Títol: El mal pare
Autor: Pep Prieto
Editorial: Llibres del Delicte
Any d’edició: 2020
Sinopsis: El prestigiós arqueòleg Sadurní Castells ha mort. L’herència de les dues filles i el fill és un llegat de descobriments de valor incalculable, però també hi ha una regal inesperat: un castell enmig del bosc del que ningú no en coneixia l’existència.
Quan els tres germans arriben a la casa heretada, descobreixen proves de la doble vida del pare. Però, era realment la persona horrible que tot sembla indicar?
La reconstrucció de les seves pròpies vides i la relació amb el pare els durà a trobar respostes en un thriller ple de sorpreses sobre aquelles coses que no sabem dels nostres pares i de nosaltres mateixos.
ressenya
Deixem enrere Halloween i Tots Sants, però per sort podem seguir gaudint de thrillers angoixants com “El mal pare” de Pep Prieto quan vulguem. A més d’escriptor i periodista, Prieto és crític de cinema i televisió, i la seva nova novel·la és un homenatge als clàssics de terror i suspens.
Val a dir que la història t’atrapa i et submergeix en poques pinzellades. Per tal de descobrir la veritat rere una família peculiar, l’autor ens fa viatjar endavant i endarrere en el temps. Escenes impactants, intenses i misterioses es van succeint, de vegades sense deixar gaire temps al lector per pair-les.
La creixent intriga em va induir a fer volar coloms: vaig imaginar diferents hipòtesis i em vaig preparar per un gir argumental... que no tenia res a veure amb el que m’esperava. Potser les expectatives em van jugar una mala passada, però vaig trobar a faltar més pistes que fonamentessin el desenllaç (i evitessin al lector anar tant a les palpentes), i un final menys abrupte (perquè vaig quedar plena d’interrogants).
Diria que el veritable protagonista de la novel·la és, de fet, l’evolució dels personatges. El Janus, la Nix i la Nut carreguen traumes i conflictes emocionals que podrien omplir dos consultes de psicologia senceres! Fins a quin punt coneixem les persones que estimem? Podem decidir deixar de ser víctimes? El mal neix o es crea?
p.51 «Té imatges molt nítides d’ell provocant-li rialles quan era petita, però també un munt d’escenes, algunes de les quals observades a distància, del Jan que llançava i colpejava coses quan s’enfadava, que discutia a crits eixordadors amb la seva mare i que va acabar essent esclau d’una medicació no especificada que l’han tornat el mar de tics i inseguretats que és ara. Sempre havia pensat que era el noi més guapo que havia vist mai, amb aquella mitja melena castanya, el clotet de l’hermosura i uns ulls molt blaus que semblaven tenir el poder d’il·luminar-ho tot. Però ara és la viva imatge d’una decoloració que ho impregna tot, els cabells, els ulls i la seva vida en general. Com una bombeta que comença a pampalluguejar. Com si ja portés l’uniforme d’una decadència irreversible.»
Acabo amb alguns detalls curiosos que m’han agradat... Diria que els “agraïments” finals de “El mal pare” són dels més originals que he llegit mai. Batman comparteix paràgraf amb autors com Marc Moreno, Stephen King o Marc Pastor. I, de fet, jo també voldria aprofitar per agrair una cosa a en Pep Prieto... ^.^ Gràcies per haver donat esperances als romàntics que encara creiem en la possibilitat d’enamorar-nos en una llibreria...
p.20 «Un diari digital dedicat a la cultura li havia encarregat un article sobre la vigència de Jules Verne a la ficció contemporània i va anar a la llibreria, aquella que veia pràcticament cada dia però on no havia entrat mai, a demanar uns quants títols emblemàtics de l’autor per revisar-los. El va atendre la Laila. S’hi va fixar de seguida, sobretot perquè és una persona que, més enllà de consideracions estrictament anatòmiques, crida l’atenció. És una rossa natural amb el cabell enrinxolat que li deixa al descobert uns ulls tirant a verds i una pell blanc d’aquelles que no deuen esperar amb ganes l’arribada dels estius.»
Per acabar, cal dir que “El mal pare” gravita al voltant d’allò sobrenatural, i uneix mitologies, folklore i llegendes com la de l’arxiconegut i temut home del sac. Pep Prieto recalca que tota creença sempre amaga un punt de veritat, perquè, els monstres sí que existeixen... i són més a prop del que ens pensem.
Mx
Write a comment