El meu tiet patxunguis

Títol: El meu tiet Patxunguis

 

Autor: José Ignacio Valenzuela

 

Il·lustrador: Patricio Betteo

 

Traductor: Jaume Copons

 

Editorial: BiraBiro

 

Any de publicació: 2019

 

Sinopsis: «Patxunguis!», va exclamar el meu tiet quan em vaig plantar sense avisar a la porta de casa seva. Cridant, sí. Perquè el meu tiet és així: quan una cosa li agrada, apuja el to de veu i acaba cridant perquè s’entusiasma i és feliç. I, a l’inrevés, si hi ha alguna cosa que no li agrada, també t’ho fa saber al màxim volum i res del món no el fa canviar d’opinió. És divertit, però els meus pares no s’hi entenen gens. Bé, ni amb mi, ni amb les mascotes, ni entre ells… Se’n van de viatge tots sols per mirar de solucionar els seus problemes. Mentrestant, jo haig de passar l’estiu amb el meu tiet Nino i les seves trenta mil regles estranyes. De vegades es vesteix de gala sense cap motiu, o fa trucs de màgia i et sorprèn amb coses que ni t’imagines, però sospito que el meu tiet amaga alguna cosa al seu cor… Amb il·lustracions de Patricio Betteo.

 

ressenya

Després de l’èxit de “La iaia no hi toca” (un llibre que no em canso de recomanar), José Ignacio Valenzuela (també conegut com a Chascas) ens presenta un nou personatge estrafolari i inoblidable.

 

A l’Eva li ha tocat passat l’estiu amb el seu tiet Nino i no sap el que li espera! No només l’ajudarà a escollir què vol ser de gran, sinó que l’ensenyarà a veure la vida d’una manera diferent, i a transmutar les adversitats en quelcom positiu. Però no us penseu que l’Eva serà l’única que aprendrà un lliçó: ella també li ensenyarà al seu tiet a plantar cara als envejosos i els abusananos.

 

De fet, el llibre sencer és una oda a ser un mateix, sense importar què pensen o diuen els altres. L’Eva i el seu tiet es faran un fart de cantar una cançó de la famosa Gloria Gaynor (que ben bé podria ser la banda sonora del llibre): “I Am What I Am”

 

 

José Ignacio Valenzuela sap dir molt en molt poc i jugar amb els nostres sentiments (i les il·lustracions de Patricio Betteo encaixen molt bé amb la història!) Valenzuela és capaç de posar-te en situació molt ràpidament i intrigar-te fins al final, a més a més de fer que t’enamoris dels personatges i empatitzis amb ells. Només heu de veure què li diu el seu tiet a l’Eva quan aquesta li confessa que no sap què vol ser de gran:

 

p.30 «-Patxunguis! –va cridar tan fort que l’Adonis va caure a terra com una bola de gelat i va fugir de l’habitació-. Això és greu. Quina edat tens, nena?

-Deu anys.

-Als deu anys jo ja sabia exactament què volia ser quan fos gran –va sentenciar.

-I a què et dediques?

-A fer que aquesta vida sigui més bonica!»

 

 

Si tothom es proposés fer la vida una mica més bonica, em penso que el món seria un lloc molt millor, no trobeu? Però tornant a la història, Valenzuela també tracta temes com el secret de la bellesa, i la intel·ligència emocional dels nens. Sí, perquè, com bé diu l’Eva:

 

p. 72 «Jo havia après, gràcies als meus pares, que moltes vegades els adults menteixen. I ho fan perquè els nens no ens preocupem, com si no fóssim capaços d’adonar-nos que estan tristos i que l’únic que volen és seure i plorar con si tornessin a tenir deu anys.»

 

Però els nens tot ho veuen, i al capdavall és millor tractar-los amb sinceritat. Resumint: les novel·les infantils de Valenzuela són petites joies que m’alegra molt haver descobert. Doneu-li una oportunitat a aquesta història, i si us emociona, no dubteu a llegir “La iaia no hi toca”... Paraula de Mixa que són ben... PATXUNGUIS!! ;-D

 

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0