Títol: La llanterna de Montmartre
Autor: Salvador Vergés
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Després de la mort de la seva mare, l’Eloi, un jove de disset anys que es mou entre la vitalitat i la vergonya, comença a treballar en un poble de la Cerdanya situat al costat de la frontera francesa. Refugiat en els seus problemes, sol i incapaç de fer amics per culpa de la seva timidesa, aconsegueix fer amistat amb un vell professor borratxo que coneix al bar de la fonda on viu. Entusiasmat per treballar a França, on el seu pare s’havia exiliat durant la Guerra Civil, l’Eloi idearà una enginyosa estratègia per anar-hi a viure.
ressenya
Un dels llibres que m’està acompanyant durant el confinament i que m’ha fet viatjar lluny de casa ha sigut “La llanterna de Montmartre”, de Salvador Vergés. Haig de reconèixer que no sabia què esperar del llibre, doncs la portada i la sinopsis són prou misterioses i el principi desconcerta una mica.
Però no patiu, cap a la meitat de la novel·la, l’Eloi trobarà una manera enginyosa de marxar a París i deixar que la llanterna de Montmartre il·lumini el seu camí. Tal i com diu Vivenç Villatoro al pròleg, l’obra de Vergé és una novel·la d’aprenentatge. La trama (més aviat lenta) no és tan important com els personatges que la protagonitzen i el creixement personal de l’Eloi.
No sóc una àvida lectora d’aquesta mena de novel·les, però haig de reconèixer que aquesta m’ha deixat amb un bon regust. En primer lloc, perquè el llibre és ple de saviesa en forma de frases fetes, dites casolanes i pensaments filosòfics que l’Eloi anirà collint. I en segon lloc, perquè m’han agradat els personatges que li canviaran la vida, sobretot en Xelín, un vell i estrambòtic professor en hores baixes. Tots ells ens demostren que les aparences enganyen, i que les persones menys pensades amaguen un món interior increïble.
D’altra banda, he gaudit viatjant en el temps al París dels anys seixanta. Quan l’Eloi s’hi trasllada descobrirem una mirada interessat de la ciutat en general, i del barri de Montmartre en particular. He après un bon grapat de curiositats sobre els carrers, els cabarets, els artistes que els freqüentaven... Sabíeu que el Moulin Rouge el va fundar un català? Josep Oller i Roca fou un empresari català artífex de la mítica sala d'espectacles.
p.174 «El senyor Claude de la Chracuterie em deia: “Tots els noms tenen una història i un origen”, com també passava al seu carrer des del primer dia. El nom Rue des Trois Frères m’havia cridat l’atenció. I, gràcies a ell, vaig saber que tot venia del terratinent més gran de Montmartre. Aquest home ric, quan va vendre les seves vinyes, ho va fer amb una condició: un dels carrers importants havia de portar el nom de la seva filla Berthe. Aleshores el seu veí, un petit pagès que tenia tres fills, a l’hora de vendre el seu camp no va voler ser menys, i quan el terratinent va saber que tindria un carrer amb dos noms més que el seu, va amenaçar que no vendria ni un bocí de terra. Finalment, amb la raó que sempre imposen els més rics va quedar com “Els tres germans”, però sense cap dels noms. Les males llengües expliquen que la filla Berthe estava enamorada d’un dels tres germans i que el pare va voler que els dos carrers fossin paral·lels perquè mai no poguessin trobar-se.»
“La llanterna de Montmartre” també tracta temes durs, doncs conté testimonis punyents sobre la Segona Guerra Mundial, però el final (malgrat ser una mica previsible) us sorprendrà amb un gir molt dolç.
Com us deia, durant la novel·la acompanyarem a l’Eloi en la seva transformació, encara que no havia conegut mai un personatge tan tímid i insegur! Tal i com diu ell cap al final:
p.277 «Em sentia com un arbre agafat amb les mateixes arrels, però ara m’havien crescut branques noves i ja no era únicament d’aquell bosc.»
I potser nosaltres també florirem amb ell, doncs “La llanterna de Montmartre” ens parla de la importància de no jutjar, no rendir-se i no subestimar el poder de la imaginació... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment