Títol: Els orangutans
Autor: Joaquim Carbó
Editorial: Males Herbes
Primera edició: 1967
Reedició: 2017
Sinopsis: Políticament incorrecta i decididament gamberra, Els orangutans de Joaquim Carbó, publicada originalment l’any 1967, va ser celebrada per la crítica com la novel·la sobre l’home de barri que mancava a la literatura catalana. Els orangutans narra, en primera persona, un dia en la vida d’un cràpula obsessionat pel sexe, orfe d’un perdedor de la guerra, que se sent obligat a deixar la ciutat per anar a l’enterrament de la seva àvia en un poble de l’interior, on haurà de tenir-se-les amb els seus oncles, triomfadors sota el nou règim. Carbó, en una de les èpoques més arrauxades de la seva carrera, va pintar aquest retrat àcid dels fills del «desarrollisme» franquista, acolorit amb una capacitat d’observació extraordinària. Una sàtira memorable que volem reivindicar amb aquesta edició especial que commemora els 50 anys de l’aparició del llibre.
Ressenya
El 2016 es va celebrar en gran el 50 aniversari del llibre juvenil més famós de Joaquim Carbó, “La casa sota la sorra”, i enguany la seva primera novel·la per adults ha complerts mig centenni. Per aquest motiu, l’editorial Males Herbes l’ha reeditat el passat mes de setembre amb el genial pròleg de 1980 de Jaume Fuster.
Quan me’n vaig assabentar no vaig dubtar a assistir a la seva presentació durant la Setmana del Llibre en Català 2017 i vaig aconseguir que Joaquim Carbó me’n signés un exemplar (visca!). Per si tot plegat no fes prou especial aquest llibre, he de reconèixer que “Els orangutans” ha superat totes les meves expectatives: essent el gènere realista un dels que menys sovint llegeixo, m’ha agradat més del que em podia imaginar!
M’ha atrapat des de la primera pàgina, literalment, i no he pogut parar de llegir. Tot i que la trama és ben simple (narra bàsicament el viatge d’anada i tornada del protagonista a l’enterrament de la seva àvia en un sol dia) els pensaments, reflexions i records del protagonista es succeeixen i enriqueixen cadascuna de les seves passes. Com va dir el poeta Antoni Clapés a la presentació de la Setmana, la narració és un “martelleig constant” que no dóna un moment de respir al lector: ni tan sols hi ha capítols ni separacions entre els paràgrafs!
És una novel·la irreverent, “políticament incorrecta i decididament gamberra” tal i com diu la sinopsis, carregada d’una crítica social molt àcida i irònica (de vegades alarmantment actual) als rics, els pobres, els corruptes, els defraudadors, els especuladors, els bancs, els immigrants, els revolucionaris, els conservadors... Tot seguit us deixo un recull de fragments que m’han encantat (encara que ben bé us citaria el llibre sencer! ):
p. 24 “Es veu que en diuen estacions dels llocs on es pot esquiar en el bon sentit de la paraula... Aquests sapastres no en tenen prou amb les volves blanques del país, de les muntanyes nostrades –que diu aquell cursi de la feina-, que han de pirar a buscar emocions noves a l’estranger... Això és una fuga de capitals, i el país no està per orgues d’aquests, em sembla... [...] <<D’allí on són, al país de les vaques, hi ha quatre passos. I, com aquell que diu, al costat de les vaques hi ha els bancs més discrets del món...>>, ha fet aquell borinot.”
p.27 “No se n’ha sabut res més d’aquella gent. Amb la guerra van desaparèixer, com tantes altres coses, com les escoles i la premsa en català. L’avi deia que n’hi havia hagut onze en castellà i onze en català, de diaris. Què volien fer amb tants diaris, aquella gent? Això d’onze d’un cantó i onze d’un altre fa olor d’un partit de futbol. Quin absurd, tants de diaris...! Ara, que només n’hi ha set o vuit, som molta més gent, i tant li fot de llegir-ne un com un altre, que només es diferencien per l’hora en què surten...”
p. 66 “Sóc refinat: un sibarita... Ai! La mare no ho és, d’això! Vi de la tasca d’aquí al costat. De vull peles el litret. On vol anar a parar amb això? És clar que els turistes, amb aquest suc, en fan festa major. Pel que em van dir, una ampolla com ara aquesta no sé si val seixanta o setanta pessetes més enllà de la frontera. No m’estranya, doncs, que quan arribin aquí el primer que facin sigui agafar una pítima.”
p. 238 “Se’n van fer de grosses, durant la guerra! A totes dues bandes, que ja ho explicava aquell llibre d’un americà que va acabar fotent-se un tret entre cap i coll, i que es deia no sé què d’unes campanes, o d’uns que tocaven campanes... És ben bèstia, la gent... I en aquesta país, encara més, que dediquem una atenció especial als instruments genitals. Quan un vol demostrar que és més homes que un altre, els ha d’exhibir, i si té ocasió, ha de tallar els de l’altre o els hi ha de clavar una puntada de peu... I per una genteta així hi ha qui ha sacrificat la vida, per uns ideals, com deia el pare, el qual, en realitat, els sentia de debò, i això encara és més lamentable. Era pur, ell, i estava barrejat en tot això... Com sabia, com podia saber quins eren els seus?”
p. 283 “Aviat ens liquidaran a tots, entre els insecticides, els fums de les calefaccions, les radiacions atòmiques, la netedat i totes aquestes coses pròpies del món civilitzat...”
p. 110 “Si fos un moralista, un idealista, un digne fill del pare i un bon nét de l’avi, l’anarquista, ara faria el ferm propòsit de no oblidar-me de tornar al cafè del vell i de pagar el que m’ha dit que valia aquell tros de pasta seca i la beguda. Si fos un aprofitat, potser el denunciaria per tenir gènere del segle passat i per haver-me fer escaldar la llengua, que encara em pica, per cert... Però com que no sóc una cosa ni l’altra, sinó una persona normal, em penso que faré el que em doni la gana... Depèn de com vagin les coses. Si s’escau que torni a passar alguna vegada per allí davant... L’home, de fet, si sap de què va, ja s’ha hagut de fer a la idea que aquelles peles no les veurà mai més, perquè a la seva edat ja ha de saber que no es pot anar pel món amb un lliri a la mà. I si és dels que confien en la humanitat, encara mereix més que el bombin, vejam si n’aprèn d’una vegada...”
p. 216 “Si la cosa estigués solitària, i fos de nit, a les fosques, no farien aquesta cara, segur! Tenen llegendes, els cementiris... Però això era abans, quan la gent no sabien en què matar el temps. Ara hi ha la televisió per a esbargir cabòries... Em fa l’efecte que el costum de parlar arribarà a perdre’s i tot. Les feines, cada vegada més automatitzades, les cases, amb l’aparell engegat a tota hora, amb pel·lícules a dojo que et fan estar amb el cor en un puny, si el mataran o no, i el que obri la boca, clatellot!
I per últim, una frase que sembla escrita expressament fa tres dies...
p. 329 “Idees, sempre, idees, que el que cal, si vols aconseguir una cosa de debò, són mastegots, empentes i mala bava, és a dir, unes ganes totals d’obtenir-la aquesta cosa...”
Tot plegat, com heu pogut veure, amanit amb una pila d’expressions catalanes utilitzades amb tanta naturalitat que fa goig de debò! Ja ho deia Joaquim Carbó: “A la meva família, enlloc de deixar-me una casa als afores amb jardí o una cartera plena de valors important, m’han deixat una vocabulari i una manera de parlar”.
La majoria m’han recordat als meus avis i besavis, però també he hagut de preguntar el significat d’altres. De tota manera vull aconsellar a la resta de joves que no deixin que això els tiri cap enrere, al contrari! Amb els llibres de Joaquim Carbó aprendreu més modismes que a qualsevol classe de català i després us divertireu posant a prova els vostres amics i familiars. Al cap i a la fi és una veritable pena que la majoria d’aquest vocabulari hagi caigut en desús!
“Però a veure, què tenen a veure els orangutans amb la Barcelona dels anys 60?” us preguntareu. Si no teniu paciència per descobrir-ho durant la novel·la, el mateix Joaquim Carbó us traurà de dubtes a la “Justificació” del final:
“Per a aquells lectors que tenen la sort de ser prou joves i que és molt possible que no l’hagin sentit mai, els voldria informat que Els orangutans prové d’una cançó que llavors va estar molt de moda. Parlava d’una parella d’aquests simis que no pensaven altra cosa que menjar i beure, posar i treure, i que s’empaitaven de branca en branca per la jungla. En aquest cas es tracta, naturalment, de la jungla de la ciutat”
Així que per acabar aquesta ressenya, aquí us deixo el vídeo de la famosa cançó que ha inspirat aquesta novel·la absorbent, cínica i polèmica que no us heu de perdre per res del món... Paraula de Mixa!
Write a comment