La iaia no hi toca

Títol: La iaia no hi toca

 

Autor: José Ignacio Valenzuela

 

Traductora: Tina Vallès

 

Editorial: BiraBiro

 

Any d’edició: 2017

 

Sinopsis: Mmm… Jo, l’únic que sé, és que la meva iaia no hi toca. Ah, i que té la culpa de tot. Sí, de tot! Sempre hi ha algú que té la culpa que ens agradi allò que tant ens agrada, o que no ens agradi allò que mai no ens ha agradat. El cas és que entre el seu pentinat de Darth Vader, la seva obsessió per guanyar premis pels poemes que escriu i aquesta mania ridícula de recitar versos a ple pulmó quan baixo de l’autobús escolar, entre riallades i amb cara de voler desaparèixer (només per obligar-me a entrar ràpid a casa seva), jo també m’estic tornant boig.

 

 

Els meus pares tenen feina, i no em queda més remei que passar-me les tardes a casa de la iaia Petúnia. Però sospito que en porta alguna de cap, i no m’ho penso perdre…

 

Ressenya

Durant la fira d’editorials independents de Besalú, LiberisLiber, enguany vaig tornar a assistir a la trobada de Bibliotecàries de Girona. Després d’haver donat una volta per la fira, entre totes van explicar quins llibres havien comprat pels seus lectors i per què els havien cridat l’atenció.

 

Un d’ells era “La iaia no hi toca” i seguint l’instint de les bibliotecàries em vaig animar a comprar-lo perquè semblava una història divertida! I ho ha sigut, paraula de Mixa! El que no m’esperava en absolut era trobar una veritable joia al seu interior.

 

“La iaia no hi toca” és una preciosa història sobre com un nét i la seva àvia descobreixen el màgic món de la poesia plegats. És àgil, riallera i tremendament bonica. Un tribut a totes aquelles persones que ens encomanen la passió per les nostres vocacions, desperten en nosaltres el talent que ningú més havia sabut veure que teníem o fan que el nostre nen interior no mori mai.

 

José Ignacio Valenzuela "Chascas"
José Ignacio Valenzuela "Chascas"

Però sobretot és una llaminadura feta de paraules ensucrades que devorareu amb els ulls i assaborireu amb l’ànima.

 

p. 64 “Vinga, Vicenç! –em va apressar amb entusiasme-. Com descriuries una papallona sense fer servir paraules com ales ni colors?

 

Vaig deixar que les meves pupil·les seguissin el delicat moviment d’aquelles ales quasi transparents però tan vibrants alhora. Plaf, plaf, plaf, feia el seu moviment. Un cop més, les paraules van arribar sense que hagués d’esforçar-me gaire:

 

-Serveix si dic que una papallona és l’aplaudiment d’un petit arc de Sant Martí que sura al cel? –vaig contestar.

 

Ella, com sempre, no va dir res. Però va semblar que els seus ulls aplaudien com la papallona, que va aletejar a prop nostre uns segons abans de perdre’s entre les branques de l’enorme arbre del pati.”

 

I sí, reconec que el final és tan emotiu que no he pogut contenir les llàgrimes (i em segueix passant cada vegada que el rellegeixo). Tot plegat, acompanyat de les peculiars il·lustracions de Patricio Betteo, faran que no pugueu parar de llegir tingueu l’edat que tingueu.  

 

Gràcies, José Ignacio Valenzuela, per aquest entranyable homenatge a totes les iaies del món que -ja siguin més o menys estrambòtiques- algun dia ens van estimar amb bogeria.

 

p. 71 “Tanca els ulls, Vicenç –em va dir la iaia-. Però ben tancats.

 

-Així?

 

-No, sense fer trampa. Ja els has tancat?

 

-Sí.

 

-Molt bé. Ara allarga les mans cap a les flors que tens al costat. Sense mirar!

 

-Entesos. Què més...?

 

-Molt bé. Així. Passa els dits pels pètals amb suavitat. [...] Descriu-me el que sents.

 

-No et puc descriure res amb els ulls tancats, iaia.

 

-I qui t’ha ensenyat aquesta mentida? –va exclamar de sobte amb un to de veu més dur-. Això no és veritat. De fet, les coses es descriuen millor amb els ulls tancats. I saps per què?

 

-No...

 

-Perquè llavors les descrivim amb el cor i no amb els ulls. Els ulls enganyen, Vicenç. Menteixen. Confonen. Però el cor no s’equivoca mai.”

 

Mx 



Escribir comentario

Comentarios: 0