Thug, l'odi que dónes

Títol: THUG, l’odi que dónes

 

Autora: Angie Thomas

 

Traductora: Scheherezade Surià

 

Editorial: Fanbooks

 

Any d’edició: 2017

 

Sinopsis: Starr Carter és una adolescent negra de setze anys de classe mitjana que es mou entre dos mons: el barri marginal -majoritàriament negre- on viu amb la seva família i l'elegant i car institut -majoritàriament blanc- on estudia, lluny de casa seva. La seva plàcida i poc conflictiva vida canvia radicalment quan presencia l'assassinat a mans d'un policia blanc del Khalil, un noi negre amic de la infància, que anava desarmat. La mort és notícia a tots els mitjans, que afirmen que el noi era un traficant de drogues. Al seu barri esclaten les protestes i els aldarulls. L'Starr vol que es faci justícia, però els seus dos mons entren en conflicte i comença a rebre amencaces i pressions des de totes dues bandes. La decisió que ella prengui pot destruir la seva comunitat i, fins i tot, posar en perill la seva vida.

 

ressenya

Un llibre que tenia ganes de llegir l’any passat (i l’altre també) és “Thug, l’odi que dónes” d’Angie Thomas, perquè me l’havien recomanat moltíssim, sobretot un bookstagrammer anomenat @gersolmar (si no el coneixeu a què esteu esperant??). M’alegro molt d’haver-li donat una oportunitat durant la marató de lectura internacional “The Reading Rush”, doncs ha sigut el meu títol preferit de la setmana. 

 

 

Només les primeres 100 pàgines ja són una muntanya russa trepidant: el ritme, les emocions... en un tres i no res Angie Thomas ja t’ha submergit perfectament en el barri, la gent i les seves costums. Potser perquè últimament estic veient la sèrie “Blue Bloods” (on el racisme i la brutalitat policial són un tema recurrent) m’ha resultat més fàcil endinsar-me a la història. Llibre i sèrie ens parlen de barris marginals on la vida es molt dura i les bandes l’única família que et protegeix. Cal tenir molta determinació i sort per poder deixar enrere aquestes arrels. 

 

p.157 «I ara pensa una altra cosa: com van arribar les drogues al barri? –continua-. Nena, parlem d’una indústria que mou milers de milions de dòlars. A les nostres comunitats aquesta merda va que vola, però jo no conec ningú que tingui un jet privat. I tu?

 

-Tampoc.

 

Angie Thomas
Angie Thomas

-Justa. Les drogues provenen d’un altre lloc, però es destrueixen en la nostra comunitat –sentencia-. Hi ha persones, com la Brenda, que pensen que les necessiten per sobreviure, i també hi ha els Khalils, que pensen que les han de vendre per poder sobreviure. Les Brendes no troben feina si no es desenganxen, però no poden pagar la rehabilitació si no troben feina.

 

D’altra banda, quan els Khalils acaben detinguts per vendre droga, o bé passen la major part de la vida a la presó, que és una altra indústria de milers de milions de dòlars, o bé els costa molt aconseguir una feina de debò i, probablement, tornen a vendre droga. Aquest és l’odi que ens donen, reina, un sistema dissenyat contra nosaltres. Això és la Thug Life.»

 

M’ha impactat descobrir la dura realitat de l'Starr des de la seva perpectiva, encara que és una de les poques "afortunades" de comptar amb una família com la seva. Ells són la seva llum en la foscor, perquè malgrat les adversitats i els problemes s’han mantingut units, i s’estimen moltíssim. Tots li donen suport, sobretot el seu pare, que sempre aconsegueix fer-la riure (em demano aquest superpoder!).

 

La trama m’ha tingut intrigada fins al final, i malgrat que m’ha semblat un xic repetitiva no se m’ha fet gens pesada. Diria que les meves escenes preferides han estat l’entrevista televisiva (és molt emotiva i punyent) i el ball de l’institut (encara que sembli una mica massa perfecte). I parlant de coses perfectes... podem dedicar un minut a apreciar el nòvio de l’Starr? Si algú sap d’un xicot més ideal que en Chris que m’avisi, siusplau. Suposo que per això és un llibre de ficció juvenil... en fi *suspira*

 

 

D’altra banda, el cas de la Hailey, una de les amigues de l’institut de l’Starr, serveix per il·lustrar a la perfecció una de les conclusions a les que vaig arribar llegint “Ser mujer negra en España” de Desirée Bela-Lobedde: molt pitjor que fer un comentari racista o tenir un comportament racista, és negar la naturalesa d’aquest: des d’excusar-se darrere de bones intencions a titllar l’altra persona de victimista i exagerada. Molt sovint gent que no és racista diu o fa alguna cosa que ho potser sense ser-ne conscient, potser perquè ho ha interioritzat així des de ben petit, però, com bé diu l’Starr “per a què serveix tenir veu si calles quan no ho hauries de fer?”.

 

Tot plegat a través de l’estil de Thomas: àgil, punyent i de vegades humorístic. Ho sento, però encara no he superat la divertida teoria del pare de l’Starr:

 

p.154 «Realment, és una bona teoria. El pare diu que, en realitat, les cases de Hogwarts són bandes. Cadascuna té els seus colors i els seus amagatalls, i totes ataquen les altres, com les bandes. En Harry, en Ron i l’Hermione no es delaten mai entre ells, com els integrants de les bandes. els Cavallers de la Mort fins i tot porten tatuatges a joc. I mireu en Voldemort. Tots tenen por de dir-ne el nom. De debò, això de dir-lo “Qui no ha de ser anomenat” és com posar-lo un pseudònim de carrer. Tot plegat, merdes de bandes.»

 

Realment el cas del Khalil no és gens senzill. Puc posar-me a la pell de les dues parts i entendre els seus actes, però el que està clar és que l’amic de l’Starr no mereixia morir, i que ser negre encara és motiu de molts prejudicis, igual que d’altres minories. Tal i com diu la nostra protagonista als policies:

 

p.377 «N’estic farta! Si vosaltres penseu que tots nosaltres som dolents per culpa d’algunes persones, nosaltres pensarem el mateix de vosaltres. Fins que no ens doneu un motiu per canviar de parer, seguirem manifestant-nos.»

 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Mixa (@mixa_ql) el


“Thug, l’odi que dónes” és un debut impressionant que ens parla de superació, solidaritat, tolerància i respecte. Ens demostra que davant les injustícies la nostra veu és l’arma més poderosa, i que “de vegades ho fas tot bé i les coses es torcen, malgrat tot. La clau és no deixar de fer bé les coses”.

 

Acabo la ressenya amb els preciosos agraïments finals d’Angie Thomas: «[...] a tots els nois de Georgetown i de tots “els Gardens” del món: les vostres veus són importants, els vostres somnis són importants, les vostres vides són importants. Sigueu roses que creixen entre el ciment.»

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0