Títol: La llista de les coses impossibles
Autora: Laura Gonzalvo
Editorial: Columna Edicions
Any d’edició: 2022
Sinopsis: Diu la Clara que quan el Guim la va deixar, algunes setmanes abans de fer divuit anys, ho va fer perquè tenia ganes de fer coses, de viure la vida. Que no sabia, que no podia saber, que només sis mesos després es quedaria tetraplègic en un accident de moto i que seria ella qui viuria la vida que ell s’havia imaginat. Diu que la del Guim va acabar sent una vida totalment diferent. Una on tot allò que anhelava eren coses que no podria tornar a fer o a tenir mai. O això era el que els altres li deien.
PREMI CARLEMANY PER AL FOMENT DE LA LECTURA. Votat per noies i nois d’entre catorze i setze anys.
ressenya
La Laura Gonzalvo sempre havia tingut el cuquet de l’escriptura. De fet, tota la seva trajectòria ha estat lligada amb el món de les lletres. Amb una formació interdisciplinària que va des de les humanitats fins al màrqueting passant per la literatura infantil i juvenil i l’edició, al llarg dels anys ha fet de contacontes, assistent editorial, editora de taula, redactora, encarregada de comunicació i directora de màrqueting (de fet, ha coordinat projectes editorials i empresarials). Finalment es va adonar que tenia moltes històries que valia la pena explicar al seu voltant, i la novel·la que en va sorgir ha guanyat el Premi Carlemany per al foment de la lectura 2021.
“La llista de les coses impossibles” és la història de dos persones, la Clara i el Guim, que veuen capgirades les seves vides. Arrel d’un accident els seus camins agafaran direccions molt diferents, però ambdós intentaran descobrir el seu lloc al món.
El primer que em va cridar l’atenció és que un dels protagonistes fos tetraplègic, perquè diria que no hi ha gaire històries que parlin sobre lesions medul·lars. Tal i com diu Laura Gonzalvo en un article de la revista “Sobre ruedas” de l’Institut Guttman:
«Sempre he pensat que hi ha un gran desconeixement social sobre la lesió medul·lar. És el que a mi em toca de prop i veig, especialment en el cas de lesions altes, que la gent fuig espantada. Que no volen conèixer el que passa de debò, el que importa de debò, el que implica tenir una lesió. La gent confon lesions amb malalties. Esforç de superació amb tirar endavant. No poder caminar amb un munt de danys col·laterals sobre els que no en tenen ni idea i que són infinitament més limitants que el fet en si de caminar. També confonen conformisme amb felicitat. El que en realitat passa és que la gent és incapaç de imaginar com afrontarien ells una situació així i decideixen obviar-la. Desviar la mirada.»
Els primers capítols, impactants, em van atrapar de seguida, i no vaig poder deixar anar el llibre fins al final. A més, em va emocionar descobrir que estava basat en fets reals, ja que la història de la Clara està inspirada, en part, per la de l’autora. El seu marit, Pau Bach, és tetraplègic a nivell C5-C6 (com en Guim) i és l’inventor de les handbikes Batec i fundador de l’empresa social Batec Mobility.
«Vaig decidir escriure una novel·la, una història, a partir del que conec» continua explicant l’autora a l’article «però creant uns personatges, un relat de ficció que funcionés, que atrapés el lector i l'arrossegués endins de la història. Vaig veure l'oportunitat, en escriure-la, de mostrar la vida i la realitat d'algú amb una lesió medul·lar alta, una tetraplegia C5-C6, sense heroïcitats o, més aviat, amb les heroïcitats quotidianes i senzilles de tots aquells que tenen una discapacitat, una malaltia, un trauma.»
Després del xoc inicial, la novel·la va intercalant capítols narrats des del punt de vista de la Clara i el Guim per completar el trencaclosques de la seva relació. Tot i que la part central de la novel·la perd inèrcia (ja que la trama avança una mica a batzegades entre els constants salts en el temps), és necessària per entendre l’evolució dels personatges. Cadascú ha d’anar superant els obstacles que es troba al llarg del viatge, i vencent els seus propis dimonis.
p.18 «No era mort. I aquesta era l’única veritat que jo volia sentir. Perquè jo, el Guim, el volia viu, el necessitava viu. Necessitava saber que caminava pels mateixos carrers que jo, que respiràvem el mateix aire, que miràvem el mateix paisatge. Imaginar que no ens havíem creuat pel carrer per una diferència ínfima, de segons, de minuts potser, d’hores. Que ens havíem assegut al mateix seient dels ferrocarrils, que havíem comprat un croissant al mateix forn de pa o que havíem estat ballant a la mateixa sala. Que sense saber-ho havíem begut de la mateixa tassa o menjat del mateix plat. Que hi havia la possibilitat, per remota que fos, que, qualsevol dia en qualsevol moment, a qualsevol lloc, el destí fes que ens tornéssim a trobar.»
El final, ben emotiu, m’ha deixat amb ganes de més, i trobo que -encara que estigui ambientada a finals dels anys 90, principis dels 2000- “La llista de les coses impossibles” pot interpel·lar a joves i adults per igual. I si parlem de coses impossibles, paraula de Mixa que és impossible que acabeu aquest llibre sense veure el món amb uns altres ulls, ni guanyar confiança en la capacitat de superació que tots duem dins.
Mx
Write a comment