Títol: Musclos per sopar
Autora: Birgit Vanderbeke
Traductora: Marisa Presas
Editorial: Viena Edicions
Any d'edició: 2021
Sinopsis: Un vespre, una modèlica família alemanya espera la tornada del pare, el cap de casa, que ve d’un viatge de negocis que ha de suposar un ascens laboral i social. Han preparat musclos per sopar, el seu plat preferit, tot i que a cap dels altres els agraden especialment. Però passen les hores i el pare no arriba... Mare, fill i filla comencen a parlar i a poc a poc es va gestant una revolta que posarà en qüestió el sistema patriarcal al qual es troben sotmesos.
Títol: Relat d'un desconegut
Autora: Anton Txèkhov
Traductor: Jaume Creus
Editorial: Viena Edicions
Any d'edició: 2021
Sinopsis: L’Stepan, un jove aristòcrata minat per la tisi, decideix donar sentit a la seva vida servint els seus ideals subversius. Per això s’infiltra com lacai a casa de l’Orlov, un funcionari del règim tsarista, fill del cap de policia. La seva vida consisteix a complir amb una feina burocràtica i absurda, i jugar a cartes amb els amics, tan superficials i inútils com ell mateix. I de nit trobar-se furtivament amb la jove i bella Zinaïda, la qual anhela viure una gran història d’amor.
Títol: La carta
Autor: W. Somerset Maugham
Traductor: Yannick Garcia
Editorial: Viena Edicions
Any d'edició: 2022
Sinopsis: Un jove advocat anglès instal·lat a Singapur rep la visita del seu amic Robert, propietari d’una plantació de cautxú. L’empresari arriba molt alterat perquè la seva dona, la Leslie, ha estat arrestada per l’assassinat de Geoffrey Hammond, propietari d’una altra plantació, i vol demanar a l’advocat que s’encarregui de la seva defensa. A priori no sembla un cas gaire complicat, si més no fins que apareix una carta.
Ressenya
Ja han passat tres mesos des de l’última vegada que vaig ressenyar al blog un Petit Plaer de Viena Edicions, i mentrestant han arribat a les llibreries tres títols nous: “Musclos per sopar”, “Relat d’un desconegut” i “La carta”.
L’autora Brigit Vanderbeke malauradament va morir la nit de Nadal d’aquest 2021 als 65 anys. Poc abans, Viena Edicions havia encapçalat les llistes de llibres més venuts reeditant la seva primera novel·la "Musclos per sopar". Fou publicada originalment el 1990 i guanyà el premi el més prestigiós en llengua alemana: l'Ingeborg Bachmann.
Abans de començar a llegir, us recomano que us documenteu sobre el context històric de la novel·la, doncs la família de Vanderbeke, igual que els protagonistes del llibre, va fugir de l’Alemanya Oriental cap a la RFA. D'aquesta manera entendreu millor les referències i les cicatrius que intenten amagar els seus personatges.
Al llarg de la novel·la, l'autora aconsegueix crear una atmosfera angoixant. Igual que una lent d’augment, magnifica els gestos més quotidians i els carrega de simbolisme. La història està narrada des del punt de vista de la filla petita de la família, a través d’un flux de consciència intencionadament repetitiu i dispers que em va anar posant dels nervis. XP
Si bé no vaig connectar amb la història, hi vaig veure el retrat d'unes persones que s’esforcen per ser perfectes i complaure el cap de família, però que s’ofeguen com els musclos de l’olla que intenten cuinar.
Vaig llegir "Relat d'un desconegut" en un viatge a Tortosa, i quan vaig baixar del tren sentia que necessitava que algú em donés una abraçada. Definitivament la literatura russa no està feta per a mi. :'-) Poc després d’acabar-lo fins i tot vaig donar-li una oportunitat a “El jardí dels cirerers”, una de les obres de teatre més famoses i accessibles de Txèkhov. I si bé la reflexió sobre l’abolició del servatge a Rússia i la decadència de la noblesa és punyent, tampoc vaig gaudir de l’humor absurd d’aquesta tragicomèdia.
Però tornant a “Relat d’un desconegut”, he de reconèixer que l’he gaudit molt més que “El regne de les dones” i he empatitzat força amb el protagonista:
p.124 «Tinc unes ganes terribles de viure, voldria que la nostra vida fos sagrada, sublim i solemne, com la volta del cel. Visquem! El sol no surt pas dos cops al dia, i la vida no se’ns dona dues vegades...»
També destaco la capacitat de Txèkhov de fer-te “veure” els personatges amb molt poques pinzellades (encara que tots siguin força indesitjables i prefereixis no imaginar-te’ls).
p.24 «Tenia els llavis en forma de cor, i el seu bigotet retallat feia l’efecte d’estar enganxat amb cola. Era un home amb maneres de llangardaix. Més que caminar, semblava arrossegar-se a petits passos, tot balancejant-se i deixant escapar una rialleta maliciosa, i quan somreia ensenyava les dents. Era funcionari de comissions especials per a qui fos, i no feia res, malgrat que cobrava un bon sou, sobretot a l’estiu, quan inventaven per a ell diversos viatges de servei.»
Tal i com diuen els experts, “Relat d’un desconegut” és una crítica a l’enorme burocràcia de l’imperi rus que servia per donar feina però no complia amb el principal propòsit d’oferir desenvolupament i benestar. Una crítica a la servitud, a les classes benestants, i la idealització dels amors prohibits.
Per últim, però no menys important, he tornat a llegir a William Somerset Maugham amb el relat “La carta”, fins ara inèdit en català. L’autor juga hàbilment amb el ritme d’aquest thriller i recrea amb molt poques paraules l’ambient del Singapur dels anys 20, carregat d’ambicions, interessos i racisme.
p.7 «El sol espetegava amb força al moll de fora. Una corrua d’autos, camions i autobusos, vehicles particulars i assalariats, s’apressava amunt i avall per l’avinguda atapeïda i tots els xofers tocaven el clàxon; els bicitaxis s’obrien pas àgilment entre la gernació, i els culis, esbufegant, tenien prou alè per repartir-se crits. […] Singapur és el punt de trobada d’un centenar de pobles, on homes de tots colors –tàmils negres, xinesos grocs, malais morenos, armenis, jueus i bengalís- s’escridassaven fent un bon escàndol.»
Tot i així, després de quedar impressionada amb l’anterior Petit Plaer de Maugham (“Una vil·la a Florència”) aquesta breu història no ha estat a l’alçada de les meves expectatives. A més, la trama m’ha recordat al relat d’Agatha Christie “Testimoni de càrrec” (1925) i el gir final no ha aconseguit impactar-me. Curiosament, “La carta” es va publicar originalment el 1926... Pot ser que Maugham s’inspirés en la Reina del Crim?
Sigui com sigui, els dos decidiren parlar a través de la ficció sobre la foscor que tots alberguem dins. Al capdavall, és un tema que no passa de moda, perquè mai podem fiar-nos de les aparences. Això sí, sempre diem que no s’ha de jutjar un llibre per la coberta, però amb aquestes edicions tan fantàstiques de Viena és molt complicat! ;-)
Mx
Write a comment