Fahrenheit 451

Títol: Fahrenheit 451

 

Títol original en anglès: Fahrenheit 451

 

Autor: Ray Bradbury

 

Editorial: HarperCollins

 

Any d’edició: 2008

 

Any original d’edició: 1953

 

Sinopsis: Una novel·la de ciència-ficció en defensa de la literatura i els llibres. Fahrenheit 451 és molt més que una faula sobre un futur aparentment feliç, despreocupat i acolorit, però gris i dominat per l'adotzenament i l'estultícia de la massa. És l'enfrontament entre l'administració d'un estat totpoderós i els rars ciutadans que gosen desafiar les regles que prohibeixen la tinença de llibres i s'enfronten a l'estat totpoderós.

 

ressenya

“Fahrenheit 451” narra la història d’un bomber anomenat Montag, qui un dia després de tornar de la feina coneix a la seva veïna, una noia encantadora que li fa replantejar-se tota la seva vida... però no pas perquè s’estigui enamorant d’ella, sinó perquè començarà una relació prohibida amb els llibres. I és que a la societat d’en Montag, els llibres estan prohibits, entre moltes altres coses, i els bombers són els encarregats de cremar-los (junt amb les cases que els contenen).

 

De fet, 451 són els graus Fahrenheit exactes als quals el paper comença a cremar. D’aquí el títol del llibre... no us sembla molt ben trobat?

 

Però anem per parts... Haig de reconèixer que al principi em va costar ficar-me dins de la societat futurista plantejada per Bradbury, doncs no acabava d’entendre com vivien. Mica en mica, però, em vaig anar introduint més a la història.

 


Trailers en anglès de les adaptacions a la gran pantalla de 1966 i 2018

 

La novel·la se us pot fer un xic llarga perquè Montag està lliurant una dura batalla interior i la narració és molt introspectiva i descriptiva. A més a més, no he empatitzar al 100% amb el protagonista (de vegades tenia ganes de donar-li un calbot!) perquè és massa impetuós i irreflexiu... Ell mateix ho reconeix, i això el salva una mica.

 

Segons explics Bradbury, aquesta obra neix després que el convencessin de convertir en novel·la un seguit de relats curts que ja tenia escrits. I pel meu gust, “Fahrenheit 451” realment dóna la sensació de ser un relat curt amb farciment, l’inici d’una saga i/o una introducció llarga. El desenllaç, però, és obert i tancat a la vegada, cosa que m’agrada, doncs permet al lector imaginar el futur que prefereixi.

 

Fanart de ZetsubouZed
Fanart de ZetsubouZed

Les reflexions del final, junt amb les del vell erudit Faber, són el que més he gaudit del llibre. Penso que, malgrat només conèixer a Bradbury a través d’aquest llibre i algunes cites seves, m’hauria caigut bé. Era un amant dels llibres, i deia veritats com temples. És tan cert que, tal i com deia ell, no caldrà cremar llibres quan la gent decideixi deixar de llegir per decisió pròpia...

 

En realitat, encara que al llibre surtin cotxes escarabat (mai se sap, les modes tornen XP), el món futurista de “Fahrenheit 451” no podria ser més actual. Viure enganxat a pantalles gegants plenes de gent que no coneixes en absolut, però que consideres amics de l’ànima... això no us recorda una mica a internet? Doncs penseu que el llibre va ser escrit el 1954!

 

Però aquest no és l’únic fet profètic de la novel·la. La societat de Montag és grisa i uniforme, en part perquè les autoritats intenten silenciar tothom qui sobresurt i pensa per ell mateix. La gent només vota als polítics per la seva aparença i ni tan sols és conscient de les terribles conseqüències de les guerres horribles que els rodegen. Intenten oblidar i desentendre’s de tot allò que els preocupa o els fa infeliç, però fent-ho són inclús més miserables i segueixen repetint els mateixos errors del passat.

 

p.208 “Molt abans de Crist, va haver-hi un ocellot maleït anomenat Fènix. De tant en tant, després d’alguns centenars d’anys, construïa una pira i s’hi cremava. Devia ser el primer parent de l’home. Però cada vegada que es cremava sortia de les cendres, tornava a néixer. I sembla que nosaltres estiguem fent el mateix, una vagada i una altra, però tenim una podrida cosa que el Fènix mai no va tenir. Nosaltres sabem l’estupidesa que acabem de cometre. Coneixem totes les maleïdes estupideses que hem fet durant mil anys, i mentre ho sapiguem i ho tinguem sempre ben a la vista hi ha la possibilitat que un dia deixem de construir les pires maleïdes i de saltar-hi al mig. A cada generació guanyem unes quantes persones més que se’n recorden. [...] I algun dia recordarem tant que construirem la més gran pala mecànica de tota la punyetera història i cavarem la tomba més gran de tots els temps i hi empenyerem la guerra i la cobrirem de terra.”

 

Una manera original, divertida i molt propera d'analitzar el llibre

 

El que també m’agrada de “Fahrenheit 451”, és que malgrat ser una oda als llibres, no els idealitza en cap moment:

 

p.111 «Al cap i a la fi, quan teníem tots els llibres que necessitàvem encara miràvem de trobar un penya-segat més alt per llançar-nos des de dalt. Però ens cal un respirador. Ens cal saber. Potser llavors, d’aquí a un miler d’anys, podrem escollir penya-segats menys alts des dels quals saltar. Els llibre existeixen per recordar-nos com n’arribem a ser, d’ases i ximples. [...] Les coses que busques, Montag, són en el món, però l’única manera perquè un homenet del carrer en vegi el noranta-nou per cent és a través d’un llibre. No demanis promeses. I no esperis que et salvi una cosa, una persona, una màquina o una biblioteca. Mira de salvar-te tu mateix un mica i, si t’ofegues, almenys moriràs sabent que nedaves cap la riba.»

 

Reconec que (ja em perdonareu) he guixat força el llibre tot subratllat (amb llapis, això sí ^.^) els meus paràgrafs preferits. Us posaria força més cites, però serà millor que les descobriu vosaltres mateixos.

 

M’ha agradat molt la edició en anglès que tinc, doncs inclou el pròleg de Bradbury durant el 50è aniversari del llibre, i explica curiositats i reflexions sobre alguns personatges que ajuda a entendre’ls millor durant la lectura. Bradbury mateix diu que:

 

p. 4 «Durant els anys que vaig escriure la meva obra de dos actes i la opera que la va precedir, vaig deixar que els meus personatges em diguessin coses sobre les seves vides que no estaven al llibre. He estat temptat de tornar i inserir aquestes veritats al text antic, però aquesta és una pràctica perillosa que els escriptors han de refusar. Aquestes veritats, tot i que són importants, podrien arruïnar la feina feta anys abans.»

 

Ja podries prendre nota, eh, Rowling? ¬¬

 

El final, però, és sense dubte la meva part preferida del llibre, doncs es torna realment excitant, emocionant, corprenedor i xocant... en una paraula... Brutal! La narració fa que et posis tan a la pell del protagonista i t’imaginis tant bé la situació que posa els pèls de punta... Realment m’ha sacsejat per dins.

 

Està clar que Bradbury sabia narrar un final apoteòsic, i justament Viena Edicions acaba de publicar una traducció de Marta Pera de “Zen en l’art d’escriure”, un recull d’articles de Bradbury, molt clars i molt directes, que tenen per objectiu ser font d'inspiració per a escriptors.

 

Així que ja ho sabeu, deixeu-vos seduir per aquest clàssic de la ciència ficció, tal i com quan no podem evitar mirar la hipnotitzant dansa de les flames d’una foguera. 

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0