Quin joc més bèstia!

Títol: Quin joc més bèstia!

 

Autor: Joaquim Carbó

 

Il·lustració de la portada: Pep Montserrat

 

Editorial: Comanegra

 

Any de publicació: 2019

 

Sinopsis: Des de la fundació de la revista Cavall Fort, l’any 1961, Joaquim Carbó no ha parat d’escriure contes per als més menuts i els que ja no ho són tant. Pel camí s’ha convertit en l’autor de literatura infantil i juvenil més important per a unes quantes generacions (qui no ha llegit La casa sota la sorra?, sense anar més lluny), i la seva ploma no s’atura. Aquest recull combina la tria d’autor, per deixar constància d’aquests gairebé seixanta anys de publicacions, i contes inèdits, perquè Carbó és un autor que no ha deixat mai d’escriure i de generar nous lectors.

 

El deute del país amb els autors que, com ell, van normalitzar la literatura catalana entre els joves d’una època de foscor cultural absoluta, és d’una magnitud enorme; la millor manera d’agrair-los aquesta tasca és llegir-los.

 

ressnya

Aquest més d’octubre Comanegra publica una tria personal de relats de Joaquim Carbó, un dels fundadors de la mítica revista Cavall Fort. Quan me’n vaig assabentar em va fer molta il·lusió, i pocs dies després vaig tornar de la fira LiberisLiber de Besalú amb el llibre sota el braç.

 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Mixa (@mixa_ql) el


 

Per començar diré que la portada em sembla fantàstica! Representa Carbó traient-se del barret totes les històries i aventures que l’han acompanyat durant tot aquest temps. La caricatura, obra de Pep Montserrat (autor de la portada d’un altre llibre que m’encanta, “L’artilleria de Mr. Smith”), em sembla d’allò més entranyable, creativa i divertida, adjectius que descriuen també la majoria dels relats que trobareu al seu interior.

 

Aquesta selecció, totalment a càrrec del mateix Carbó, inclou 15 relats ja publicats i 10 de inèdits. A l’epíleg ens ho explica:

 

“N’hi ha uns quants que són inèdits, és a dir, que es publiquen ara per primera vegada, escrits expressament per aquesta ocasió, com Quin joc més bèstia!, que dóna nom a aquest volum. I també, El jutge, La bona gent, L’avi paleta i l’escopeta, Les millors vacances, Quina sort!, La camisa, Un bosc de pel·lícula, El pagès eixerit i El pescador pescat.

  

[…]

 

N’hi ha tres que els vaig escriure per a una campanya informativa sobre la malaltia de l’Alzheimer, que “la Caixa” va repartir entre els seus clients. Són L’escarabat de l’avi Quim, la veïna d’en Miquelet i L’últim joc de mans.

 

I també n’hi ha dos: La bruixa Nicotina i els rampells d’en ton, que el Departament de Sanitat de la Generalitat em va encarregar el 1983 i 1984 i que es van difondre en el curs d’unes campanyes populars contra el tabaquisme i els accidents.”

 

Des de fa uns anys que no em perdo gairebé cap novetat d’aquest autor, i crec poder dir que “Quin joc més bèstia!” és Carbó en estat pur: el seu vocabulari, la seva habilitat per retratar la nostra societat, i la passió per transmetre-ho als més joves. La majoria dels contes són emotius i de rabiosa actualitat: trobareu històries sobre refugiats, nens que recullen cartró dels contenidors, actes de desarmament, nens amb risc d’exclusió social, el talent i l’esforç, l’ús de les noves tecnologies, l’explotació infantil, la compassió i l’empatia, la bellesa de la natura i un llarg etcètera més...

 

Com bé diu en Carbó “Estaré molt content si us han interessat i divertit i, també si us han fet pensar”. Certament tot són àgils, tenen algun toc d’humor i fan reflexionar!! De fet el seu to infantil (doncs la gran majoria està protagonitzat per nens) fa que el contrast amb el que expliquen siguin més xocant. I tot plegat en tan sols tres o quatre pàgines! Un repte afegit superat amb molta destresa.

 

 

 

En general, trobo que aquesta edició és un bonic homenatge a la llarga trajectòria de Joaquim Carbó. La veritat és que m’he sentit identificada amb molts dels missatges dels relats, que poden ésser assaborits per grans i petits, i si és junts molt millor. Tant si decidiu llegir-lo a glopets o d’una tacada, estic convençuda que el gaudireu tant com jo... Paraula de Mixa!

 

Mx


P.D. Us deixo amb una cita del relat “El jutge” que penso que li escau als dies que estem vivint:

  

p.28 «La Maria, que és molt afeccionada a les dites populars, de vegades diu: “Més val sentència de metge que de jutge!”, cosa que tot seguit aclareix a la Saltana per explica-li que els metges es poden equivocar i dir-te que tens una pedra al fetge quan, tot plegat, només es tracta d’una lleugera inflamació, i no passa res, mentre que si et condemnen a tres anys a la presó, hi has d’anar si us plau per força, tant si ets culpable com si no, perquè el jutge no ha cregut en la teva innocència. “Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència”, també diu la Maria, convençuda que un bon jutge ha d’escoltar i sospesar bé tot els testimonis»


Escribir comentario

Comentarios: 0