Amor prohibit

Títol: Amor prohibit

Autora: Coia Valls

Editorial: Edicions B

Any d'edició: 2015

 

Sinopsis:

Durant el primer terç del segle xv Catalunya tot just aixeca el cap després de fams i epidèmies sense precedents, però la por encara continua sacsejant els seus habitants. La terra tremola com mai no s’havia vist abans i la vall de Camprodon és l’epicentre d’aquell infern.

 

Sota aquesta desolació neix la història d’amor entre en Marc Roselló, un sacerdot cridat a les més altes esferes de l’Església, i l’Agnès de Girabent, filla d’un noble rural de la Seu d’Urgell, que vol seguir les passes de metgesses com Margarida Tornerons o la jueva Floreta Sanoga.

 

Mentre lluiten contra una societat opressora i, també, contra les seves contradiccions més íntimes, els protagonistes trenen un cercle de protecció a l’empara de les relíquies de sant Valentí que descansen al monestir de Sant Benet de Bages. En Pardo, un poeta de l’època, tal com ratifica més tard l’estudiós Martí de Riquer, ja parlava del sant com a refugi dels enamorats.

 

En escenaris com Vic, Manresa, Camprodon o Sant Benet de Bages, l'Agnès i en Marc s’esforcen per acomodar la seva vida a uns sentiments dels quals mai no n’haurien sospitat la força.

 

Ressenya

Ja és oficial: les novel•les de Coia Valls em desperten sentiments oposats en contra de la meva voluntat. :)

 

He arribat a aquesta conclusió tot endinsant-me en la seva última obra, “Amor prohibit’, i m’ha resultat impossible no caure meravellada novament amb el treball de recerca històrica que hi ha darrere cada capítol. Tot i haver llegit altres llibres ambientats en els escenaris que aquest presenta, he gaudit retrobant-los i vivint-los des d’un punt de vista completament diferent.

 

La facilitat amb que un es sent totalment transportat a l’interior de la història va de la mà amb un estil narratiu poètic i fora del comú. I no diria menys dels personatges, guardians de misteris i històries de tota mena que els fan sobresortir amb força de cada pàgina.

 

Tot i així, a mesura que el meu punter va obrint camí a través de la història,  no aconsegueixo que m’abandoni la sensació que la trama, malgrat tenir tots els ingredients adients, no acaba de fluir com hom desitjaria. És com si, enlloc de tenir la forma d’un crescendo que arriba al seu zenit al final (el qual he trobat bonic i esperançador però no gaire original), la història estigués més aviat formada de puntuals pics emocionants que es van alternant amb llargues pàgines de normalitat que es viuen amb expectació i neguit, cosa que fa difícil assaborir del tot l’ardu treball que hi ha entremig.

 

Amb tot, els missatges que transmet el llibre són atemporals i dignes de recordar com per exemple que estimar sempre val la pena i tota batalla per defensar els ideals propis mai es perd excepte per la pròpia rendició.

 

Alguna de les coses que –com he dit en un principi- m’han despertat sentiments oposats han estat els personatges més desafortunats i cruels –i, ara que ho penso, no tan sols en aquesta novel•la, sinó també en l’anterior llibre  de Valls, “La cuinera”-. Des d’un principi vaig entendre la seva convicció d’atorgar un punt agredolç imprescindible a les seves novel•les a través de personatges gens ensucrats, però fins el moment aquets ‘malvats’ no acaben de resultar gaire convicents. Doncs encara que tots tinguin un passat i uns motius poderosos i complexos que els fan esser com són -que busquen la compassió i el desgrat del lector a la vegada- no aconsegueixen ser prou versemblants, com és el cas del personatge de la Nialó i la seva carta final. Ep, de tota manera això no és necessàriament una cosa negativa. Sempre he pensat que més ens hauríem de prevenir d’aquells autors a qui sí se’ls donen massa bé les crueltats humanes.

 

Sens dubte, Coia Valls aconsegueix amb els seus llibres apropar-nos a les vivencials paraules de l’escriptor i professor Antoni Dalmasses en les que afirma que “El temps de la lectura és el temps més autènticament viscut, el que em salva de la vulgaritat (d’aquella estultícia d’abans tan escampada!), m’acosta a les persones de tots els temps i de totes les geografies, me’ls fa meus i em fa ‘ells’ i em situa en el present propi, apassionant, a vegades.”

 

En fi, no es pot negar que ens trobem davant d’una història que traspua intimitat i franquesa, i no m’estranya: si per l’autora s’ha convertit en una petita joia, no podria ser menys pels seus lectors.

 

 Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0