Títol: El dia dels trífids
Autor: John Wyndham
Traducció: Ramon Folch i Camarasa (revisada el 2019)
Editorial: L’Altra Tribu
Any d’edició: 2019
Sinopsis: En Bill Masen és en un hospital de Londres amb el cap embenat i es perd la pluja de meteorits més espectacular que s’hagi pogut veure mai. Però quan finalment es treu les benes dels ulls, l’endemà al matí, es troba que un estrany silenci plana sobre la ciutat i als carrers només hi ha persones cegues que volten, desorientades, i fugen dels trífids, unes plantes grotesques i perilloses de més de dos metres d’alçada. Aviat es toparà amb la Josella, una altra afortunada que també ha conservat la vista, i junts miraran de sobreviure, conscients que el món que coneixien no fa ni vint-i-quatre hores ha desaparegut per sempre.
ressenya
Segons John Wyndham, el 8 de maig el món va canviar d’una manera que ningú s’esperava. D’això en fa gairebé 70 anys, i justament el mes de maig de 2019 L’Altra Tribu (el nou segell de l’Altra Editorial) ha reeditat un clàssic de la ciència ficció.
Un clàssic que penso que ha envellit prou bé, perquè “El dia dels trífids” em va enganxar des de bon principi. El ritme és àgil i intrigant, i els fets punyents, perquè som testimonis del pànic de la gent enfront la fi del món que han conegut Tot i això, el to un pèl irònic d’en Bill Masen (el protagonista) ens ajuda a digerir aquestes primeres hores de catàstrofe.
p.7 «Es pot dir que em vaig perdre l’espectacle de la fi del món –bé, de la fi del món que jo havia conegut durant els trenta anys de la meva vida- per pura casualitat. Ben mirat, tots els supervivents de les catàstrofes de qualsevol mena salven la vida per casualitat. […] En aquell moment, però, encara no sabia res, només estava sorprès i em preguntava què dimonis devia passar, perquè m’havia estat prou dies a l’hospital per saber que, després de la directora, el rellotge és la cosa més sagrada que hi ha en un hospital.»
Junt amb l’intriga i l’acció, no falta una bona dosi de crítica social. Aquesta novel·la certament mereix ser analitzada a consciència i rellegida més d’un cop!
Per començar, Wyndham reflexiona sobre la fragilitat del nostre món: ens hem especialitzat tant i ens hem acostumat a dependre tant dels demés que no sabem sobreviure sols.
p.20 «Jo no en sabia pràcticament res, per exemple, de coses tan corrents com d’on venia el menjar que consumia, d’on sortia l’aigua que bevia, com eren teixits i cosits els vestits que portava, com funcionava el sistema de clavegueres de les ciutats… El nostre món havia esdevingut un món d’especialistes cada un dels quals es consagrava a la seva tasca amb més o menys eficiència, tot esperant que els altres fessin el mateix.»
També ens fa reflexionar sobre la naturalesa voluble de les persones i les temptacions del poder:
p.223 «El mal d’aquesta dona és que vol manar –va dir-. És la seva manera de ser, més enllà dels seus principis elevadíssims.
-No, home –vaig protestar-. Deus voler dir que els seus principis són tan impecables que se sent responsable de tot, i per això es considera amb el deure de guiar els altres.
-Que potser no és el mateix?
-Sí, però sona molt millor, no?»
L’evolució dels personatges és interessant, sobretot la de la Josella, la co-protagonista, i un altres dels personatges secundaris més complexos, en Coker, planteja un debat sobre la igualtat de gènere:
p.215 «Saps perfectament que les dones poden fer anar les màquines més complicades i delicades quan es prenen la molèstia d’intentar-ho. El que passa és que, generalment, us fa massa mandra prendre-us aquesta molèstia, i les circumstàncies no us hi obliguen. Per què us n’hauríeu de preocupar si tradicionalment la debilitat s’ha considerat una virtut femenina... i així podeu carregar la feina a un altre? […] Les dues parts han acceptat l’engany de comú acord.
[…] –No sé per què ha de descarregar sobre meu tot el menyspreu que sent per les dones... I només per un maleït motor –va fer la noia, queixosa.
En Coker va aixecar els ulls al cel.
-Valga’m Déu! Dius que menyspreo les dones, quan acabo de dir que considero que són capaces de fer-ho tot tan bé com els homes, si s’hi posen.
-Però has dit que som uns paràsits, i que som vanitoses. I això no ha estat gens amable.
-No em proposo dir coses amables, ara. I el que he dit és que, en el món que ha desaparegut, a les dones ja els convenia fer el paper de paràsits.»
També m’ha cridat l’atenció una de les cavil·lacions del protagonista, quan compara la humanitat amb l’au fènix...
p. 201 «Els humans som incapaços de suportar gaire temps el sentiment de tragèdia; és una mena d’esperit de fènix. Aquest esperit pot ser favorable o no, forma part de les ganes de sobreviure… Tot i que també ha permès que ens fiquéssim en una guerra darrere l’altra. Però el cas és que només podem plorar una estona, per dir-ho així, i ens acabem acostumant a les coses terribles, perquè només així la vida és suportable.»
Una reflexió escruixidora que m’ha recordat el cèlebre discurs de “Fahrenheit 451” que Ray Bradbury va escriure el 1953, tot just tres anys després de Wyndham (casualitat?):
p.208 Fahrenheit 451 «Molt abans de Crist, va haver-hi un ocellot maleït anomenat Fènix. De tant en tant, després d’alguns centenars d’anys, construïa una pira i s’hi cremava. Devia ser el primer parent de l’home. Però cada vegada que es cremava sortia de les cendres, tornava a néixer.
I sembla que nosaltres estiguem fent el mateix, una vagada i una altra, però tenim una podrida cosa que el Fènix mai no va tenir. Nosaltres sabem l’estupidesa que acabem de cometre.
Coneixem totes les maleïdes estupideses que hem fet durant mil anys, i mentre ho sapiguem i ho tinguem sempre ben a la vista hi ha la possibilitat que un dia deixem de construir les pires maleïdes i de saltar-hi al mig. A cada generació guanyem unes quantes persones més que se’n recorden. [...]
I algun dia recordarem tant que construirem la més gran pala mecànica de tota la punyetera història i cavarem la tomba més gran de tots els temps i hi empenyerem la guerra i la cobrirem de terra.»
Wyndham, d’altra banda, també ens parla dels conflictes interns que ens genera la moralitat i la consciència. Quan ja no hi ha normes és inútil mantenir els nostres principis i prejudicis? És l’egoisme i l’autopreservació l’estratègia més misericordiosa i beneficiosa pel futur de la humanitat a llarg termini? Som capaços de pensar amb el cap fred i acceptar la dura lògica de la llei de la supervivència? Certament és un llibre que ens fa reflexionar de valent... hi havia molts moments en els que no sabria dir què hauria fet jo en el lloc del protagonista.
Adaptacions a la petita i gran pantalla de "El dia dels trífids"
Potser aquests dubtes existencials són l’únic que alenteix el ritme de la trama, ja que malgrat que Wyndham posa en context al lector ràpidament, cap a la meitat de la novel·la tenia ganes de que fes avançar la història enlloc de recrear-se en els mateixos dilemes morals. A més a més, a mesura que es va desenvolupant la trama, el sentit de l’humor del protagonista del narrador (molt fresc i original al principi) va desapareixent i l’he trobat a faltar.
I és que en Bill Masen les veurà de tots colors, i ficarà al lector de ple en aquest nou món. Tot i els tocs de ciència ficció, la història que ens explica John Wyndham m’ha semblat d'allò més real, perquè ha sabut disseccionar la naturalesa humana i preveure els diferents comportaments de la gent en situacions extremes.
Al capdavall, les plantes carnívores gegants són només una metàfora per demostrar la nostra ceguesa voluntària davant del perill, i el convenciment inamovible de que res escapa al nostre control. El capítol “L’arribada dels trífids”, en el que el protagonista recorda els interessos econòmics de les grans empreses i la manipulació dels mitjans de comunicació m’ha semblat escruixidora… i terriblement actual.
Potser a dia d’avui no ens persegueixen els trífids, però tal i com diu en Masen, seguim caminant per la corda fluixa...
«Si això va ser el que va passar, vol dir que podem evitar que es torni a produir; la catàstrofe boja, irracional, es converteix simplement en un error que els nostres descendents han d’evitar tornar a cometre. I n’havíem comès tants, entre tots! Però nosaltres els ensenyarem a no repetir la història. […] La gent solia dir que la vida és tal com nosaltres mateixos ens la fem.
-Això, pobre Bill meu, no és més que una pila de... perdona, no vull ser malparlada. El meu oncle Ted també ho deia... fins que una bomba li va arrencar les dues cames. […]
-Jo crec que si hi hagués algú en control de tot això moltes de les coses que llegim en la història no haurien passat. Però no m’hi capfico. Hem tingut sort, vet-ho aquí!»
Que la sort ens acompanyi, doncs! I si veieu alguna planta d’aspecte sospitós que comença a caminar cap a vosaltres, Paraula de Mixa que val més que toqueu el dos! ^.^
I parlant de tocar el dos... si us heu quedat amb ganes de més, ja podeu donar un cop d’ull als altres títols de la col·lecció de L’Altra Tribu, com ara “Quan un toca el dos”, “La crida del bosc”, i “Quin dia tan bèstia!” (aquest el vaig llegir fa uns anys i era súper divertit!)
Li desitjo molts èxits a aquest nou segell editorial, perquè neix de la passió per la lectura i la determinació de divertir i interessar als joves, ajudar-nos a entendre millor el món i formar una mica el nostre sentit crític. Com afirma el seu logo... “Que ningú et digui què has de llegir!” ;-)
Mx
Write a comment
Raimon (Thursday, 03 August 2023 07:21)
L'acabo d'agafar a la biblioteca. L'havia llegit als 80s, i tal i com dius, és plenament vigent. I més llegit al 2023, en l'epoca postCoVID ( hi veig un paral·lelisme bestial!)