Títol: La mestra del te i la investigadora
Autora: Aliette de Bodard
Traductora: Anna Puente i Llucià
Editorial: Mai Més Llibres
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Aquest volum recull cinc històries de l’univers ucrònic Xuya (quatre relats i la novel·la curta que dona nom al llibre), on l’Imperi xinès descobreixen Amèrica abans que els europeus, i aconsegueix així l’hegemonia mundial durant mil·lennis.
A "La mestra del te i la investigadora" una nau de càrrega apartada del servei militar després d’una lesió traumàtica, la Filla de l’Ombra, ha passat a guanyar-se la vida demanera precària com a mestra artesana d’infusions que alteren la ment dels viatgers de l’espai per al seu propi confort. Mentrestant, l’acadèmica esquerpa i excèntrica Long Chau vol trobar un cadàver per als seus estudis científics. Quan la Long Chau entra al despatx de la Filla de l’Ombra, aquesta espera un encàrrec desagradable però fàcil. Quan resulta que el cos que troben ha estat assassinat, la Long Chau se sent empesa a investigar i arrossega la Filla de l’Ombra amb ella.
ressenya
El llibre que em vaig regalar a mi mateixa el Sant Jordi d’estiu del 23 de juliol va ser “La mestra del te i la investigadora”, un recull de relats d’Aliette de Bodard sobre l'univers Xuya. A més, vaig tenir la sort d’aconseguir una de les làmines numerades de l’artista Marina Vidal!! Jo tinc la 046/100.
La ciència-ficció és un gènere que no sovintejo, però estava decidia a sortir de la meva zona de confort, i em vaig animar a descobrir una de les novetats de l’editorial Mai Més Llibres. Vaig escollir "La mestra del te i la investigadora" en part per les ressenyes que havia llegit, i per la preciosa portada de Guillem H. Pongiluppi (em declaro fan seva!).
Al pròleg, Alexander Páez fa algunes recomanacions sobre l’ordre de lectura de les cinc històries d’aquest recull, i vaig decidir seguir el seu consell. Com que és la primera vegada que entro a l’univers Xuya, he començat amb la història que dóna nom al llibre, he seguit amb “Les estrelles que l’esperen” i he acabat amb “Espargits al llarg de l’univers”, “Els dies de la guerra, vermells com la sang, negres com la bilis” i “L’alè de la guerra”.
Submergir-me a l’univers d’Aliette de Bodard no ha sigut bufar i fer ampolles. Mentre llegia em costava imaginar alguns elements de la història, com ara el funcionament de les naus intel·ligents, però el procés de descoberta ha resultat alhora emocionant i estimulant. Totes les històries estan revestides d’una pàtina de misteri que t’obliga a ser pacient i llegir amb atenció, com si d’un trencaclosques es tractés. A cada pàgina, de Bodard et regala una peça, però has d’esperar al final perquè tot encaixi i puguis veure la imatge sencera.
L’escriptora Mary Robinette Kowal afirma que “La mestra del te i la investigadora” és un misteri holmesià. A les xarxes he llegit comentaris de lectors que la consideren el retelling de Sherlock Holmes que "no sabien que necessitaven". Ho és? La veritat és que l’estructura sí que recorda als relats de Conan Doyle: narrats des del punt de vista d’un Watson perplex i encuriosit, i amb un final en el que Holmes entra en acció. Però aquí les protagonistes són una investigadora brillant i exèntrica, i una nau intel·ligent traumatitzada per la guerra que acaba acompanyant-la en la investigació d’un assassinat. Diria que aquesta és la història que més m’ha impactat de les cinc, perquè el lector es pot posar a la “pell” d’una nau intel·ligent (i perquè té un final emocionant).
Els relats restants, en canvi, giren al voltant de la guerra (les insurreccions, la colonització, la devastació, el preu de la pau...) però sobretot es centren en els conflictes interiors de les protagonistes: des dels anhels de joventut, fins a la sensació de pèrdua d’identitat.
Obres de l'univers Xuya
Diria que “Espargits al llarg de l’univers” és el relat amb més càrrega política i social de tots. Al seu web, la pròpia Aliette de Bodard reconeix que "va ser la primera història que em va espantar, perquè era molt personal -tracta sobre la diàspora i la memòria-". Però també ens parla de la força corrosiva del poder, de nacions oprimides, d’exilis i versions oblidades de la història. De rancor, venjança i odi. Fa poc he llegit les memòries de l’humorista Trevor Noah sobre la seva infantesa a l’apartheid de Sudàfrica (“Prohibido nacer”), i he recordat les seves paraules quan de Bodard diu:
p.38 «-No em vaig unir a la causa per poder matar els nostres paisans.
La boca de la Zhiying es va deformar en un somriure amarg.
-Col·laboradors –va dir-. Com creus que continua existint, un règim com el san-tay? Agafen alguns dels seus servents i els col·loquen per damunt d’altres. Ens fan còmplices de la nostra pròpia opressió. Això és el pitjor de tot el que fan, germana petita. Posar-nos els uns en contra dels altres.
“No.” El pensament va aparèixer clar com l’aigua a la ment de l’Anshi, com un ganivet sostingut sota la llum de les estrelles. “No és el pitjor. El pitjor és que, per lluitar contra ells, els hem de superar en el seu propi joc.”
Va observar el vell mentre moria, i als seus ulls no va veure res més que el reflex de la consciència dolorosa que allò era veritat.»
Cada vegada m’he anat introduint més en l’univers Xuya, i, en un tres i no res... el llibre s’havia acabat! L'estil narratiu de l'autora és elegant, enigmàtic, franc i àgil, però el que més he gaudit han sigut els girs finals que tenen tots els relats, encara que deixin al lector amb un regust agredolç. Potser perquè, igual que a la realitat, els personatges sacrifiquen allò que volen fer pel que han de fer. I perquè Aliette de Bodard ens demostra que, malauradament, la història de la humanitat sempre es repeteix, independentment de les galàxies que ens separin... Paraula de Mixa.
Mx
Write a comment