Conversa amb Chimamanda Ngozi Adichie al CCCB


L’any passat per aquestes dates el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) ens va regalar xerrades tan meravelloses com les de Rhianna Pratchett amb Gina Tost, i enguany ha portat a Barcelona ni més ni menys que Chimamanda Ngozi Adichie. Com s'esperava, les entrades es van esgotar en qüestió d'hores i molta gent va seguir en streaming la xerrada entre l’escriptora i activista Nigeriana i la periodista catalana Anna Guitart.

 

Guitart començà per preguntar a Chimamanda per la seva carrera com a activista feminista. “Era feminista abans de saber-ho.” contestà Ngozi Adichie “Des de petita he sigut conscient, molt observadora i bastant problemàtica” afirmà entre els riures del públic. A casa seva, per exemple, tant els seus germans com ella havien de netejar però només les dones s’encarregaven del menjar. “Jo volia anar a jugar a la pilota amb els meus germans enlloc de cuinar” i afegí “em preguntava... per què vivim en una societat on les dones s’han d’empassar les injustícies?” Tot i així, Adichie va voler trencar una llança a favor de la seva família; “Per l’època en què estàvem els meus pares eren bastant progressistes. Parlaven junts de qualsevol cosa”

 

També recordà adonar-se des d’una edat molt primerenca que a la noies africanes se les educa per sentir vergonya del seu cos. “Quan tenia nou anys recordo que la meva mare i la meva tieta em deien constantment que havia de seure com una senyoreta, que no podia fer-ho de qualsevol manera, amb les cames obertes, ni tan sols a casa meva” explicà Chimamanda “I ben còmode que és! Ara mateix no ho faig perquè m’estic comportant correctament” afegí entre rialles.

 

Finalment, va arribar el dia en què discutint amb un amic aquest li va deixar anar com un insult que ella era feminista. “Hauríeu d’haver vist la seva cara!” rigué Chimamanda. I és que molta gent pensa en el feminisme en la seva vessant més extrema: dones infelices que no es depilen i odien els homes. Però segons Chimamanda paraules carregades de connotacions tan negatives com el “feminisme” es poden refer. Al cap i a la fi són necessàries. “Cal anomenar el problema per poder-lo solucionar” assegurà i es reafirmà en la importància de no generalitzar la falta de drets de moltes dones parlant només d’humanisme. “No demanes medicines pel cos sinó per una malaltia concreta”. 

Ngozi creu en el poder de les històries, però considera que encara queda molt camí per fer. “Coneixeries la cançó Flawless si no fos per Beyoncé?” preguntà Ngozi a Guitart, referint-se a la cançó de la reina del pop que utilitza paraules del seu discurs. “Vaig accedir que utilitzessin les meves paraules amb l’esperança de que la gent es parés a pensar sobre el feminisme. Si fa que la gent jove comenci una conversa, és una bona cosa.”

 

Parlant de repercussió, Guitart de seguida va treure el tema de la famosa TED Talk que ha inspirat el llibre de Chimamanda “Tothom hauria de ser feminista” (publicat en català per l’editorial Fanbooks). Chimamanda es posà a riure i exclamà: “Sincerament, pensava que a ningú li importaria. La vaig impartir sense esperat que es tornaria viral” Tanmateix, no tot van ser reaccions positives “Avui en dia si et posiciones clarament a favor del feminisme has d’esperar-te hostilitat”. Tot i així, l’autora Nigeriana és capaç de viure amb això gràcies a la quantitat d’històries positives que li arriben com a resultat de les seves paraules.

 

La segona meitat de la xerrada va estar dedicada a l’altra passió de Ngozi: l’escriptura. La gran majoria del seus llibres són protagonitzats per dones fortes, cosa que Chimamanda reivindicà: “Escric dones fortes, perquè per a mi és normal.” Fortes i imperfectes: “Vull que els meus personatges femenins tinguin defectes no que caiguin bé.” Al cap i a la fi “Els nostres defectes ens fan més interessants” però segons Adichie fins i tot les dones amb defectes a la literatura es consideren pitjors que els homes imperfectes. 

 

Chimamanda està treballant en algun nou projecte? Tot i que Guitart ho va intentar, no va aconseguir fer anar-se'n de la llengua a la Chimamanda sobre el tema. “Sóc molt supersticiosa amb això” s’excusà. Des del 2003, Adichie ha publicat novel·les com “La flor púrpura”, “Americanah” o “Medio sol amarillo” (adaptat a la gran pantalla el 2013). Per a Chimamanda, escriure aquest últim va ser una gran responsabilitat. “Em vaig documentar molt bé perquè sabia que per a molts joves aquella seria la primera vegada que llegirien sobre la història Afro”. En canvi amb “Americanah” Adichie assegurà haver-s’ho passat molt bé escrivint-la. “De vegades em parava a pensar... és normal que et facin tanta gràcia les teves pròpies bromes?”

 

“Americanah” explica la història d’una jove nigeriana que deixa el seu país per una educació universitària i una vida més pròspera als Estatus Units, on xoca de ple amb el racisme. En paraules textuals de l’autora “Vaig pensar que els americans l’odiarien”, i és que El racisme és la base de la fundació històrica dels EUA i ens costarà molt desfer-nos-en” afirmà Adichie, sobretot amb un president que va qualificar de “patèticament infantil”.

 

“Quan vaig anar per primera vegada als E.E.U.U. vaig adonar-me que era negra i no ho volia ser” confessà Chimamanda donant una ullada al passat. Ara per ara ha ja fa temps que ha acceptat la seva identitat. “El problema de molts negres és que no se n’adonen que tenir aquest color de pell és fantàstic!” declamà, i afegí en clau d’humor “Et fa sembla més jove i combina amb qualsevol color!” 

“Els escriptors es neixen o es fan?” li van preguntar des del públic. "N'hi ha que neixen escriptors i d'altres que se'n fan. El que els uneix és que els hi importa escriure" contestà Chimamanda, qui assegura que l’escriptura és el seu primer amor. “Si el procés no va bé m’entristeixo, menjo xocolata i compro online” rigué Adichie, i és que “Escriure implica molta por i ansietat”.

 

Tanmateix, és l’única cosa al món que Chimamanda voldria fer: “Si per mi fos estaria tot el dia al meu estudi escrivint amb el pijama posat. Estic contenta de ser aquí, per cert” afegí entre les rialles del públic, el qual està clar que compartia aquest sentiment.  

 

En fi, d’aquesta meravellosa xerrada m’emporto un exemplar signat i les sàvies paraules de Chimamanda, que espero torni a Barcelona algun dia no gaire llunyà. Mentrestant no dubteu a seguir-li la pista i llegiu els seus dos petits grans llibres traduïts al català que esperen humilment canviar el món:  

Mx