Els pergamins de l’Alguer

• Punts forts 

“Els pergamins de l’Alguer” és el quart llibre de Salvador Vergés (autor de “La llanterna de Montmartre”). Aquesta nova obra és una novel·la històrica molt ben documentada que ens recorda per què encara avui es parla català a l’Alguer (Sardenya). Però sobretot és un reflexió sobre el poder de la llengua (com a signe d’identitat i conquesta), i la revolució de la paraula escrita. Els escrivans del segle XIV havien de tenir una gran paciència i dedicació: la feinada que hi havia darrere de cada llibre és increïble!

p.27 «De mica en mica, en Gelabert es va anar familiaritzant amb els còdex que el seu mestre cosia i lligava amb molta cura; però sobretot li agradava mirar les il·lustracions. La caplletra ja demostrava com seria l’obra. Els escrivans deixaven un espai en blanc perquè després els il·luminadors hi dibuixessin aquella lletra inicial ornamentada que tant fascinava en Gelabert.»

D’altra banda, també hi trobareu una història d’amors prohibits, tirans, venjances cruentes, fugides i nous començaments. L’Ermessenda, la protagonista, haurà de superar molts esculls per poder ser feliç, i haurà de jugar molt bé les seves cartes per fer-se valdre i protegir aquells qui estima.  

• Punts febles

La segona part de la història (ambientada als anys setanta) m’ha semblat una mica forçada. Crec que hauria sigut més interessant anar alternant els capítols de la Maria Mercè amb els de l’Ermessenda des del principi, enlloc de canviar d’època tan bruscament.

D’altra banda, a la tercera part l’autor vol acabar de lligar tots els caps de la trama, però crec que hauria sigut més emotiu i impactant acabar la novel·la amb la primera part (i permetre que el lector imagini la resta).

• Personatges  

Si bé tots els personatges m’han agradat prou, trobo que el de l’Ermessenda és el més complex. M’ha semblat un homenatge a figures històriques com Alba de Vic (la primera escrivana professional a Catalunya): és a dir, dones que van aconseguir demostrar la seva vàlua remant a contracorrent.

•  Prosa 

He trobat a faltar que l’autor mostrés més escenes enlloc de narrar-les com una rondalla, ja que les descripcions de vegades frenen el ritme de la trama. Tot i així, la prosa és planera i propera alhora que conté un vocabulari ric (i de vegades gairebé poètic): 

p.179 «A la superfície del mar i amb el sol que acabava de pondre’s, dominaven els matisos platejats i els daurats que s’estenien per la banda de ponent. Per la banda de llevant qualsevol altre color quedava eclipsat per la intensitat del blau marí. L’espai que ella podia veure era ondulat i bellugadís, amb infinits camins sense marcar per on no podria caminar ningú. [...] Aquell paisatge era diferent de les seves il·luminacions. Tenia ganes de dibuixar un pergamí sencer, amb l’estol de veles blanques que el seu pare havia descrit durant el camí de l’Alguer.»

• A qui el recomano? 

A tothom que vulgui navegar al passat i celebrar la màgia de l’escriptura.

Mx