Títol: Aquell estiu sufocant
Autor: Eduard von Keyserling
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2019
Títol: Les màquines del caos
Autor: Ricard Efa
Il·lustració: Marina Vidal
Editorial: Mai Més
Any d’edició: 2021
Ressenya
Del 2 al 8 d’agost ha tingut lloc la marató de lectura de Booktique (organitzada per Meyonbook) i ha sigut tot un èxit. Molts lectors ens hem animat a fer baixa les nostres piles de llibres pendents... i ho hem aconseguit! Dels cinc llibres que he completat, tres m’han forçat a sortir de la meva zona de comfort literària, així que avui us porto les meves valoracions.
En primer lloc, per fi he pogut llegir “Nosaltres dos” de Xavier Bosch, un dels exemplars signats que em va fer tanta il·lusió guanyar al Bibliorepte de Castelldefels. De fet, la dedicatòria diu: “Amic lector, desitjo que t’agradi aquesta novel·la que diu que mai no és tard per ser feliç. Salut, sort i llibertat!”
Xavier Bosch ens narra la història d’amistat entre en Kim i la Laura, que es coneixen a la universitat i vénen de mons molt diferents. Junts riuen, es diverteixen i, units pel vincle de l’amistat, superen els esculls del destí. Malgrat els seus camins divergents, saben que sempre hi són per ajudar-se. Tant se val la distància. Però és possible l’amistat entre un home i una dona?
Es tracta d’una pregunta trampa, és clar. Ja sabem que l’amistat sincera entre homes i dones és possible, però en aquest cas la veritable pregunta que ens fem els lectors és... Podran en Kim i la Laura ser només amics? Haurem d’esperar al final de tot per descobrir-ho, mentre en Bosch ens porta enrere en el temps per descobrir l’origen i l’evolució de la seva relació.
Tot i que la història no ha aconseguit atrapar-me, en destaco la complicitat irònica dels dos protagonistes. De fet, el meu personatge preferit ha sigut la Laura, doncs a través d’ella Bosch fa un petit homenatge al bàsquet femení i al món dels intèrprets i traductors.
p.205 «Agafar i treure. Aquesta era la seva feina. I li encantava fer-la. Agafar i treure, sense parar. A la facultat li havien dit que, quan hagués de treballar de debò, seria un bon senyal si, durant la traducció, notava l’eufòria de l’adrenalina. I la laura la percebia mentre anava escoltant i traduint les paraules del professor Clemence.»
p.382 «En bàsquet, la Laura hauria demanat un temps mort. Al dia a dia, però, no hi ha aquest recurs de posar un dit sobre la mà plana i mirar a la taula d’anotadors perquè algú aturi el rellotge i tinguem un minut de coll per apedaçar l’escena que se’ns entravessa.»
D’altra banda també he completat “Aquell estiu sufocant” d’Eduard von Keyserling, el quart Petit Plaer de Viena Edicions. Era l’únic títol de la col·lecció que tenia pendent per estar plenament al dia i em semblava de rigor llegir-lo a l’estiu.
La sinopsis és la següent: en Bill, fill d’una família aristocràtica, ha suspès els exàmens d’accés a la universitat. Com a càstig, durant l'estiu, en comptes de passar les vacances prop del mar amb la mare i els germans, s’haurà de quedar estudiant a la finca de la família, en companyia del seu pare, amb qui amb prou feines ha tingut mai tracte. A mesura que passen els dies, en un ambient de calor sufocant, en Bill comença a intuir el caràcter real del pare, que dista molt de la imatge que amaga darrere de les convencions socials.
“Aquell estiu sufocant” és una història que et transporta a unes vacances lluny del mar realment asfixiants, on l’aroma de les flors t'arriba a embafar i tot sembla precipitar-se. Una història plena de metàfores i converses a mitges que contrasta els anhels i inquietuds de la joventut amb els de la maduresa. Pare i fill, dos personatge de generacions totalment diferents acaben compartint una sensació d’opressió, privats del que més desitgen per culpa del que s’espera d’ells. Eduard von Keyserling sembla dir-nos que mentre els joves creiem que tot està per fer, els adults s’adonen que no poden fer res contra les imposicions de la societat.
p.86 «Sobretot –va continuar, i va alçar la veu-, hem de saber a priori quina mena de vida volem viure. Quan construïm una casa, bé que ens decidim per un estil, fem un plànol, no és cert? Doncs això és igual. [...] Un cop he decidit l’estil, després puc atrevir-me amb diferents ornaments, capricis o dèries, perquè llavors sabré harmonitzar-ho amb el conjunt. Com que sóc conscient dels codis d’aquest estil, puc atrevir-me a fer qualsevol temeritat, sense fer malbé la construcció.
[…] L’error és una manca d’estil –va cridar, i va llançar una mirada fulminant a l’audiència del meu darrere-. És així! Se’ns permet qualsevol temeritat arquitectònica, un cop comprenem com harmonitzar-la amb les nobles línies mestres del conjunt.»
Personalment no he empatitzat gens amb el protagonista, en Bill, doncs m’ha semblat un noi malcriat i egoista. Però potser la intenció de von Keyserling ja és aquesta, crear un personatge arrogant que s’acabi adonant que no és el centre de l’univers. Que no és el primer ni l’últim que se sent perdut a la vida, i que tothom amaga més d’una ferida.
Per últim, durant la marató de Booktique també he descobert el debut de Ricard Efa com a novel·lista: “Les màquines del caos”. Ricard Fernàndez, més conegut com a Ricard Efa, és un dibuixant i guionista de còmic català. Ha guanyat importants premis a França i Bèlgica (on ha venut més de 35.000 exemplars) i ha estat nominat al Premi Eisner, els més influent de la indústria nord-americana del còmic.
Aquest 2021 publica amb Mai Més un projecte que portava cuinant des de fa anys: una novel·la ciberpunk. “A les màquines del caos” Efa imagina un món amb dues potències separades per un mur gegant de ciment i tres dones que amb la seva determinació faran avançar inexorablement els esdeveniments: Apne, una hacker, Ira, una activista, i Petra, una doctora. Decisió rere decisió, no faran sinó apropar-se a l’horitzó del caos.
En efecte, “Les màquines del caos” és una novel·la coral amb diverses subtrames que s’acaben connectant. Tal i com diu Jose Valenzuela al seu pròleg “Efa de fantàstic”: «Pots arrencar amb Apne i el seu equip i tal vegada penses en obres com Ghost in the Shell o l’esmentada Neuromàntic. Però després coneixeràs Petra Tlaxcala i Rata i altres obres com Robocop vindran a la teva ment. I els descobriments del Nus et faran pensar en pel·lícules com Contact. I esdeveniments que vindran més endavant tal vegada et fan rememorar The Arrival o Ex Machina. I veuràs picades d’ullet més o menys conscients a Johnny Mnemonic, Blade Runner... Les màquines del caos és tot això i més.»
Si bé la primera part (la meva preferida) és pura acció que no podreu parar de llegir, la segona m’ha resultat lenta en comparació. I d’allò més confusa, doncs Ricard Efa dóna molt poques pistes (fins a la pàgina 100 no comences a entendre com és la societat on està ambientada la història) i va saltant constantment entre subtrames.
Pel meu gust, hauria preferit menys històries paral·leles per poder aprofundir més en els personatges. I si bé el llenguatge és molt cinematogràfic (gairebé sentia que estava veient una pel·lícula), he trobat a faltar més descripcions. Crec que durant l’última Mai Més Conference Ricard Efa va explicar que era una decisió premeditada, però m’ha desconcertat no tenir gairebé cap referència visual dels protagonistes (excepte per les làmines dissenyades per Efa que podeu trobar a Lektu).
Em quedo sobretot amb la crítica social a la set de poder sense límits i la dependència tecnològica, i acabo aquesta ressenya amb una de les reflexions més punyents de la novel·la:
p.268 «-Els humans obeïu impulsos que em costen d’entendre. No sou un processador que actua en funció d’uns càlculs. Sou experts en complicar les coses, en generar caos al vostre entorn. Un caos en el qual sembleu estar a gust. […] A vegades l’impuls us porta a voler fer coses sols. Tot i saber que l’ajuda us aniria bé, la rebutgeu. Imagino que aquests impulsos són el que us permet sentir-vos vius. Trencar amb tot allò que sembla estar codificat al vostre interior per demostrar que esteu al càrrec de tot, encara que no sigui així. […] Sou així, els humans.»
I vosaltres, quins llibres heu llegit últimament fora de la vostra zona de comfort literària?
Mx
Write a comment