El Capítol del Julian

Títol: El Capítol del Julian

Autora: R. J. Palacio

Editorial: LaCampana

Any d'edició: 2014

 

Sinopsis: Des del primer dia que es veuen, a les pàgines de Wonder, queda clar que l’Auggie i el Julian no seran mai amics, amb el Julian tractant l’Auggie com si tingués la pesta. Però, tot i que Wonder explicava la història de l’Auggie des de la perspectiva de sis personatges diferents, el punt de vista del Julian no el vam saber mai. El lector només podia especular sobre el que li devia passar pel cap. Fins ara.

 

El Capítol del Julian ens revela per fi com viu la història el culpable del bullying. ¿Per què és tan desagradable amb l’Auggie? ¿Té alguna possibilitat de redimir-se?

 

Ressenya

Aquest dos d’octubre per fi ha arribat a les llibreries... "El capítol del Julian" El punt de vista que ens faltava a Wonder... El del pinxo de la història! I la veritat és que llegir-lo m’ha desconcertat i emocionat molt perquè el Julian ja no sembla tan pinxo com creiem! Ni molt menys!  :o :o :o


Trobo que aquest és un tema complicat, perquè em penso que en aquesta petita seqüela Palacio ha plasmat una part dels seus sentiments que no havíem llegit fins ara, i el cert és que les coses canvien bastant, per no dir molt. Potser els actes de l’Auggie tampoc eren tan encertats...


Així és com ho veig jo després d’haver llegit aquest nou capítol:


En aquesta curta història (que passa durant i després de Wonder) veiem els sentiments del Julian... Un nen llest, líder nat, intel•ligent, guapo, responsable, popular i valent que ha aconseguit superar una infantesa bastant difícil amb atacs d’ansietat i malsons gens agradables. 

 

Ha crescut estudiant a la Beecher, una escola força exclusiva i important (gràcies en part als seus pares) i degut a les seves qualitats s’ha convertit en el representant dels seus companys, el nen a qui tothom voldria assemblar-se.

 

Però la seva feliç rutina es veu trencada per la trucada del senyor Culet (el director) dient a la seva mare que com sap que en Julian és un dels nens més brillants i espavilats del curs vol que, al costat d’un parell de nens més, doni la benvinguda a un nou alumne. Que orgullosa es sent la mare! O sigui que ja us podeu imaginar quina pressió té el Julian, el qual l’últim que li falta és descobrir que aquest nen  és l’August. 

Només de veure’l ja li tornen totes les pors i traumes infantils, però entre l’espasa i la paret com està fa tots els esforços que pot (i més) per no sortir corrents.

 

A Wonder veiem que des d’aleshores tracta amb duresa a l’August però no sabíem que també a partir de llavors el Julian torna a tenir malsons horribles, tota la seva vida trontolla i l’escola sencera es desestabilitza... Al cap i a la fi, el senyor Culet obliga a tots els nens a viure una experiència que pot ser traumàtica per ells sense avisar amb antelació a ningú i a sobre fent d’alguna manera “trampes” a l’hora d’admetre l’Auggie (deixant que faci la prova a casa entre d’altres). Per què han d’acceptar els alumnes d’una manera tan brusca una situació tan complicada ho vulguin o no? Aquí li haig de donar la raó a la mare del Julian. Trobeu justa per tothom la manera d’actuar del senyor Culet?

Però l’únic que té el valor de plantar cara i rebel•lar-se fent i dient el que tots els seus companys pensen és el Julian, no?

 

A causa de tot plegat ha perdut el seu millor amic (el Jack), el lideratge, la seva vida tranquil•la i la seva estabilitat emocional, i l’única manera que té d’afrontar la situació i canalitzar la por, la pressió i la frustració és odiant l’August.

Perquè... És conscient l’Auggie del mal que causa involuntàriament? Jo crec que sí, oi? Li importa? Per què no va fer mai cap gest per posar-se al lloc dels altres i afrontar la situació?

 

 

Com ja he dit, aquest és un tema molt complicat de debatre però crec que és de ser franc reconèixer que el Julian és el personatge més honest de tots, comportant-se en tot moment coherentment amb els seus sentiments, de manera que quan se n’adona del mal que li ha fet a l’August li demana perdó d’una manera molt madura... cosa que trobo a faltar a la contestació de l’Auggie. 


Al final el Julian acaba sense tots els seus companys i amics de tota la vida, tothom el deixa de banda i queda com el “dolent de la pel•lícula”, quan ell no té la culpa de tot el que ha passat i l’únic que realment desitjava era que tot tornès a ser com abans...

 

No creieu que potser l’August també li hauria hagut de demanar perdó al Julian per haver-li tret el que més apreciava i tampoc no haver-se posat mai al seu lloc?

 

Almenys aquesta ha sigut la meva primera impressió després de llegir el nou punt de vista que ens ofereix R.J. Palacio, i en quan pugui tornaré a llegir Wonder per poder contrastar-lo millor. ;)

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0