Travessa del manglar | Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem

• Punts forts

 Gràcies a la gravació d’un episodi del podcast literari “Vermut literari” he pogut descobrir a l’escriptora Maryse Condé. Les dametes del vermut hem llegit “Travessa del manglar” (que ha publicat en català el nou segell L’Agulla Daurada), i “Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem” (que ja acumula diverses reedicions a Tigre de paper.

Jo vaig començar justament per “Travessa del manglar” i he de reconèixer que em va atrapar més del que m’esperava. Segons vaig llegir en un article de Juan Schulz, “Travessa del Manglar” és una novel·la força autobiogràfica, i l’única que Condé va ambientar a Guadalupe, la seva terra natal. Es tracta d’una novel·la coral que et mostra amb molt poques pàgines les rivalitat i tensions d’un poble (que es podrien extrapolar a qualsevol altre): el racisme, les enveges, la hipocresia...

p.57 «[...] venia de Fora. De Fora. De l’altra banda de l’aigua. No havia nascut a la nostra illa de xafarderies, lliurada als ciclons i als estralls de la maldat del cor dels negres.» 

Després vaig donar-li una oportunitat a “Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem”, i em va atrapar encara més! De fet, no la vaig poder deixar anar fins que la vaig acabar en menys d’un dia! Té molt de mèrit que Condé tracti un tema del qual se n’ha parlat tant (com són els Judicis de Salem) des d’una perspectiva completament nova i trencadora: la d’algú que no entén les normes d’una societat opressiva, i veu amb més claredat les barbaritats del Nou Mon.

• Punts febles 

Pel meu gust “Travessa del manglar” és una novel·la força enrevessada que conté massa personatges. Si bé seguir les seves vides no és el més important del llibre, pot resultar frustrant perdre’s entre la trentena de vides que hi apareixen. Tot i que no és una lectura feixuga, requereix concentració per copsar-ne la complexitat.

D’altra banda, “Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem”, narrada sempre en primer persona, és una història molt més fàcil de seguir. Crec que la part més potent del llibre és la primera, fins que tenen lloc els judicis de bruixeria. En canvi, la segona meitat m’ha resultat força repetitiva i desigual. A més, després de totes les penúries que passa la Tituba (i la promesa que li fan els seus avantpassats) el final m’ha semblat massa cruel (si bé té un punt agredolç i esperançador).

• Personatges

Els protagonistes de “Travessa del manglar” són personatges atrapats, reprimits, rebutjats... La majoria viuran una catarsi a través del misteriós Francis Sancher i la seva mort desencadenarà aires de canvi al poble. I qui era, ell? El misteri que l’envolta el converteix en un mirall en el qual es reflecteixen els prejudicis de tots els altres personatges. Ens demostra que ningú és el que sembla, i que hi ha tantes versions de nosaltres com persones ens miren.

Em penso que a tant a “Travessa del manglar” com a  “Jo, Tituba...”  l’autora parla a través dels seus personatges indòmits, i denúncia el món que els ha castigat: 

p.134 (Jo, Tituba...) «Sentia que en aquests judicis de bruixes de Salem, que farien córrer tanta tinta, que excitarien la curiositat i la compassió de les generacions futures i apareixerien a tothom com el testimoni més genuí d’una època crèdula i bàrbara, el meu nom només figuraria com el d’una comparsa sense interès. Mencionarien ací i allà “una esclava originària de les Antilles que probablement practicava hoodoo”. No es preocuparien ni de la meva edat ni de la meva personalitat. M’ignorarien.  Ja a finals d’aquell segle circularien peticions, es farien judicis que rehabilitarien les víctimes i restituirien a la seva descendència els béns i l’honor. Jo no seria mai d’aquestes. Condemnada per sempre, Tituba! Cap biografia atenta i inspirada que recreés la meva vida i els seus turments, cap! I aquesta futur injustícia em revoltava! Més cruel que la mort!» 

• Prosa

“Travessa del manglar” està narrat en tercera i primera persona (depenent del personatge) i és un conjunt d’anècdotes que els vilatans de Rivière au Sel recorden a mesura que vetllen el cadàver de Sancher. La prosa és subtil, feréstega, i en destaco unes metàfores poètiques que personifiquen la natura, i la converteixen en un testimoni més. També inclou pinzellades de la barreja cultural de Guadalupe sense que el lector es perdi (sobretot gràcies a les notes a peu de pàgina d’Oriol Valls), i fa un homenatge a la seva tradició oral.

A “Jo, Tituba...” aquest homenatge és encara més evident, ja que tota la història està narrada en primera persona, com si la pròpia Tituba ens estigués explicant una rondalla a la vora del foc. La seva peculiar manera de descriure el que l’envolta ens ofereix una perspectiva completament diferent de veure el món, i ens sacseja per dins. 

• A qui els recomano? 

A tothom que vulgui sortir de la seva zona de confort, i enfrontar-se a la brutalitat de la humanitat amb un polsim d’esperança:

p.74 (Travessa del manglar) «Potser ens hem d’arrencar d’arrel dels caps l’herba de Guinea i el gram de les velles rancúnies. Potser hem d’ensenyar nous batecs als nostres cors. Potser aquestes paraules, negres, blancs, ja no signifiquen gran cosa! És el que em dic mentre em gronxo al balancí, amb el cor escalfat per una gota de rom amb una mica de xarop de mel.»

Mx