Títol: Qui va trencar la lluna
Autor: Albert Thió
Editorial: Ediciones Oblicuas
Any d’edició: 2022
Sinopsis: Qui va trencar la lluna és tot allò que no hauria de ser una novel·la. Comença amb l’epíleg i acaba amb el pròleg; i entremig, hi ha cinquanta-cinc relats que expliquen una sola història. No és una història bonica. Quan Duke es queda sense amor, es troba desemparat en un món que detesta. Mentre el consumeix la tristesa, els seus relats li ofereixen el poc consol que troba en el seu miserable dia a dia. A través d’ells, parla d’ànimes esquinçades, de joves perduts, de pallassos sense gràcia, de rebels sense esperança, de meteorits a punt de caure i d’hiverns interminables. Parla de refugiar-se de la bogeria i de fugir per poder tornar a trobar-se. I, sobretot, parla d’una lluna trencada, que amaga els seus bocins entre aquestes mateixes pàgines.
Ressenya
“Qui va trencar la lluna” és la primera obra d’Albert Thió, un jove estudiant de Dret i Ciències Polítiques que sempre ha estimat les lletres. De fet, va obtenir el seu primer premi literari als quinze anys, el Sambori d’Òmnium Cultural, que repetiria el 2017. Amb divuit anys, la revista Núvol va publicar dos dels seus relats, finalistes del Premi Núvol de Contes. També ha estat guardonat amb el Premi Literari Miquel Bosch i Jover. A més d’escriure, presenta la secció “Parlem de relats” al programa “Literalment” de Ràdio Trama Sabadell. I justament la seva primera obra publicada és un llibre a cavall entre la novel·la i el recull de relats.
p.27 «Hagués perdut el tren i no l’hagués perdut a ella. Li hagués fet l’amor i no me n’hauria quedat sense. Si no hagués marxat aquell diumenge, ella no m’hagués deixat i no tindria cap història per explicar-te.
Però vaig marxar.
I ella em va deixar.
I tinc una història.
I és aquesta.»
Durant la presentació de la novel·la a la Biblioteca Mercè Rodoreda el passat mes de febrer, l’Albert ens va explicar que “Qui va trencar la lluna” comença amb un final (epíleg) i acaba amb un principi (pròleg). Entremig hi ha tota mena de relats breus que s’intercalen amb capítols protagonitzats pel Duke, el nostre protagonista (i l’únic personatge recurrent). De fet, els relats que anem llegint són fruit de la ploma d’en Duke, que canalitza les seves penes, frustracions i alegries.
«El meu objectiu és que el llibre agradi a les persones que llegeixen i les que no tant.» explicà Albert Thió durant la presentació. «Els relats volen ser originals, estimulants i àgils. En llegireu un en el temps que tingueu a fer un cafè.»
En efecte, els relats són breus i dinàmics, i n’hi ha de tota mena: des de westerns a trames hard-boiled, històries de guerra, escenes quotidianes, amors impossibles... El segell d’Abert Thió és construir relats que et fan meditar sobre els valors de la nostra societat i que deixen un pòsit melancòlic. Ens fan reflexionar sobre la insensibilització i l'individualisme de la gent, sobre com ens sentim sols malgrat estar més connectats que mai.
D’altra banda, crec que un recull més breu hauria funcionat millor, ja que alguns relats m’han semblat força repetitius. Sobretot perquè quan llegeixes diverses històries colpidores seguides, s'acaba diluint la capacitat d'impacte inicial.
I és que la majoria estan protagonitzades per homes amb cicatrius invisibles que són noquejats una vegada i una altra per la vida. Pàries i inadaptats que beuen per calmar el seu cor trencat sense recordar com han acabat així. Personatges que s’odien a ells mateixos i a la seva vida, i no suporten viure enmig de la corrupció i la injustícia.
Malgrat això, entre la negativitat s’hi amaguen espurnes d’esperança que els ajuden a no desesperar. A usar el poder curatiu de les paraules, que ens permeten ser immortals. A apreciar la màgia de les petites coses, perquè, tal i com deia Mercè Rodoreda (l’autora que dóna el seu nom a la biblioteca del Guinardó): “Les coses importants són les que no ho semblen”.
D'altra banda, la prosa d’Albert Thió és precisa i rítmica, com un metrònom que et propulsa cap endavant. Juga amb el doble sentit de les paraules, i és capaç de dir molt amb molt poc:
p.12 «La birra i la vida. Sé que una de les dues és dolça i l’altra amarga, però ara no recordo quina és quina.»
p.121 «Després de tot pel que havia passat George (la dolçor de la Lena, el seu pare borratxo, els cops de puny, les tempestes, els dies de sol, la dolçor de la Lena, els centenars de persones al públic corejant el seu nom, la llum del ring, la dolçor de la Lena, els dimecres, les corbates, les cerveses, els hiverns, els amics, les nits de gresca, la dolçor de la Lena, els somnis, les esperancés, els desenganys, l’Smokin’ Joe, els dos dòlars que li havien robat, les mongetes de la senyora Filtz, la dolçor de la Lena); de tot això només quedava un vell fent la porra al món des de la finestra d’una pobra pensió. George va estirar-se al llit, encara amb la roba encartronada per la sang, va tancar els ulls i va esperar la mort.»
p.201 «Van perdre l’equilibri i es van entregar a la gravetat, la que diu que dos cossos separats per l’espai s’atreuen l’un amb l’altre. Van perdre la noció del temps. Leo va tornar a perdre la cartera i Cassandra el vestit de flors. Van perdre la raó i la memòria i van oblidar qui i com i on eren. Només importava el perquè, perquè eren: i si eren era perquè era l’altra, Cassanda per Leo, i Leo per Cassandra.»
Ja només em queda dir que el final (o nou inici) del Duke és obert, així que podeu imaginar i gaudir del desenllaç que preferiu. Segons l’autor, totes les interpretacions són igual de vàlides. Vosaltres què creieu que li espera al Duke? Ara sí, acabo aquesta ressenya amb les precioses paraules de l'autor als agraïments finals:
p.343 «[...] Gràcies també a Ediciones Oblicuas per interessar-se a trencar la lluna amb mi [...] I gràcies a tu, per recollir aquest fragment i fer-lo teu; un llibre sense lector és només un arbre mort. Per tant, gràcies, lector, per ser vida.»
Mx
Write a comment