La casa de l'Iggie

Títol: La casa de l’Iggie

 

Autora: Judy Blume

 

Traductor: Marc Donat

 

Il·lustradora: Mercè López Ascanio

 

Editorial: Viena Edicions

 

Any d’edició: 2020

 

Sinopsis: L’Iggie se n’ha anat a viure a Tòquio amb els seus pares. Una tragèdia, perquè ara la seva amiga Winnie –una noia d’onze anys que viu a la casa del costat– s’ha quedat una mica sola al carrer Grove, preguntant-se amb qui sortirà a jugar la resta de l’estiu. Fins que li diuen que una família ha comprat la casa de l’Iggie: són els Garber, una parella amb tres fills. Quan desembarquen a la casa, la sorpresa és majúscula: són negres, els primers del barri!

 

 

ressenya

Als seus 11 anys, la Winnie (la narradora d’aquesta història) és una nena molt espavilada, matussera i rebel. No té prejudicis, no suporta que la tractin amb condescendència i odia la hipocresia dels seus veïns (de fet, em recorda a la Jo de Els Cinc, o la Scout de “Matar un rossinyol”). A més, és una activista nata, perquè sempre lluita aferrissadament pel que creu correcte... Per això no podrà evitar involucrar-se en els fets d’una setmana d’estiu que capgirarà vides.

 

“La casa de l’Iggie” és un clàssic juvenil dels setanta escrit per l’autora nord-americana Judy Blume. Els seus llibres han venut més de vuitanta milions de còpies arreu del món, i en el seu moment van ser un catalitzador del moviment que defensava la inclusió de temes controvertits a la literatura infantil i juvenil: sexualitat, religió, problemes familiars...  

 

En aquest cas, els temes centrals de la novel·la són el racisme i la discriminació. Blume ens demostra que voler canviar la mentalitat de la gent és més complicat del que sembla, però que, com deia Ghandi, el primer pas és ser el canvi que vols veure al món. 

 

Judy Blume
Judy Blume

 

 La Winnie s’adonarà que no sap tant com creia, però s’emportarà alguna sorpresa dels seus veïns. Jo realment no m’esperava que la reflexió més sàvia del llibre fos la del monitor de piscina:

 

p.87 «La Winnie es va posar d’esquena al sol i es va quedar mirant el full de paper. El senyor Berger havia firmat a l’espai on tocava: Frank. C. Berger. A la pregunta “Quins sentiments us inspira la gent de color?”, havia omplert la casella sencera amb una frase: “De quin color? Verd o porpra?”. 

 

-Senyor Berger –va sospirar la Winnie, avergonyida-. Ja sap què vull dir.

 

-Sí, em sembla que sí, Winnie. Però no puc respondre una pregunta com aquesta només marcant una casella. Tinc molts sentiments. I canvien segons qui sigui cada persona.»

 

Altres portades de "La casa de l'Iggie"

 

El llibre és llegeix en un tancar i obrir d’ulls, i m’he quedat amb ganes de més, perquè el final del llibre és bastant obert! Per sort, les seves 123 pàgines són suficients per obrir debats i animar-nos a reflexionar.

 

Per a mi, el més refrescant de “La casa de l’Iggie” ha sigut convertir-me en espectadora a través dels ulls de la Winnie: la seva mirada fa fàcil allò que ens capfiquem a complicar. Si hi haguessin més persones al món com ella, de ben segur que no perdríem de vista el que de veritat importa... Paraula de Mixa!  

 

Mx


Write a comment

Comments: 1
  • #1

    Marieta (Tuesday, 15 September 2020 15:50)

    Bones!

    Aquesta novel•la em recorda una mica a les pel•lícules de Criadas y señoras y a la de Green Book, que també tracten el tema del racisme (si no les has vist te les recomano). Parlant d'això, crec que escriure llibres, articles o altres tipus de documents i realizar pel•lícules sobre aquest tema pot propiciar a que molta gent es replantegi certes actituds que té respecte las inmigrants (vaja, o això espero).

    De fet, m'identifico molt amb el que diu el senyor Berger sobre les persones de color, ja que crec que això és el que menys importa d'una persona. M'explico: és més important l'interior que l'exterior. I per molt que soni com una frase de Mr. Wonderful o algun d'aquests perfils on pots trobar frases motivacionals, crec fermament en això, ja que no importa si una persona és blanca, negra o groga, el que realment importa és com és aquella persona per dins.

    Una abraçada, bones lectures i fins la pròxima!

    Marieta ~ Relatos de una náufraga