Títol: L’amor d’Erika Ewald
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2020
Sinopsis: Erika Ewald és una professora de piano que sempre ha viscut una existència grisa i monòtona, mancada d’amor i d’alegria. Fins que un dia coneix un jove violinista amb qui comparteix vocació i interessos. Conversen sobre art i literatura, toquen Chopin plegats, passegen pel Prater de Viena... però és segur que tots dos esperen el mateix d’aquesta relació tan pura?
ressenya
Aquest mes d’octubre Viena Edicions ha publicat per primera vegada una obra ambientada a la ciutat de Viena: “L’amor d’Erika Ewald”, una obra de joventut de Stefan Zweig publicada el 1904 (i inèdita fins ara en català!). La traductora Clara Formosa ens fa possible llegir aquesta història d’amor entre una professora de piano i un violinista (o hauria de dir de desamor?).
Reconec que sóc la primera de posar-me les mans al cap cada vegada que les històries romàntiques d’aquesta col·lecció de Petits Plaers acaben de forma dissortada, però aquesta en concret m’ha semblat captivadora i curulla d’emoció.
“L’amor d’Erika Ewald” narra el primer enamorament de la nostra protagonista, i la dolorosa ruptura que el succeeix. Zweig dissecciona i descriu les etapes d’aquest dol amb una precisió quirúrgica, i no cal haver-se enamorat amb la mateixa intensitat que l’Erika per veure’ns reflectits en la història. Tal i com deia Oscar Wilde “quan un està enamorat, sempre comença per enganyar-se a un mateix i acaba enganyant als demès”. Si alguna vegada heu patit un desengany, o us heu obsessionat amb alguna cosa que no ha sortit com esperàveu, segur us sentireu identificats amb l’Erika en algun moment. Jo mateixa he acabat donant voltes al que hauria pogut ser o fer en diverses ocasions.
Com us deia, les descripcions de Zweig són precioses: cristal·lines i poètiques. De vegades fan que la primera part de la trama avanci lentament (com si caminés per la lluna), però no importa: el que compta és la percepció del món a través dels ulls de l’Erika, i com aquesta va canviant al llarg de la història. La música també juga un paper important, doncs és present a moltes metàfores, i Zweig exhibeix el seu poder sobre els sentiments humans.
p.44 «Però aleshores el violinista va iniciar un parell de compassos. Amb uns cops d’arc suaus i dolços es va posar a tocar un vell vals de Johan Strauss, i la resta es van unir a l’uníson a la dolça i preciosa melodia. L’Erika, sorpresa, va tornar a sentir el poder ineludible que la música tenia sobra la seva ànima, perquè de sobte hi havia una lleugeresa dins seu i sentia com la gronxava i la feia flotar. I la dolçor de la melodia li feia cantar amb els altres les paraules desconegudes de cada vers, cantussejant molt baixet, sense adonar-se’n realment. Percebia només que tot tornava a ser bo i bonic, i tornava a sentir la florescència de la primavera i el seu propi cor que ballava.»
Tot parlant amb la Blanca Pujals (directora de la col·lecció “Petits Plaers”), em comentava que Zweig va abocar en aquest llibre la seva indignació amb una societat hipòcrita que sotmetia a les noies a una castedat estricta mentre feia ulls grossos al llibertinatge dels homes. Tal i com diu l’escriptora Anna Punsoda, sembla que la luxúria és un “luxe en què només han pogut caure els homes durant segles”.
Acabo la ressenya amb un dels meus fragments preferits (tot i que n’he subratllat uns quants!). Si vosaltres també us quedeu amb ganes de comentar-los, al perfil d’Instagram @petitsplaersclub us esperen debats molt interessants!
p.70 «Els sentiments dolorosos es van anar apaivagant, suaument i en silenci, amb cants nostàlgics, amb melodies profundes i contingudes en to menor, i amb acords de ressons melancòlics i de lamentació. Algunes tardes tocava de tal manera que no pensava en res, feia unes divagacions suaus sobre el tema original i donava voltes a variacions que s’inventava, que eren cada vegada més i més lleugeres, com la història del seu amor tan trist, que ara, a poc a poc, anava quedant enrere.»
Mx
Write a comment