El final de l’idil•li

Títol: El final de l’idil·li

 

Autor: Graham Greene

 

Traducció: Xavier Zambrano

 

Il·lustració: Pep Montserrat

 

Editorial: Viena Edicions

 

Pàgines: 269

 

Any d’edició: 2022

 

Sinopsis: L’any 1946, en un Londres en què les piles de runa dels edificis bombardejats encara conviuen amb sacs de sorra, el jove escriptor Maurice Bendix es troba casualment amb el diplomàtic Henry Miles, que el convida a casa seva. Allà coincideix amb la dona d’en Henry, la Sarah, amb qui en Maurice havia tingut una relació clandestina, que ella va tallar de sobte.

 

Confidencialment, en Henry confessa a en Maurice que sospita que la seva dona li és infidel, però no s’atreveix a preguntar-li-ho directament a ella per por que la relació es trenqui. Com a conseqüència d’aquesta revelació, en Maurice, gelós i encuriosit, contractarà un detectiu privat per esbrinar la veritat sobre la dona que no ha deixat d’estimar.

 

ressenya

  • Punts forts

“El final de l’idil·li” és una reflexió punyent sobre l’amor i una descripció molt acurada de la toxicitat de la gelosia. El protagonista, el jove escriptor Maurice Bendix, recrea els fets que li van trencar el cor anys enrere plasmant-los sobre el paper en un intent de passa pàgina. Però tot serà en va, perquè ni tan sols ell pot enganyar-se i afirmar que ja no estima la seva antiga amant, la Sarah.

 

p.81 «Ara, no fa res, he deixat de mirar el full i he aixecat el cap; m’he vist la cara al mirall que tinc prop de l’escriptori i m’he preguntat: ¿de debò és aquesta la cara que fa l’odi? M’ha recordat aquella cara que tots hem vist de petits: el nostre reflex en un aparador mirant-nos amb les faccions esborrallades pel propi alè mentre tenim els ulls clavats adeleradament en els objectes llampants i inaccessibles de l’interior.»

 

Graham Greene
Graham Greene

Graham Greene indaga en les motivacions, temors i anhels dels personatges (¿què estem disposats a fer per amor?), i ens demostra que tothom necessita trobar i creure en alguna cosa que doni sentit a les nostres vides: ja sigui a nivell terrenal o espiritual. 

  • Punts febles

Si bé el “Llibre tercer” ha sigut la meva part preferida del llibre (doncs descobrim el punt de vista de la pròpia Sarah a través del seu diari), de cop i volta la història fa un gir inesperat. El triangle amorós inicial entre el Maurice, la Sarah i en Henry inclou un nou personatge: Déu. A partir d’aquest moment, ben bé com si llegissis un llibre diferent, la història es converteix en una dissertació sobre la fe que a mi no ha aconseguit atrapar-me. És més, crec que la trama conté diverses incongruències, i el final m’ha semblat frustrant i depriment. La combinació de temes no ha funcionat pel meu gust, però em quedo amb la primera meitat de la novel·la, que narra l’emocionant relació d’en Maurice i la Sarah durant la Segona Guerra Mundial.

  • Personatges

Tots els personatges són imperfectes, i això els fa encara més humans. L’autor aconsegueix que te’ls creguis, i fins i tot t’hi puguis sentir identificat. És impossible no empatitzar amb les emotives confessions de la Sarah al seu diari, i fins i tot de tant en tant amb el propi Maurice.

  

p.22 «Vaig saber que no podria continuar tractant-lo amb condescendència; s’havia graduat en desgràcies, havíem anat a la mateixa escola i per primer cop el veia com el meu igual.»

 

  • Prosa

Graham Greene posseeix un humor subtil, elegant i proper. Sobretot en destaco les metàfores i paral·lelismes sobre la vida i l’escriptura:

 

p.18 «Jo havia esperat aquell moment amb la mateixa frisança amb què un escriptor espera la darrera paraula del llibre.»

 

p.13 «Una història no té començament ni final: arbitràriament un tria l’instant de l’experiència des d’on mirar enrere i des d’on mirar endavant. He dit “un tria” amb l’orgull imprecís de l’escriptor professional l’habilitat del qual –en les rares ocasions en què se l’han pres seriosament- ha rebut lloances, però de fet sí que trio amb tota la intenció aquell vespre humit i fosc al parc de Clapham, l’any 1946, la visió d’en Henry Miles amb el cos tirat endavant enmig de l’aigua, o ¿tal vegada són aquestes imatges que m’han triat, a mi?» 

  • A qui el recomano?

Als amants d’històries d’amors impossibles, preguntes filosòfiques incòmodes i finals ombrius.

 

Mx 


Write a comment

Comments: 0