Lapislàtzuli

Any d’edició: 2021

Sinopsis: Lapislàtzuli és un viatge interior on els personatges expressen totes les preguntes que s’acumulen dins del seu ser, i on, a través de la mort i de l’amor, intenten comprendre el significat de la seva existència. El llibre està tenyit d’un llenguatge feminista i reivindicatiu que intenta desconstruir tot allò que ens han ensenyat per crear un pensament crític. Una novel·la que tracta temes d’actualitat i alhora es planteja d’altres que han estat arraconats i que han esdevingut tabús. Elena Cases interroga. Us heu preguntat, algun cop, si els fets que emprenem són fruit del camí preestablert que la societat considera com a convencional?

Ressenya

«Les meves passes són lentes. Bufa una brisa càlida d’estiu que m’acarona el rostre i em murmura paraules belles a l’orella. Pel cel s’hi escampa la pols daurada de les papallones, malgrat que ja no hi són. […] Segueixo avançant, i enfonso els turmells dins del mar. L’aigua és càlida i de color lapislàtzuli. Em recorda el blau dels teus ulls i les estrelles que hi portes dins. Em faré estrella, entraré pel teu llagrimer i passaré a formar part de totes les altres.»

Així comença la darrera novel·la d’Elena Cases Rodríguez, graduada en Medicina i especialitzada en psiquiatria. “Lapisàtzuli” és el viatge de dues ànimes perdudes que aprendran a cosir-se les ferides del passat: la Blanca i en Liam. Acompanyats d’una constel·lació de personatges que els marcaran, ens faran testimonis de les seves transformacions.

El llibre intercala la trama amb poemes, dissertacions, somnis abstractes i records, i barreja metàfores delicades i precioses amb un llenguatge planer, explícit i sense tabús. Sumar elements tan dispars resta consistència i ritme al text, però en canvi ens permet experimentar millor el garbuix emocional dels protagonistes.

Al tractar-se d’una novel·la existencialista, la trama passa a un segon terme i l’autora subratlla els intensos missatges que vol transmetre: la superació del dol, el rebuig als estigmes de la sexualitat femenina, la importància d’aprendre a estimar-se i a conviure amb un mateix, d’observar allò que ens envolta i fixar-nos en la bellesa de les petites coses...

p.130 «-La relació de parella és com anar a la universitat, Liam, no n’hi ha prou en presentar-te cada dia a classe. Quan arribes a casa has de clavar els colzes, buscar bibliografia, preparar-te els deures, informar-te... No només s’aprova anant a classe. L’Armelle i jo portem anys anant a classe, però no hem fet els deures, ni tan sols ens hem presentat als exàmens...

-Però sempre podreu anar a les recuperacions.»

A través de les seves converses, els personatges intercanvien visions i reflexions profundes sobre l’amor, les relacions, el destí... tots tenen opinions sòlides i s’expresen amb sentències tan madures i sàvies (des dels més joves fins als més adults), que resulten poc versemblants. Que fantàstic seria rodejar-se d’un grup de persones així! ;-)

Sigui com sigui, es nota que l’autora ha posat el cor i l’ànima en cada pàgina. Aprofita cada oportunitat per recalcar missatges punyents, emotius i espirituals, però aquesta repetició constant malauradament li treu força al relat. De vegades -tal i com deia l'arquitecte Mies Van der Rohe- menys és més.

En resum, “Lapislàtzuli” és una oda a ciutats com Barcelona i París, un desafiament a descobrir qui som i què ens mou, i una porta que obre debat sobre temes de rabiosa actualitat. Voleu descobrir què hi ha a l’altra banda?

Mx