L'exorcista

Títol: L’exorcista

 

Autor: William Peter Blatty

 

Traducció: Eduard Sepúlveda

 

Portada: David Rendo

 

Editorial: Obscura

 

Any d’edició: 2021

 

Sinopsis: El pare Damien Karras passa per una profunda crisi de fe després d’haver perdut qui més s’estimava. Quan l’actriu Chris MacNeil recorre a ell desesperada pel comportament erràtic i violent de la seva filla Regan, el pare jesuïta conclou que la nena ha estat posseïda per un esperit diabòlic. Amb l’ajuda del pare Merrin, un exorcista experimentat, en Karras farà tots els possibles per tornar a creure i salvar la Regan d’un destí fatal.

 

Inspirat en el relat d’una possessió demoníaca durant la dècada dels quaranta, William Peter Blatty fou l’artífex d’una de les trames més controvertides que s’han escrit mai. L’obra, amarada d’una cruesa i d’una profanitat sense precedents, ha inquietat i aterrit generacions de lectors. L’exorcista és una història esgarrifosa i addictiva que ha esdevingut la novel·la de terror per excel·lència i ha transformat la cultura popular per sempre.

 

Ressenya

Us podeu creure que l’obra cabdal de la literatura de terror encara no estigués traduïda al català? Per sort Obscura Editorial hi ha posat remei en el 50è aniversari de “L’exorcista”. A més, ha publicat una edició revisada i ampliada per l’autor. Es tracta de, en paraules del propi William Peter Blatty, “la versió per la qual m’agradaria que em recordessin.”

 

Ja sabeu que el “terror” i jo no ens portem gaire bé, però una celebració tan especial com aquesta era l’ocasió perfecta per donar-li una oportunitat... i n’he sortit victoriosa! De fet, he quedat força sorpresa amb la novel·la... només coneixia la sinopsis de la història i tenia present algunes escenes icòniques de la pel·lícula, així que no m’esperava els punts irònics, la crítica al món del cinema, i el profund anàlisis de la ment humana. Fins i tot m’atreviria a dir que la novel·la és més pertorbadora que no pas terrorífica, i la descriuria com un thriller intrigant.

 

 

Tot i que la història té un ritme constant i àgil, també m’ha sobtat que la major part del llibre es centrés en les investigacions del pare Karras i el tinent Kinderman respectivament. Ah! Parlant del tinent Kinderman... sóc jo la única a qui li ha recordat moltíssim a Colombo?

 

p.164 «La Chris decantà el cap i es mirà l’home amb un punt d’admiració. Anava palpant i grapejant la veritat com un solter avorrit que no para de toquerejar la fruita i les verdures a la parada del mercat.»

 

La sèrie de televisió del mític policia Colombo (interpretat per Peter Falk) es va començar a emetre a principis dels anys setanta, però el seu modus operandi és calcat al d’en Kinderman. És més, he estat investigant i, l’any 1990, en una entrevista per la Fear Magazine, li van fer una pregunta a William Peter Blatty sobre aquesta semblança. L’escriptor va contestar que:

 

«La novel·la [L'exorcista] va ser anterior a Colombo. Va anar de poc, però el que la gent oblida és que, després d’haver presentat el meu manuscrit a l’editorial, van passar un sis o vuit mesos, per no mencionar tot el temps que li vaig dedicar al manuscrit un any abans. Crec fermament que Colombo va plagiar Kinderman, no en tinc cap dubte. Li vaig preguntar a en Peter Falk i em va dir: "No, ja estava planejat abans que sortís el teu llibre". Però el meu manuscrit va circular per tota la ciutat, totes les agències, empreses de producció i estudis, i algú va dir -i sé qui és aquest algú- "A que això seria interessant pel nostre detectiu?". He de reconèixer que em frustra una mica. Havia planejat la meva pròpia sèrie de televisió per al tinent Kinderman... però ja no. Vaig veure un episodi de Colombo en què van representar l’escena de “un autògraf per la meva filla” directament treta de “L’exorcista” (i podria seguir i seguir). Però que Déu beneeixi a Peter Falk... no va ser culpa seva.»

 


Tinent Kinderman (Lee J. Cobb)  vs. Tinent Colombo (Peter Falk)

 

El tinent Kinderman ha sigut, en efecte, el meu personatge preferit de la novel·la. Però, com anava dient, tres quartes parts del llibre giren al voltant de les indagacions del detectiu i el capellà (i resulta un xic repetitiu. El pare Karras busca desesperadament proves per demostrar que la Regan està (o no) posseïda i ens força a acompanyar-lo en un intensiu viatge a través de la història de la psicologia. Hi ha tantes habilitats o “poders” inexplicables per la ciència! Fins i tot avui en dia seguim sense saber del cert de què és capaç el nostre cervell. Però no hi ha dubte de que és més poderós del que ens pensem.

 

Així doncs, les últimes pàgines de la novel·la són les més emocionants, encara que l’acció se m’ha fet molt curta i el final m’ha resultat brusc. Tot i així, em faig creus de com l’autor m’ha fet dubtar de tot el que creia saber fins l’última pàgina (i ha deixat que algunes preguntes seguissin turmentant-me ^.^). En general, trobo que “L’exorcista” és una història més complexa del que em pensava. A més, he gaudit de la prosa de Blatty, i he subratllat les seves metàfores, com ara “Va obrir la porta com si fos una ferida encara tendra”, o:

 

William Peter Blatty (1928-2017)
William Peter Blatty (1928-2017)

p.197 «Els rajos enllustrats del sol de posta encenien de glòria els núvols del cel de ponent abans d’esmicolar-se en tot de clapes daurades i roges sobre les aigües cada cop més enfosquides del riu. En aquell paisatge, una vegada en Karras hi havia trobat Déu. Feia molt. Com un amant abandonat, seguia acudint a la cita.»

 

Acabo la ressenya amb aquest altre fragment, perquè trobo que resumeix prou bé el missatge de la novel·la. Enhorabona novament a Obscura Editorial. 

 

p.374 «I, tanmateix, em fa l’efecte que l’objectiu del dimoni no és el subjecte que posseeix, sinó nosaltres... Els observadors... Cadascuna de les persones que hi ha en aquesta casa. I crec, crec que la intenció és dur-nos a la desesperació; fer-nos rebutjar la nostra pròpia humanitat, Damien: que ens veiem bàsicament com a bèsties vils i putrefactes, que no mereixen res, lletges, indignes. I potser és això, la clau de tot plegat: la indignitat. Perquè crec que la fe en Déu no és pas qüestió de raó, crec que, en última instància, és qüestió d’amor: d’acceptar la possibilitat que Déu pugui arribar a estimar-nos.»

 

Mx


Write a comment

Comments: 0