Narracions sicilianes

Títol: Narracions sicilianes

 

Autor: Giovanni Verga

 

Traductora: Anna Casassas

 

Editorial: Edicions Cal·lígraf

 

Any d’edició: 2016

 

Sinopsis: Giovanni Verga és considerat un dels grans renovadors de la literatura italiana, capdavanter i principal representant del corrent verista –equivalent al realisme d'Honoré de Balzac o al naturalisme d'Émile Zola– , moviment que tindria àmplia influència també en artistes i cineastes dels anys posteriors.

  

 El conjunt de relats que conformen aquestes "Narracions sicilianes" ens mostren, amb tota la seva cruesa, la vida al medi rural de l'illa a finals del segle XIX. És una societat dominada per senyors i capellans, en la que els sentiments, quan es fan palesos, són sacrificats a la llei de la supervivència i a la passió per les riqueses. La narració intensa i dramàtica d'aquesta realitat rural evidencia el conflicte social entre les classes més desvalgudes, els «vençuts per la vida», i el poder dominant dels cacics que representen l'antic règim previ al desenvolupament industrial.

 

Vaig conèixer l’Anna Casassas, gràcies al Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català 2016 i fins ara no havia tingut el plaer de llegir una de les seves traduccions. Si voleu saber més coses sobre ella i la seva professió, no us perdeu l’article que ha escrit al tercer número de la revista “Encesa literària”: “La biblioteca de la traductora”:

 

“I és que el traductor, a diferència del que molta gent es pensa, no pot anar simplement traduint les paraules que té al davant en el text original, tal com li vénen, sinó que ha de tenir molts rocs guardats a la faixa. I un és aquest: tenir prou lectures fetes per reconèixer, en el text original, les citacions <<amagades>>, és a dir les referències indirectes a altres textos més o menys clàssics.” 

 

Segons ella, els llibres que consulta més sovint són la Biblia, la Divina Comèdia i el teatre de Shakespeare. I parlant del Bard, les “Narracions sicilianes” de Verga m’han recordat a la trama de “Molt soroll per no res” amb tants embolics, rumors, orgull i gelosia.

 

Gràcies als 12 relats del llibre, però, també anem descobrint les costums, tradicions, i penúries del “medi rural de l’illa” -com diu la sinopsis- a través de famílies, capellans, barons, pagesos i fins i tot animals.

De fet, crec que la majoria d’històries són extrapolables a qualsevol altre poble de l’època: expliquen els abusos de poder, l’influencia de l’església, els rics escanyapobres, les xafarderies, el festeig, les pèssimes condicions de vida i l’inexorable arribada dels avenços de la tecnologia. És igual en tot menys potser en el temperament dels vilatans (les dones en moments d’angoixa de seguida s’arrenquen els cabells ¬¬) la gastronomia (sempre que poden mengen macarrons) i la topografia (pobres d’aquells que tenen les vinyes al costat d’un volcà actiu!).

 

D’altra banda, tothom es plany de la seva mala sort, però ningú fa res per canviar la jerarquia de la societat, perquè tothom aspira a pujar un esglaó en les classes socials: 

 

p.124 “Em fan fer de cuiner i de mosso i volen ser servits com el rei! Que ja no se’n recorden, de quan ell menjava pa i ceba sota una olivera i ella recollia les espigues del camp?”

 

És un equilibri delicat que de vegades es trenca, es desencadena el caos, la rebel·lió fracassa i tot torna a començar, com explica el relat “Llibertat”, sens dubte el més colpidor. Com diu el carboner després de la revolució fallida:

 

p.156 “-On em porteu? A la presó? Per què? No em va tocar ni un mal pam de terra! I havien dit  que era la llibertat!...”

 

Un dels relats que m’ha agradat més, però, és el del final, perquè entrellaça totes les narracions anteriors a través d’una apassionada història d’amor.

 

Personalment, no sóc avesada a les novel·les realistes, i algunes de les llargues descripcions del llibre se m’han fet feixugues, però la crítica social i la ironia de Verga és atemporal i sap calcar la societat siciliana, transportant-te i posant-te a la  seva pell. 

 

p. 56 “A baix, a la plana, les cases són escasses i tenen un aspecte melangiós, arran dels camins rosegats pel sol, entre dos pilons de fems fumejants, recolzades als coberts a mig caure, on s’esperen, amb ulls apagats, lligats a la menjadora buida, els cavalls de recanvi. O a la vora del llac, amb l’ensenya decrèpita de la taverna a sobre de la porta, les grans estances buides, i el taverner que dormisqueja aclofat al llindar, amb el mocador ben lligat al cap, sotjant cada cop que es desperta. O bé com capses de fusta blanca, engarlandades amb quatre eucaliptus prims i grisos, al llarg de la via de tren que talla pel mig la plana com una destralada, per on la màquina passa volant i xiulant igual que un vent de tardor i a la nit resplendeixen guspires de foc.”