El club dels sibarites

Títol: El club dels sibarites

 

Autor: Junichirō Tanizaki

 

Traductor: Albert Nolla

 

Editorial: Viena Edicions

 

Any de publicació: octubre 2019

 

Sinopsis: Cinc aristòcrates es reuneixen periòdicament per degustar plats exquisits i comentar-ne tots els detalls. Aquesta societat gastronòmica sol trobar-se a casa del comte G., el qual exerceix d’amfitrió, o bé en restaurants exòtics on els presenten plats sorprenents amb l’esperança de captivar el paladar de l’anomenat Club dels Sibarites. Però amb el temps cada vegada costa més de sorprendre’ls i tot els sembla una repetició d’allò que ja han tastat altres vegades.

 

 

Els límits en la recerca del plaer i el preu que estem disposats a pagar per les nostres obsessions són els temes d’aquest relat que Tanizaki va escriure l’any 1919; una història agredolça sobre el que passa quan ens arrisquem a ser consumits per les nostres passions.

 

ressenya

Un dels títols amb els que he estrenat el mes de novembre, és també la meva primera incursió a la prosa de Junichiro Tanizaki (un dels autors més reconeguts de la literatura japonesa). Després d’haver-ne sentit tant a parlar, estic satisfeta d’haver-lo descobert a través d’aquest breu relat publicat recentment a Viena Edicions, i traduït al català per Albert Nolla.

 

“El club dels sibarites” és una excèntrica història sobre la gastronomia i -tal i com diu la sinopsis- el preu que estem disposats a pagar per les nostres obsessions. El desig envers el menjar dels membres del club és tan gran, que només pensen en això tot el dia, i estan disposats a fer el que calgui per sorprendre les seves papil·les gustatives (a ningú més li ha recordat aquest plantejament al posterior relat de Neil Gaiman “El pájaro solar”?). 

 

Junichirō Tanizaki
Junichirō Tanizaki

No sabem res de les vides dels cinc membres del club, però algun psicoanalista ens diria que deuen patir greus mancances emocionals si es refugien en el menjar d’aquesta manera. Sigui com sigui, trobo que el relat de Tanizaki és alhora una oda a la cuina, perquè parla del menjar amb admiració i veneració, i reconeix el mèrit d’aquells cuiners que dediquen la vida a perfeccionar les seves habilitats:

 

p. 7 «Pensaven que, de la mateixa manera que en el món de l’art existien els genis, en el món de la cuina també n’havien d’existir.

 

I és que, segons, el seu parer, la gastronomia era una disciplina artística capaç de produir, si més no en ells, uns efectes equivalents als que produïen la poesia, la música o la pintura. Quan estaven tips després d’un bon àpat –de fet, només d’estar asseguts al voltant d’una taula plena d’exquisideses diverses, sentien el mateix enardiment i la mateixa emoció que quan escoltaven una meravellosa música orquestral, i la seva ànima entrava en una mena d’èxtasi sublim. Estaven convençuts que els plaers de la bona taula no eren tan sols carnals sinó també espirituals. Ara bé, com que el dimoni té tant poder com els déus, si els plaers carnals es duen a l’extrem es corre el perill d’acabar-s’hi dissolent...»

 

I és que com tot, els extrems són nocius, i s’ha de gaudir de qualsevol cosa amb mesura. Tanizaki ens presenta uns personatges a qui no els hi importen les conseqüències dels seus actes, i posen els seus capricis per davant de la pròpia salut.

 

"Casa de te japonesa, de nit". Gravat sobre fusta de Tsuchiya Koitsu (1870-1949)
"Casa de te japonesa, de nit". Gravat sobre fusta de Tsuchiya Koitsu (1870-1949)

Avís important! No llegiu “El club dels sibarites” amb la panxa buida, perquè en patireu les conseqüències. Tanizaki descriu tota mena de menges d’una manera tan precisa i suculenta que us farà venir salivera... fins i tot si desconeixeu per complet la cuina tradicional japonesa, doncs les notes del traductor us posaran ràpidament en situació (realment m’han ajudat molt a entendre millor la història!)

 

Tot i que el final d’aquest àgil i curiós relat pugui semblar fantasiós i surrealista (sobretot quan es va publicar originalment el 1919) m’ha divertit pensar que era força visionari. Si coneixeu mínimament les modes culinàries, sabreu que els restaurants on es menja totalment a les fosques -o directament sobre el cos d’una persona- van triomfar en el seu moment. A més a més, el comte G té molta raó quan assegura:

 

p. 115 «Dins l’àmbit limitat de la cuina, ja és impossible que puguem trobar res que ens satisfaci plenament. Per descobrir nous gustos, hem d’ampliar els sentits que fem servir per degustar-la. Alhora, per realçat l’efecte de les exquisideses que mengem i assaborir-les més a fons, cal que enfoquem la nostra curiositat cap a aquest objectiu. Com més curiositat tinguem nosaltres, més valor tindrà l’objecte de la nostra curiositat.»

 

I ben cara que la cobren, la curiositat, molts restaurants de renom avui en dia! Menjar ja fa temps que va deixar de consistir simplement en degustar, per convertir-se en una experiència sensorial. I si bé em dóna la sensació que Tanizaki volia fer crítica social a través de la ironia i l’absurd, em penso que ens va presentar un tastet del futur molt més precís del que es podia arribar a imaginar...

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0