Les illes interiors

• Punts forts

“Les illes interiors” neix de la fascinació de Maria Carme Roca per la figura de Clotilde Cerdà i Bosch, una nena prodigi de la música i una dona extraordinària. Quan la va descobrir, Roca es feia creus de no haver-ne sentit a parlar abans, així que va decidir posar-hi remei construint una novel·la en forma d’homenatge. Només per això ja li dono les gràcies, doncs jo tampoc la coneixia i la seva trajectòria m’ha deixat de bocabadada ! Va viatjar arreu del món, va ser una gran filantropa, va promoure l’educació de les dones i fins i tot va arribar a salvar vides gràcies al seu do per la música. Quantes persones poden dir això? 

• Punts febles

 Al club de lectura l’autora ens va explicar que no tenia intenció d’escriure una biografia de Clotilde Cerdà, i per això va acabar retallant força informació pel bé de la trama. Tot i així, els nombrosos detalls sobre les seves activitats i les personalitats històriques se m’acabaven barrejant.

Per un altre cantó, sento que els constants salts en el temps al llarg de la novel·la no m’han acabat de permetre connectar i aprofundir en alguns personatges tant com m’hauria agradat. Potser hauria preferit centrar-me en un període concret de la vida de Clotilde enlloc de passar de puntetes per tota la seva trajectòria. 

Per últim, he trobat a faltar un desenllaç més impactant. Això sí, al club de lectura vam estar d’acord en que l’últim capítol és el més emotiu de tots (llàgrima inclosa).

• Personatges

Quin és el percentatge de realitat i ficció en aquesta novel·la? Aquesta fou la primera pregunta que va sortir durant la tertúlia. Com a bona novel·lista, Maria Carme Roca es va documentar a fons i va omplir els buits de la vida de Clotilde Cerdà amb deduccions lògiques i força imaginació. Gairebé tots els personatges que apareixen a la novel·la van existir, i l’autora n’ha recreat el caràcter i les relacions amb tota la versemblança possible.  

A banda de la Clotilde Cerdà, també empatitzarem amb els amics i familiars que la van acompanyar durant el seu viatge. Cal destacar especialment la seva mare, Clotilde Bosch, que tingué el valor de ser una dona lliure en ple segle XIX. La seva vida, si bé no tant notòria com la de la seva filla, fou ben transgressora.

• Prosa

 A Maria Carme Roca li agrada anar variant l’estil de les seves novel·les i provant diversos recursos narratius. En aquesta obra, la narració és en tercera i els canvis d’etapa de la vida de Clotilde Cerdà es marquen amb un capítol narrat en primera persona per ella. Al club vam estar d’acord que al principi aquest recurs ens va sobtar una mica, però després esperàvem amb ganes el moment de tornar a sentir la seva “veu”. Això sí, com sempre Maria Carme Roca fa gala d’un vocabulari ric i alhora proper (de vegades fins i tot poètic), i aconsegueix posar-nos en context amb molt poques pinzellades.

• A qui el recomano?

 A tothom que busqui novel·la històrica ben documentada i àgil de llegir, i que gaudeixi  descobrint personatges injustament oblidats. 

Mx