de palau la coneguda i bella trobairitz i amfitriona Garsenda de Forcalquier i comtessa de Provença seguida per la seva fidel serventa.

-Caterina!

-Si, senyora?- sospirà la jove criada intentant mantenir el ritme de la seva patrona.

-L’Emília ja s’ocupa del meu estimat Ramon?- preguntà Garsenda tot dirigint-se a la zona del servei. Sempre li agradava saber si la mainadera feia bé la feina i es cuidava del tresor més preuat que posseïa: els seus fills.

-Sí, comtessa.

-I ja ha bressolat la meva petita i dolça Garsenda?

-Sí, mi senyora.

-Molt bé, som-hi doncs.- digué més per ella mateixa que per a la criada tot arremangant-se les vaporoses mànigues del seu vestit blau i obrint les portes de les cuines. 

En quan hagué entrat, el silenci caigué sobre els presents deixant tan sols el rumor borbollejant dels fogons. Tothom es girà cap a la seva senyora al igual que durant la jornada encaren els gira-sols el seu astre vital... Tot i que per aquelles dates ningú hauria pensat en tan poètica comparació. El coneixement d’aquell magnoliòpsid residiria uns quants segles més sota la custòdia dels habitants de l’Amèrica del Nord. Però això, amics meus, ja és una altra història.

-Bonanada?- demanà la comtessa tot escrutant l’interior de les cuines.

-A vostre disposar, comtessa! – exclamà una cuinera grassoneta corrent cap a la seva senyora. Tot seguit es va desfer en reverències.

-Ja està preparat l’aperitiu de migjorn per a la reunió literària? I el banquet per a la representació dels misteris?- preguntà la reverenciada.

-Sí, senyora. No patiu que ho tenim tot controlat.- la cara rodona de la cuinera irradiava orgull per tots els porus greixosos de la seva pell.

-Bé, bé. Recordeu que aquesta nit tenim una important audició en honor als nostres convidats. Tinc ganes de sentir les noves cançons i poemes que hauran composat.

-Per descomptat, mi senyora. Per descomptat.

-Perfecte. Confio en vós Bonanada.- i dites aquestes paraules la comtessa donà mitja volta i se’n tornà per on havia vingut acompanyada per Caterina. Encara li faltava passar revista a la resta del servei, enllestir alguna correspondència i suportar que la vestissin amb l’última moda i recollissin la seva llarga cabellera bruna en una toca. Després ja tindria temps per gaudir de la seva selecta i refinada cort i conèixer per fi la tan esperada resposta d’en Gui. Gui de Cavaillon, baró de Provença, diplomàtic i destre cavaller, era un home de lletres i un trobador destacat. Progressista i culte, cortès i liberal s’havia guanyat l’estima de les dames i, segons es rumorejava, especialment el cor de la comtessa. Sobre aquell tema, Garsenda se’n feia l’orni. Quin mal hi havia en voler compartir les seves pròpies creacions amb tan úniques i pròdigues personalitats? Quin mal hi havia, doncs, en estar composant un poema amb el gentil, afable, cultivat, enginyós, robust, audaç, coratjós, ardit i encantador Gui de Cavaillon? Cap ni un. Per què l’hauria d’haver?

  ●●●

Segell de Garsenda dibuixat per Louis Blancard
Segell de Garsenda dibuixat per Louis Blancard

●●●

Lluny quedaven les afliccions, ànsies i preocupacions aquell vespre refrescant. De la sala principal tan sols en sortien rialles, música i entrexocar de gots. Submergida en l’embriagador ambient d’aquella viva festa, Garsenda no pogué evitar donar un cop d’ull a la buida cadira que restava al seu costat i maleir en silenci l’orgull dels homes.

-Què us ocupa, comtessa?- preguntà una de les comensals que seien al seu costat. – penseu en el vostre marit?

Garsenda assentí entre el rebombori.

-Com està el comte Alfons?- s’interessà la vella noble.

-Batallant com sempre amb el meu avi, em temo. Però millor deixem estar tan tenebrosos auguris i gaudim de la festa.- al seu torn la anciana dona assentí.

Tot seguit, Garsenda s’aixecà de la seva cadira i féu un senyal als músics. Havia arribat el moment de conèixer la segona part del poema.

La comtessa començà a cantar tot dirigint-se al centre de la cambra:

 

Vós que em sembleu un enamorat sincer, / com em dol que sigueu tant vacil•lant! / Si doncs per mi sofriu turment d’amor, / prou m’és plaent, doncs jo sóc dissortada per vós. / I si us confon la vostra covardia, / de no gosar excitar-vos a demanar, / ens feu, a vós i a mi, mal trist dany, / que una dama no gosa revelar / tot el que us vol, per por de relliscar.

 

Una segona veu, masculina i gens vacil·lant entrà en escena tot fitant els ulls de la comtessa. Guiu començà a cantar la resposta de la bella dama: 


Bona dama, és el vostre rang que em fa estremir, / el vostre alt origen que frustra la meva bona intenció, / tan sols per això sóc reticent. / Sabeu que preferiria servir-vos com a un germà, / que fer qualsevol cosa que us pugui ultratjar / -com podeu veure, sé declarar el meu cas- / Tant de bo els actes fossin missatgers per vós, / i de cortejar els acceptéssiu en lloc: / Per accions nobles, tant com les paraules, / mereixen la vostra gràcia.

 

La gent es sumà encantada a tan formosa balada i aviat tothom acabà ballant-la i gaudint-la.

D’entre la multitud dos siluetes es feren fonedisses, apartant-se de tot aquell enrenou i disbauxa.

 

Ningú en prestà atenció, tan embadalits com estaven, però si algú ho hagués fet potser i només potser hauria arribat a veure com les dues figures s’allunyaven amb les mans fortament entrellaçades.


 Relat escrit el maig de 2013 basat en la vida de Garsenda de Provença i el poema "Vos que·m semblatz dels corals amadors" i la seva resposta, que fou atribuida a ella i al trobador Gui de Cavalhon.


Escribir comentario

Comentarios: 0