L'aigua que vols

Títol: L’aigua que vols

 

Autor: Víctor Garcia Tur

 

Editorial: Grup enciclopèdia

 

Any d’edició: 2021

 

Sinopsis: Marie Tremblaypierre reuneix la família i els amics a la casa del llac. Vol celebrar els seus 76 anys tot i que no va voler fer-ho quan en va fer 70 ni 75. Per als seus fills, la Laura, l’Anne-Sophie, l’Hélène i el JP, tornar al llac és viatjar al passat, a la infantesa, al lloc on van aprendre a nedar i on eren lliures. També significa tornar als dominis de la mare, una dramaturga amb molt caràcter que no sempre ha sabut mostrar el seu amor pels fills. «La Marie sonava com una àvia. I no ho era pas. Biològicament parlant, sí, però no s’havia sotmès mai a aquella predisposició mental. L’entrega no era el seu estil. Ni ganes.»

 

Ressenya

Víctor Garcia Tur és professor d’escriptura i dissenyador gràfic, i ha obtingut diversos premis com el Documenta de narrativa o el Mercè Rodoreda de contes i narracions. El 2020 va tornar a comparèixer a la Nit de Santa Llúcia per recollir el premi Sant Jordi de novel·la amb “L’aigua que vols”.

 

El jurat la va guardonar per «tractar-se d’una obra amb estructura circular brillant, per la bona caracterització dels personatges, pel joc de símbols que enriqueixen l’univers narratiu, per joc de veus i per l’aposta formal al servei d’un tema complex.»

 

A l’abril vaig tenir el plaer de participar a la presentació de la novel·la a la Biblioteca Montserrat Abelló de Les Corts, i aquest mes de maig he pogut moderar-ne la tertúlia al club de lectura de la llibreria El Gat Pelut.

 

 

L’obra ha generat opinions molt diverses (que és el que realment fa interessant un debat) però no ha deixat a ningú indiferent. A mi personalment m’agrada dir que “L’aigua que vols” és una novel·la entremalidada, plena de complicitat i picardia. Víctor García Tur repta al lector a descobrir-ne els secrets, i juga amb ell fins al final. Què me’n dieu de les suposades notes al peu de la “traductora”, fent veure que l’obra ha estat adaptada del francès? O la “deconstrucció” del text en alguns capítols impactants? De vegades Víctor García Tur sembla el Ferran Adrià literari! ^.^

 

Les lectores del club i jo hem estat d’acord en que al principi costa entrar a la història, ja que el “dramatis personae” és força extens, i el llibre està carregat de referències i picades d’ullet: des de Shakespeare fins als Barrufets (passant pel joc de l’oca)! Però a partir de la meitat s’encadenen escenes hilarants i inesperades que no m’ha deixat parar de llegir.

 

Tal i com anirem descobrint, la novel·la té lloc al Quebec poc abans de la celebració del segon referèndum d’independència. L’autor fa servir el debat Quebequés com una excusa per animar als lectors a reflexionar amb perspectiva sobre la identitat, la llengua, la cultura... Tal i com ell mateix diu (i s’enriu) a la nota final:

 

Club de lectura "El Gat Pelut"
Club de lectura "El Gat Pelut"

«He escrit un Vicky Cristina Barcelona a la quebequesa i potser ofenc la intel·ligència o l’orgull local d’algú. No tornarà a passar. [...] Em consolo pensant que si Dan Brown fa anar un tren des d’Andorra la Vella fins a Oviedo, si William Gibson recrea el Park Güell més tòpic a Count Zero, si milers de novel·les transcorren a Barcelona sense que s’hi escolti una sola expressió catalana, sense por de caure en el clixé aquí, cometre alguna imprecisió allà... Sí? Cola? Consola?»

 

D’altra banda, la novel·la tracta un bon grapat de temes punyents (que han emocionat i tocat de prop a mes d’un membre del club) com ara l’Alzheimer o l’eutanàsia... Si bé alguns lectors han trobat a faltar que l’autor hi aprofundís més, en Víctor García Tur ja ha declarat en més d’una ocasió que no volia escriure una novel·la sobre un tema en concret. “L’aigua que vols” ve ser una espurna, una “excusa” per trencar el gel i debatre sobre els tabús de la nostra societat. De fet, el fil conductor de la història és, en part, la censura: aquelles coses que no ens deixen dir o que no ens atrevim a dir en veu alta.

 

Jo no sóc una lectora aficionada a les novel·les d’intrigues familiars, però la prosa i els peculiars recursos narratius de García Tur m’han mantingut intrigada. Durant la sessió es va comentar que la majoria de personatges estaven força desdibuixats, com en un quadre impressionista. Són personatges excèntrics, plens de clarobscurs, complicitat i respostes enginyoses. Capítol a capítol García Tur ens dóna pistes sobre ells, completant un trencaclosques. Personalment m’he enganxat al seu destí i ara m’agradaria saber-ne més.

 

p.147 «La lasanya encara fumeja al recipient d’alumini amb nanses: és un tall transversal de la Terra per aprendre-hi geologia.

 

-La lasanya es bona, Maria –diu en John.

 

-És congelada.

 

-Sé que és congelada, Marie. El que agraeixo és que hagis triat una marca de congelats de qualitat superior...»

 

Quedec, Canadà
Quedec, Canadà

 

p.201 «Aquí en JP va aturar-se i va semblar que ho feia a posta, perquè de sobte l’esgarip del cabussó va omplir el cel. Es van mirar l’un a l’altre i van somriure. El crit del cabussó restituïa alguna cosa, ressuscitava el passat. La crida havia reverberat com si el llac fos sota una cúpula de cassetons i de seguida hi va haver resposta: un udol llunyà i a la vegada dispers, arreu, sense focus d’origen. Amb sons així la vida semblava misteriosa. La vida es feia la interessant.»

 

Potser no he connectat amb la tercera part, més sobrenatural (a alguns membres del club i a mi ens va recordar a “Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà), però el final és tremendament colpidor. L’última pàgina dóna sentit a tot el llibre, ben bé igual que la teoria dels punts de Steve Jobs (o com quan trobem el sentit de la vida quan tenim la mort a tocar).

 

 

Mx


Write a comment

Comments: 0