Escapisme

Títol: Escapisme

 

Autor: Marc Moreno

 

Editorial: Més Llibres

 

Any d’edició: 2020

 

Sinopsis: L’Aitor no té una vida regalada. Se sent maleït i li sembla que tot el que toca se li podreix entre els dits. La vida es precipita i a vegades ens atropella, però hi ha barris, hi ha famílies, hi ha persones que semblen estar sempre en el punt de mira d’una mena de déu psicòpata. Marc Moreno compon un mosaic tarantinià de fracassos, la història sotragada d’un antiheroi de l’extraradi de Barcelona que ha fet de l’escapisme el seu estil de vida, de supervivència: no hi va ser quan el necessitava la Sofi, la mare de la seva filla; és incapaç de plantar cara al mala peça del seu germà gran, i ara que la mare és a l’hospital, no gosa traspassar la porta de l’habitació per veure si se’n surt o no. Però les coses encara poden empitjorar. 

 

ressenya

“Escapisme” és una història sobre baixos fons ambientada a la perifèria de Barcelona. Segons em va explicar el seu autor (el periodista i escriptor Marc Moreno) durant la Setmana del Llibre en Català, sovint els lectors tenim bastants prejudicis al voltant d’aquesta mena de literatura (potser perque` ens mostra la més crua realitat), però personalment estic satisfeta d’haver-me atrevit a donar-li una oportunitat.

 

La novel·la, que gira al voltant dels dies més decisius i turbulents de la vida d'un tal Aitor, és un còctel amargant i àcid. Reflexiona principalment sobre la naturalesa humana, és a dir, sobre per què som com som i fins quin punt els demès en són responsables. Ens parla de l’abandonament, de patrons que es repeteixen de pares a fills. 

 

Mixa i Marc Moreno
Mixa i Marc Moreno

p.71 «En tot cas, l’Aitor està convençut que mai no serà el pare que voldria una filla. Però també és conscient que la vida és un camí fet a base de sorpreses a cada cantonada i que els girs inesperats, com en una bona novel·la negra, provoquen els plors o les rialles sense que el protagonista les pugui controlar. Sobretot els plors. I que, malauradament, tot el que se surt del guió no acostuma a ser positiu ni a portar bones notícies. Així que es referma en aquesta desídia immobilista que el tenalla en el dia a dia i no el deixa llençar-se a la vida amb la il·lusió juvenil que qualsevol esperaria d’un noi en edat de menjar-se el món.»

 

La veritat és que he arribat a odiar i a empatitzar amb el protagonista a parts iguals, perquè la seva falta de voluntat és desesperant! Però... és que algú el va animar a tenir ambicions? El més trist és que fins i tot la gent que realment vol practicar “l’escapisme” i canviar de vida ho té tot en contra, esclaus de les seves circumstàncies i les precàries condicions en les que viuen i treballen (si poden).

 

El que més em va impactar va ser el coratge i la dignitat d’algunes d’aquestes persones humils, que es veuen obligades a empassar-se l’orgull i fer el que calgui per alimentar la seva família, com ara recuperar menjar caducat dels supermercats. Vull pensar que fins i tot en aquests ambients depriments i sòrdids hi poden florir sentiments nobles, tal i com demostra la relació d’amistat tan peculiar i imperfecta entre l’Aitor i el Charly.

 

D’altra banda, Marc Moreno ens mostra com neix el racisme i els prejudicis, com una sola persona és capaç de rentar-nos el cervell amb discursos d’odi. També ens fa testimonis de com els mitjans de comunicació sovint expliquen la versió de la història que més els interessa, o fins on arriba la hipocresia de la gent per aconseguir un minut de glòria. 

 

 

p.85 «L’Aitor i el Charly observen les converses creuades que aquells homes plens d’ira i d’alcohol mantenen amb tothom i amb ningú. Segurament res del que diuen té gaire sentit ni està fonamentat més que en la incultura i en l’odi cap al que ve de fora, o el que és més pobre. Però això tu no ho veus, Aitor, i et quedes amb els comentaris xenòfobs i racistes que no saps si fer teus però que els acabes acceptant perquè saps que a tu no t’afecten. Tu ets d’aquí. I malgrat que ets més pobre que qualsevol dels negres que recorren el barri carregats amb tota mena d’andròmines que tracten de vendre pels bars i les terrasses, el teu ridícul orgull et fa pensar que no.»

 

El punt més original d’aquesta història és el narrador. Sembla com si el propi autor s’adrecés de tant en tant al protagonista, interrogant-lo i alliçonant-lo sense que aquest se n’adoni (i de retruc interpel·lant al lector). La narració és àgil i propera, amb punts de sarcasme i humor negre.

 

Destaco la capacitat de Moreno de descriure amb poques pinzellades iròniques els personatges, la majoria dels quals són més complexos del que semblen en un principi. La segona part del llibre m’ha resultat força repetitiva a mesura que el protagonista es va obsessionant amb algunes idees, però la meva part preferida ha sigut el final, irònic i rocambolesc. En el món de l’Aitor no existeixen els finals feliços, però diria que aquest se li assembla una mica.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0