Títol: Calladeta no ets més maca
Autor: Nuria Prieto
Traducció: Núria Albesa
Il·lustració: Nuria Prieto
Editorial: Meraki
Pàgines: 97
Any d’edició: 2021
Sinopsis: "L’Alba va apartar el dibuix i va començar a escriure: «Havia deixat que abusés de mi sexualment. Havia deixat que em vigilés. Havia deixat que m’infravalorés intel·lectualment. Havia intentat evitar que ell s’autolesionés. Quan s’enfadava amb mi, es donava cops contra la paret; no era jo qui l’agredia. Havia deixat que m’anul·lés com a persona. Havia estat separada de la meva família i dels meus amics.»
—I va ser llavors quan vas decidir deixar-lo?"
La violència de gènere és un càncer social i la seva erradicació és una responsabilitat que interpel·la a tots i totes. Aquest projecte, creat per la Nuria Prieto, pretén, a través del relat en primera persona, mostrar deu històries reals i properes de dones que han patit aquesta violència en diferents formes.
ressenya
- Punts forts
Hi ha qui diu... "Calladeta estàs més maca!". Doncs bé, Nuria Prieto ha agafat aquesta frase feta i li ha donat la volta com un mitjó. No, el silenci no és la solució envers la violència de gènere, tot el contrari. Denunciar-la ajuda a visibilitzar-la, prevenir-la i fer que altres dones s’adonin que no estan soles.
Això és justament el que ens demostra el recull de relats “Calladeta no ets més maca”. Nuria Prieto ha creat breus històries de ficció a partir dels testimonis reals de 10 dones joves, les il·lustra amb les seves pròpies aquarel·les, i les explica des de tota mena de perspectives externes: amigues preocupades, bibliotecàries tafaneres i fins i tot un gat domèstic (tal i com ho llegiu... paraula de Mixa!) I és que sovint el primer pas per sortir d’un abisme es troba en les coses menys esperades, en un petit gest d’empatia d’algú que es preocupa per tu.
Els testimonis que inspiren els relats són molt variats, però tots comparteixen un patró de conducta que es va fent més obvi a mesura que els compares. Al final de cada escrit, a més a més, trobareu el resum de les històries reals acompanyats d’alguns consells de les dones protagonistes basant-se en les seves experiències.
p.66 «Digue’m ridícula, però veig les desigualtats que afronta la dona al món. Veus imatges de l’Índia, l’Afganistan... i fan mal, però d’alguna manera veus que et queden lluny i sents impotència. Després reflexiones sobre el teu país, la teva ciutat, i t’adones que no cal anar lluny per ser testimoni de la violència masclista. Igual que amb la meva feina, he decidit començar a ajudar pel principi; és a dir, pel que veig assequible. Si ajudo les dones de la meva ciutat, potser en un futur es pot arribar més lluny.»
- Punts febles
Tot i que el format d’aquest recull de relats em sembla una manera original de permetre’ns obrir els ulls a la violència de gènere, a nivell literari el missatge dels relats és una mica massa forçat. Els personatges s’obren molt fàcilment als demès, i parlen d’una manera un xic impostada.
- A qui el recomano?
A tots aquells nois que vulguin posar-se a la nostra pell, i a dones (sobretot joves) que vulguin aprendre a estar alerta a la violència de gènere a través d’històries emotives i properes. Com més clars tinguem els patrons tòxics que hem d’evitar menys possibilitats tindrem de convertir-nos en víctimes, perquè per molt convençudes que estiguem del contrari, totes ho podem arribar a ser. Tal i com explica Nuria Prieto a l’epíleg:
p.96 «Una altra de les dones em va dir: “Vull que això ho llegeixin les noies joves. Que siguin conscients dels perills amb què poden trobar-se. De tota la violència que hi ha arrelada a la societat”. Tot d’una, la veu li va començar a tremolar. Va mirar cap a la taula i, de nou, va alçar la mirada: “No vull que ningú més passi pel que jo vaig passar”. [...] Allargava la mà i es mostrava disposada a ser companya de totes aquestes dones que caminen cada dia i que no sucumbeixen a la pressió voraç del masclisme estructural. Elles asseguren el camí perquè els passos no s’aturin mai.»
Mx
Write a comment