Títol: La marca del lleó
Autores: Núria Pradas, Glòria Sabaté
Il·lustracions: Eva Palomar
Editorial: Fanbooks
Any d’edició: 2020
Sinopsis: València, 1406. Les campanes toquen a morts. El sabater Pere Sanchís ha passat a millor vida. Una mica després, un genet galopa a tot vent pel camí ral que du a Barcelona. És una noia de setze anys, Alamanda, la filla del sabater. Al cap d’una estona, deté la muntura per canviar-se. Quan s’ha vestit de noi i s’ha amagat els cabells, mira per darrera vegada la ciutat que la va veure néixer. No massa lluny, una ombra misteriosa observa l’escena atentament... En plena Barcelona medieval, l’Alamanda intentarà complir la missió secreta que li va encarregar el seu pare i que l’enfrontarà al perillós món de les bruixes.
ressenya
Fanbooks acaba de publicar una novel·la històrica juvenil escrita per un duet potent: Núria Pradas (Premi Ramon Llull 2020) i Glòria Sabaté (Premi Nestor Luján de Novel·la Històrica 2020). “La marca del lleó” està ambientada a la Barcelona de principis del segle XV, i és una breu novel·la coral. Al llarg de la història seguirem els passos de l’Alamanda (qui s’ha de fer passar per noi per conservar el negoci del seu pare) el Bilal (un jove esclau) i la Jana (una noia amb una missió molt important).
A la introducció de la novel·la les autores expliquen que: “A través de La marca del lleó els lectors descobriran el món dels gremis de la Barcelona medieval, un eixit social, organitzatiu i laboral que va contribuir de manera decisiva a l’enriquiment de la ciutat i al fet que esdevingués un dels centres econòmics més dinàmics de la Mediterrània de l’època.”
En efecte, el llibre és una introducció succinta del tràfec que experimentava la capital catalana a finals de l’Edat Mitjana. La veritat és que m’he quedat amb ganes de saber-ne més en comparació amb altres novel·les de l’epòca, però penso que pot ser un molt bon punt de partida per engrescar als joves (i no tan joves) a llegir més novel·la històrica. La trama es desenvolupa en un tancar i obrir d’ulls: conté misteri, intriga, i tots els ingredients clàssics d’històries entre bruixes blanques i negres.
De fet, no hi ha cap escena que sigui irrellevant per a la trama principal (de manera que és impossible avorrir-se) però he trobat a faltar una evolució més pausada i orgànica. D’altra banda, alguns personatges de la novel·la m’han semblat un xic massa estereotipats i certs elements de la història em resultaren poc versemblants, però no es pot negar que la història aconsegueix transportar-te i crear una atmosfera inquietant (us podeu creure que he sigut incapaç de llegir la invocació de Satanàs de la pàgina 85??).
Aplaudeixo sobretot l’homenatge d’aquest llibre al poder de les bruixes sàvies: la màgia ancestral de generacions de dones fortes que coneixien els secrets de la natura. Mentre llegia no podia deixar de pensar en la meva mare, la meva àvia, i la meva besàvia, que, a la seva manera, també eren custòdies de coneixements ancestrals.
Per últim, però no menys important, destaco la prosa de la novel·la, doncs les descripcions m’han semblat esplèndides, plenes de metàfores poètiques i evocadores. Acabo la ressenya amb alguns dels meus fragments preferits. Quan els llegiu no necessitareu una màquina del temps per veure-ho tot amb els vostres propis ulls, perquè us hi haureu transportat... Paraula de Mixa!
p.13 «València s’estenia en una immensa planura que corria alegre a mullar-se els peus al mar. En aquella primavera de l’any del Senyor de 1406, la ciutat, que allotjava comtes, barons i ducs, resplendia com un joiell, adornada pels seus jardins i perfumada pels fruits de les hortes.»
p.18 «Setembre s’enduia les darreres calors estiuenques i Barcelona brillava sota una nova llum. El barri de Vilanova dels Arcs es despertava, mandrós, d’una nit freda. Els portals de la muralla ja feia hores que eren oberts i el moviment dels camperols de la rodalia traginant cabassos plens de queviures per portar-los al mercat era constant. Algunes dones feinejaven a les portes de les cases i els tallers ja feia estona que estaven en plena activitat.»
p.33 «Els boscos de sureres, alzines i pins semblaven enfonsar-se en el dolç silenci del capvespre. El cel, blau fosc, es vestia de les olors de llenya cremant-se que els masos de la contrada deixaven anar per les xemeneies de pedra vella, més antiga que el temps. De fons se sentia la força de l’aigua lliscant pel torrent del Vilar, anunciant l’esplendor de la primavera tot just encetada.»
Mx
Write a comment