Aquest mes de Febrer he tingut el doble plaer de no tan sols descobrir una nova lectura (La cuinera) si no de a més a més conèixer la seva autora en persona (Coia Valls) en una tertúlia acollidora i ben interessant
a càrrec de la Biblioteca Central de Castelldefels.
Durant la tertúlia, els assistents vam tenir l’oportunitat de comprovar el seu domini de l’ambientació i els coneixements culinaris del segle XVIII, un munt
d’informació explicada amb il·lusió que, tal i com ens va aconsellar, alhora d’escriure cal “depurar”, però que és important dominar per saber crear “una atmosfera per quedar-s’hi a viure una
temporada”.
Encara que juga amb avantatge, perquè La cuinera no és pas el
primer projecte de Coia Valls referent a l’art culinari –que ella considera cultura i ètica- doncs el 2012 ja va publicar de bracet de l’escriptor Xulio Ricardo TrigoFogons de
Tàrraco: Receptes de cuina romana, un receptari sobre els aspectes poc coneguts pel públic d’una part important dels orígens de Catalunya. Aquest recorregut per una cuina singular,
de vegades molt lluny dels gustos actuals i d’altres sorprenentment propera, va resultar un referent valuós per tornar a apropar-se amb la novel·la de La cuinera, a l’evolució dels
sabors, aquest cop però, tant a l’atrafegat dia a dia de Barcelona del segle XVIII com a l’exquisida cort del Virrei de Lima (una ciutat de la que Valls assegura estar-ne enamorada tot i no haver
pogut viatjar-hi mai).
A més a més, igual que a la seva dedicatòria, Coia Valls va agrair efusivament l’ajuda inestimable de la cuinera catalana Carme Ruscalleda, que la va aconsellar en la
recopilació de dades sobre la història dels sabors. “La gent gran és molt generosa” afirma.
Altres fonts d’inspiració han resultat ser els pares de l’autora, la professió dels quals la va portar a pensar en la idea de l’adrogueria dels avis de la Constança com una temptació.
Per un altre cantó, una de les parts més culminants i tenses del llibre (durant un dels banquets més espectaculars), és un homenatge a una escena dramàtica que la va impressionar de la pel·lícula
“Vatel” protagonitzada per Gerard Depardieu. Tràiler “Vatel”: aquí.
Però menjars no són l’única cosa que es cuina en aquesta novel·la. Sobre la trama i les passions que es desenvolupen en ella comenta “No he volgut fer una novel·la morbosa perquè no és el meu
estil, cal sensibilitat i intel·ligència per tractar l’erotisme”.
El torn de preguntes també va generar respostes interessants. Tot i que Valls declarava “Jo aguanto molt bé les crítiques”, els assistents li van dedicar àmpliament
paraules amables. Tan sols respecte a la dualitat entre la crueltat i la redempció d’un personatge, gran part dels allà reunits van assegurar sentir-se confosos. Valls contestava: “El que
no vull fer mai són històries ensucrades, la gent no és mai bona i dolenta per sempre”.
Una altra pregunta que va generar acord entre tots va ser la proposada per una servidora, que es preguntava com després de tots els amants de la Constança, i a més a més en
aquella època, no acaba embarassada. Entre riures Valls afirmava que havia sigut molt afortunada. “Potser hauria d’haver sigut més explícita fent que preparés els seus remeis”.
Una curiositat més sobre els personatges rau en la indestriable fusió entre realitat i ficció que es dona lloc a la novel·la i que em va portar a preguntar-me si el capità
de la nau “La impossible” Jan Ripoll -en la que viatja la nostra protagonista de bon principi- devia ser parent meu, ja que compartim cognom. Malauradament Valls va explicar que tot i escollir
noms i cognoms reals dels registres d’aquella època, aquest cas en especial va ser una llicència poètica. De tota manera va deixar la porta oberta a que penséssim el que volguéssim. “A vegades la
realitat supera la ficció”.
Respecte el final del llibre, ens explica que no tanca mai les novel·les, ho deixa en mans del lector. “No les tanco mai, la segona part és vostra”, afirma.
Per acabar la tertúlia, Valls ens va parlar del seu últim llibre Amor prohibit, publicat aquest any, explicant-nos emocionada que escriure’l li ha servit per fer un
parèntesis al dolor de la mort del seu pare, i ens en va llegir un tendre paràgraf.
Booktrailer Amor prohibit: aquí.
La cuinera no és l’última novel·la històrica que llegeixo i potser no acaba de ser del meu estil, però sens dubte és la primera amb la que he viscut una experiència
tan enriquidora i recíproca.
Moltes gràcies, Coia, per una tarda tan memorable!
Pàgina web oficial de l’autora: aquí
Write a comment