Un cop acaben els aplaudiments, faig un bot de la cadira i dono la volta per anar a buscar un bon lloc a la primera fila de l’escenari 1 de la Setmana, on tot just està apunt de començar la presentació de “Els orangutants” de Joaquim Carbó, que aquest 2017 compleix 50 anys i ha estat reeditada per l’editorial Males Herbes. No m’ho perdria per res del món perquè escoltar parlar en Joaquim Carbó és un gust!
Però no està sol, l’acompanyen el poeta Antoni Clapés i Ricard Planas, un dels fundadors i editors de Males Herbes. “Nosaltres al Joaquim ja el coneixíem per la Colla dels Deu” deia Planas. “Ens havia educat, ens havia format”. “I us he deformat!” afegí Carbó entre els riures del públic.
I és que Carbó també és ben capaç d’escriure per a un públic més gran (i ho ha demostrat més d’un cop!). El 2015 va debutar amb Males Herbes amb “Va com va!” i ara està feliç de que la seva primera novel·la per a adults torni a veure la llum. “És una novel·la molt políticament incorrecte. Ens vam enamorar, és impossible deixar-lo” assegurava Planas i Antoni Clapés li donà les gràcies efusivament per reeditar-la.
La història té lloc als anys 60 i narra en primera persona el dia d’un cràpula sense futur -orfe d’un perdedor de la guerra- que va a l’enterrament de la seva àvia en un poble de l’interior, on haurà de tenir-se-les amb els seus oncles, triomfadors sota el nou règim. Segons Clapés “Un retrat punyent i gamberro de la Barcelona i Catalunya dels anys 60.” i precursor del realisme brut que va triomfar a Amèrica.
Quan Nova Terra la va publicar per primera vegada, els editors Josep Verdura i Alfons Carles Comín es van acollir a la llei Fraga que acabava d’eliminar la censura, “però la llei preveia que si al cap de quinze dies d’haver sortit el llibre algun carca el recorria tenien dret a retirar-lo” explicava Carbó “Vam passar quinze dies el Comín, el Verdura i jo tremolant perquè al sortir el llibre algú ens va dir ‘això pica molt fort’, però al final no va arribar allà on havia d’arribar”.
I és que a través de les reflexions i “flashbacks” del protagonista, la novel·la fa crítica als rics, els corruptes, els defraudadors, els especuladors i els bancs entre d’altres... “I no és que haguem millorat molt” afirmava Carbó.
D’altra banda, una de les curiositats més interessants de la novel·la és el seu vocabulari. “Alguns modismes i paraules les haureu de buscar el Sr. Google” feia broma Clapés. “Per a mi això és molt normal” assegurava, però, Carbó. “Ara acabo d’escriure un conte en que un personatge explica que ‘A la meva família, enlloc de deixar-me una casa als afores amb jardí o una cartera plena de valors important, m’han deixat una vocabulari i una manera de parlar’”
Carbó va seguir compartint una pila d’anècdotes hilarants amb el públic sobre la inspiració de la novel·la i el punt autobiogràfic d’alguns detalls de la novel·la. Al cap i a la fi, Carbó escriu per passar-s’ho bé. Segons ell “Em vaig divertir escrivint ‘Els orangutans’” i estic convençuda que nosaltres també el gaudirem!
Quan marxo de la Setmana (després d’aconseguir un exemplar signat i una pila de testimonis més pel meu reportatge) la gent comença a plegar veles i les casetes tanquen les seves persianes sota un cel sense estrelles. M’entristeix que aquesta gran fira s’acabi, hi estic tant bé que m’hi quedaria els 365 dies, Paraula de Mixa! Però mentre em dirigeixo cap al Portal de l’Àngel intentant no mirar enrere, em consola pensar que l’any que ve la Setmana tornarà amb més força encara, gràcies a aquells que ja somiem perquè arribi i a tots els que la feu sempre possible.
Mx
Write a comment