Títol: Les Fures
Autor: Llorenç Villalonga
Editorial: Viena Edicions
Any d’edició: 2020
Sinopsis: A Les Fures, els records infantils del protagonista topen amb la realitat que es troba quan torna a Bearn després de deu anys fora de l’illa. Tot ha canviat: ara hi ha instal·lades tot de senyores angleses en hotels de luxe.
Però les Fures, aquelles dues ancianes que tanta por li havien provocat a ell de petit, segueixen allí, com si el món atàvic, de bruixes i mites, pogués encara conviure durant un temps amb les motos i els transistors.
ressenya
Aquest setembre ha arribat a la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions la primera obra d’un autor nostrat. Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) fou escriptor i psiquiatre, i és considerat una de les figures més importants de la literatura en llengua catalana al segle XX. Segons la seva biografia, “Entre la novel·la Mort de dama (1931), amb què inaugura el cicle mític de Bearn, i Les Fures (1967), que el clou, va esdevenir un testimoni atent de la transformació de la societat mallorquina, que va lliurar-se amb eufòria al miratge del turisme de masses.”
“Les Fures” és una novel·la breu estructurada en dos parts: els dolços records d’infantesa del protagonista, i la seva tornada a Bearn deu anys després, narrada a través d’una òptica sagaç i cínica. Enrere queden els anhels i les fantasies del seu jo més jove, i resulta dur comparar-los amb la realitat esguerrada i auto-compassiva en la que viu. Els capítols són breus, i les descripcions idíl·liques...
p.89 «La tardor és l’estació més bella a Mallorca. Quan l’esperit es comença a cansar de veure rostoll i ametllers assedegats, quasi sense fulles, les pluges de setembre alegren la terra i, passat Sant Miquel, festa patronal de Bearn, les primeres pastures formen ja una catifa de vellut verd, que sembla una esperança.»
p.113 «[...] – No deus pretendre que aquest llogaret sigui el paradís.
Abans ho havia estat. Abans.... Tots els paradisos són abans.»
Amb la perspectiva dels anys, el nostre narrador sense nom ens explicarà els desenllaços dels grans conflictes de Bearn (o els seus misteris). I a través d’ells, veurem clarament com funcionen els pobles: les enraonies, els matrimonis concertats, les supersticions, el naixement de les llegendes, els interessos del poder...
p.59 «-No has de pegar a ningú –prosseguí el senyor Vicari, que era la mateixa bondat, com si em llegís el pensament-. Quan un pega, perd tota la raó.
Doncs, ¿i la Senyoràvia, que m’havia enviat un parell de mamballetes per conducte del cosí?... ¿I l’escena del fuet i els mercaders?... El respecte m’impedia de replicar, però l’esperit crític em començava a suggerir pernicioses idees de la rebel·lia: els qui estan amunt han de desitjar, naturalment, que els inferiors no discuteixin ni pensin massa. És més còmode i més segur, per a ells.»
Sobretot, Villalonga ens mostra que les persones sempre han respectat i temut allò que no entenen. Que el coneixement és perillós (perquè sovint hi ha veritats que la gent no vol sentir). Que els caps de turc sempre han sigut necessaris. Faig un breu incís per comentar que sovint les nostres lectures s’interconnecten i es complementen màgicament, i fa poc vaig llegir un fragment de l’escriptor Ted Chiang que encaixa amb la denúncia de “Les Fures”: “Ens agrada pensar que cada fet concret té sempre un responsable, ens ajuda a fer que el món tingui sentit. Ens agrada tant que a vegades ens culpem només perquè hi hagi un culpable. Però no tot està sota el nostre control, ni sota el de ningú.”
El consumisme disfressat de progrés també hi juga un paper molt important, i l’autor hi fica cullerada amb ironia i sarcasme:
p. 104 «Els bearnesos semblen estar-ne molt orgullosos. La ràdio és eclèctica i xiscla eternament en qualsevol llengua, abordant qualsevol tema. Tant li és una pastoral del Bisbe com un discurs d’en Kennedy, un partit de futbol com un avió estavellat, i barreja tot aquest desvari amb guirigall d’anuncis d’aperitius, d’aspiradores, d’olles a pressió, de detergentes, de neveres elèctriques... La gent no s’ho escolta gaire, però ja no sap prescindir del renou. De tant en tant, un slogan contundent: «No será usted feliz sin una nevera», «Adquiera una máquina de escribir», es fica fins el subconscient i hom arriba a fer un disbarat. ¿Per què en Miquel Curt, més curt que una sabata, que a penes sap confegir, ha acabat comprant una màquina d’escriure? «Perquè es pot pagar a terminis... Com que donen “facilidades de pago”...» Això dels terminis és una «comoditat». I ¿com és que les filles de madò Blaia, que tothom sap que passen fam i que no mengen calent, només sospiren per una nevera elèctrica?»
"Les Fures" és una novel·la psicològica. De personatges i d’aprenentatge. De valors nobles i d’hipocresia covarda. D’un poble fictici que és alhora tots els pobles del món. Llegir-lo ha sigut tota una experiència, doncs era la primera vegada que descobria tantes expressions típiques mallorquines, i he agraït les notes al peu.
“Les Fures” és també un estrip, una cara de la moneda, doncs només està narrada des d’un sol punt de vista. Només accedim a ella a través del protagonista, el qual no arriba a descobrir mai la veritat rere les enraonies. Per a una lectora com jo, això resulta un xic frustrant, però m’adono que amb aquest final ple d’interrogants, Villalonga fa palès el missatge de l’obra: que la veritat no és el més important, sinó allò que la gent vol creure.
Mx
Write a comment