Títol: Escales avall
Autora: Cinta Arasa
Editorial: Columna edicions
Any d’edició: 2021
Sinopsis: Un dia entre la primavera i l’estiu del 2017 la Maria Cinta i la Laia intenten localitzar la Montse al mòbil. Les dues, que són la seva mare i la seva filla respectivament, tenen un bon motiu per trucar-li, però ella té un bon motiu per no agafar-los la trucada. La Montse ha apagat el telèfon. Espera una notícia però no en vol dir res a ningú fins que no en tingui la confirmació, sigui quina sigui.
Durant les hores en què no poden comunicar-se, totes tres –àvia, filla i neta– fan balanç de la vida, cadascuna de la seva, però es passegen inevitablement per records que els són comuns. I llavors, com si fessin girar a poc a poc un calidoscopi, secrets, mentides, veritats, dolors i alegries apareixen des dels tres punts de vista i doten el text d’una profunditat psicològica excepcional, posant en dubte la veracitat del relat que fem sobre la nostra pròpia existència i sobre el jo.
Escales avall és una biografia a tres veus de tres generacions de dones d’una família i un recorregut apassionant per la història de Catalunya des dels anys trenta del segle XX fins als mesos previs a l’1 d’octubre del 2017.
ressenya
La primera línia de la nova novel·la de Cinta Arasa, “Escales avall”, es va escriure a l’autobús 54 de Barcelona fa uns anys, quan Arasa encara no havia publicat res. Aquella línia no ha canviat, i aquest mes arriba a les llibreries acompanyada de 295 pàgines més.
Tres dones de la mateixa família però de generacions diferents es veuen abocades a analitzar les seves vides i a qüestionar-se el futur en un dia ben intens. Al llarg de la novel·la, les seves veus es van intercalant per crear un mosaic de records, culpes, ressentiment, amor i nostàlgia. Unes veus peculiars, properes, que transmeten molta veritat… Gairebé és com si les poguessis sentir divagar a cau d’orella.
p.201 «És graciós. Diuen que la mort ens equipara a tots, i és cert, però em sembla que l’amor, una mica també, i acabem fent coses semblants als quinze que als quaranta o als cinquanta, per amor, llevat que als quinze ens llencem de cap a tot i a partir dels quaranta hi posem més filtres.»
Destaco sobretot la veu de la Maria Cinta, l’àvia, doncs l’autora aconsegueix fer-la parlar tota l’estona com una autèntica tortosina. De fet, als agraïments, Cinta Arasa dedica un fragment «a la meua Diàspora ebrenca, a tots els seus membres, que han respost amb diligència, interès i alegria totes les meues preguntes lingüístiques, per molt rebuscades que fossen, a hores intempestives i amb una rapidesa superior a la de Google.»
p.77 «Amb los anys hai anat comprenent que ne tinc molts, de mais. Primer domés pensava en los mais relacionats amb Ignasi, en tot allò que ja no sabré d’ell, que ja no podré compartir ni recordar amb ell, però ara ja fa temps que estos mai són una constant del meu dia a dia. Amics que desapareixen, botigues i cases que ja no sabria trobar, dates que no puc recordar de cap manera i que no tinc apuntades. I al mateix temps, un munt de coses noves que no entenc, que em costen i que m’acaben fent ràbia, com lo mòbil del dimoni, que és totalment inútil. Déu meu, m’hai de calmar.»
El flux de consciència de les tres dones és hipnòtic i punyent, carregat de dures reflexions sobre el mutisme de la postguerra, de la teoria i la pràctica del feminisme, o de com preferim aferrar-nos a vides trencades abans que tirar-les escales avall i tornar a començar. De tot allò que ens impedeix ser feliços: els prejudicis, les dictadures, l’autocensura, la violència de gènere… De fet, la portada del llibre, obra de l’artista turca Hülya Özdemir, és un crit contra la violència masclista, i un homenatge a les papallones que volen amb esperança i desapareixen en la foscor, una a una.
p.40 «Mon pare, fora de si una vegada més, però aquell dia contra mi, domés contra mi. Vaig pensar que es trauria el cinturó i em fumaria xurricada, de veritat. No sé d’on li venia aquella fúria, però ma mare i jo vivíem pendents d’allò. Que ne parlàvem, ho díem així: allò que li agafa. Com si reaccionés a una altra cosa que hagués passat abans, una cosa greu, molt greu, no que s’hagués covat l’arròs o que ma mare o jo no haguéssem fet no sé quin encàrrec, o que jo hagués decidit maquillar-me una mica. […]
-Filla, no li ho tingues en compte, això que li agafa. Ton pare ha patit molt.
No se’m va ocórrer respondre-li que si ella no havia patit, també.»
La veritat és que durant la lectura he sentit ganes de ser jo la que s’adrecés als personatges, per mirar de convèncer-les de que seguessin a conversar plegades. Sense ser-ne conscient, cadascuna d’elles té la clau de la felicitat de les altres, o almenys un bàlsam que les ajudaria a tirar endavant. Es podrien contestar preguntes que les rosseguen per dins o senzillament saber que la vida de les demés no és tan perfecta, i que no han de demostrar res a ningú.
Les seves narracions es complementen com en un trencaclosques, i, si bé alguns capítols m’han semblat un xic repetitius, alhora ens ajuden a descobrir pettis enigmes ocults. Degut a tota la intriga sostinguda al llarg de la novel·la, potser m’esperava que els secrets fossin una mica més foscos, però reconec que m’he quedat amb ganes de seguir llegint.
El final és prou obert, ja que Arasa prefereix deixar-los així, i a mi m’encantaria acompanyar la Laia, la Montse i la Maria Cinta en l’epíleg de les seves vides. S'atreviran a tirar-les escales avall i començar de cap i de nou? Mai no és massa tard... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment