Títol: Hierba mora
Autora: Teresa Moure
Traducció del gallec: Teresa Moure
Editorial: Hoja de Lata
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Un día de mediados del siglo XVII, el carruaje de Christina de suecia se detiene frente a una casucha en Ámsterdam. ¿Qué demonios hace allí? Ya se sabe que la real señora nunca ha estado muy cuerda, que lo mismo le han valido mancebos que muchachitas, que de ser esposa y madre ni hablar, y que por eso ha abdicado. No digamos ya su fascinación por ese filósofo de moda, René Descartes, que acaba de morir en su castillo… La casucha en cuestión es de Hélène Jans, hija de boticario, partera respetada, maestra en hierbas y también, amante de Descartes. Christina ha venido a conocerla, pero poco más sabemos, ya que no hubo quien fisgara por la ventana ese día.
Tres siglos después, la estudiante de filosofía Inés Andrade, última descendiente del matriarcado de las Pereiro, descubre un viejo arcón en el desván de su casa y, al abrirlo, estalla la maravilla: allí hay bebedizos para enamorar, polvos para secar las lágrimas, canciones de la reina de Suecia o el Libro de remedios de una tal Hélène Jans. E Inés, que a fin de cuentas viene de una estirpe de mujeres sabias, tiene claro que ha llegado el momento de desempolvar un poco el mundo y de fisgar por la ventana de aquella casucha de bruja. Una historia de mujeres que dignifica siglos de cuidados, sororidad e ideas retenidas en el puchero.
Ressenya
- Punts forts:
“Hierba mora” (2005), la primera novel·la de Teresa Moure, és l’obra més guardonada de la història de la literatura gallega, i ara entenc per què. Al club de lectura de El Gat Pelut hem llegit la traducció al castellà més recent feta per la pròpia autora i ens ha encisat.
Com bé diu María Sánchez al pròleg d’aquesta edició: «Este libro acuna y cobija historias, remedios, creencias, sororidades, costumbres y cuidados.» “Hierba mora” està composada d’escenes, cartes, màximes filosòfiques, poemes, apunts d’investigació, diaris personals, assajos sobre l’evolució de la vegetació dels Països Baixos... entre d’altres! I el més increïble és que aquesta peculiar barreja funciona a la perfecció.
Tot el llibre és un gran trencaclosques que entreteixeix les històries de dones de diferents generacions que s’han hagut d’enfrontar al mateix repte: trobar el seu lloc en una societat patriarcal que ha imposat la mesura de totes les coses, des de la moral fins a la saviesa, i que s’ha vist intimidada pel poderós i ancestral coneixement de les “bruixes”.
- Punts febles:
Personalment, he trobat algunes subtrames una mica repetitives, i no m’han semblat tan interessants com les altres, sobretot la quarta part (al club de lectura vam estar d’acord en que retallar un centenar de les quatre-centes pàgines del llibre l’afavoriria). Tot i així, la primera part del llibre és hipnòtica, i crec que la trobada de Christina de Suècia i Hélène Jans (en especial al capítol número 9 de la tercera part) és el millor de la novel·la. M’hauria agradat llegir més capítols protagonitzats per les dues juntes!
- Personatges:
Sens dubte, el meu personatge preferit ha sigut l’Hélène per la seva personalitat desbordant i desacomplexada. Tal i com se la descriu al llibre, és «una mujer de armas tomar, que se llaman así las mujeres que nunca toman las armas, que las armas son ellas mismas». ^.^ La seva filosofia de vida és la més sàvia de totes (més inclús que la del seu amant Descartes), ja que ens anima a gaudir tant com puguem del nostre cos i de la nostra vida, a ser generosos i tolerants, curiosos i enginyosos. En poques paraules: a intentar deixar el món una mica millor del que l’hem trobat.
D’altra banda, també he de reconèixer el mèrit de la resta de dones d’aquesta novel·la. Algunes són la nit i el dia, i troben el seu refugi i fortalesa en aspectes completament diferents (la cuina, la filosofia, el patchwork...), però totes han sigut igual d’invisibilitzades. Les seves històries i maneres de veure el món són igual de vàlides i necessàries que la resta, i Teresa Moure els hi dona la veu i el reconeixement que mereixen.
- Prosa:
Llegir a Teresa Moure és tan extasiant i aclaparador com olorar profundament un ram d’herbes aromàtiques. La seva prosa és poètica, irònica, descarada, planera, apassionada, irreverent, entremaliada... No és una lectura lleugera perquè requereix la vostra atenció a l’hora de seguir les diverses trames, però que no us espantin les frases quilomètriques o els capítols sense ni una sola línia de diàleg... els seus recursos narratius són originals, refrescants i molt addictius.
p.230 «Y la casa de Hélène, pequeña, sin ornatos, olía a limón y a tomillo, a menta, a pimienta verde, a mejorana, olía a agua de lluvia, a suspiro, a eucalipto, a sésamo, a tilo, a membrillo, a penas pasajeras que pueden ser consoladas, a llovizna, a música, a serpol, a rosal silvestre, a nostalgia, a luto por una niña en el recuerdo, a melisa, a hinojo, a eneldo, a risas que salen del vientre, a cuidados, a puchero de sustancia, a estragón, a acedera, a perejil, a libro viejo, a libro nuevo, a tinta, a frase silvestre, a regaliz, a falso espino, a piel bien satisfecha, bien acariciada y bien lamida, a ortiga, a gatuña, a trébol, a tantas y tantas cosas olía, que ya no se podían nombrar, a pimpinela, a llantén, que ni nombres tantos había, a prímula, a salvia, a capuchina, a hierbabuena, para explicar, a hierba luisa, a alguien que nunca hubiese entrado, a siempreviva, a carricera, cómo olía la casa de Hélène.»
- A qui el recomano?
Tot i que existeix una traducció al català (descatalogada), us recomano aquesta edició en castellà de Hoja de Lata. La traducció del gallec va a càrrec de la pròpia autora, i qui millor que ella per adaptar la sonoritat i el ritme complex de la seva prosa?
Dit això, llegiu-lo en l’idioma que pugueu, però llegiu-lo! Sobretot si heu gaudit d’obres com “Hamnet” de Maggie O’Farrel o “Ens recordaran” de Carla Gracia, ja que “Hierba mora” n’és una exquisida combinació... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment