Títol: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductor: Yannick Garcia
Editorial: Pagès editors
Any d’edició: 2019
Sinopsis: “Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”
ressenya
Tal i com diu la sinopsis “Tot el que sap l’Alejandro, d’Andrés Pi Andreu, ja és un clàssic de la literatura infantil llatinoamericana. Ple d’humor, de tendresa i de fondària, narra la vida d’un nen de vuit anys i mig que es cansa que els adults li diguin que no sap res de la vida.”
Així que l’Alejandro decideix començar a apuntar tot allò que sí sap... Quina pensada més brillant! I és que sovint els nens són més observadors del que ens pensem, veuen coses que els adults triguem anys a recordar, i entenen el món d’una manera molt més senzilla i oberta... Tant de bo més persones tinguessin la seva innocència i empatia...
Tot això i més és el que vaig pensar en llegir aquesta petita però profunda obra. Que no us enganyi la veu infantil del seu narrador... és capaç de deixar anar veritats com punys com qui no vol la cosa (està fet tot un filòsof sense saber-ho!)
Però comencem pel principi... A través d'aquest quadern d’apunts, l’Alejandro va desdoblegant de forma subtil la seva pròpia història: una situació familiar igual de complicada i complexa que la societat on li ha tocat viure: Cuba.
La manera tan desimbolta i franca amb la que t’explica les mancances del seu barri és punyent, però ho sap contrarestar amb un sentit de l’humor intel·ligent (fins i tot em recorda una mica a la Mafalda de Quino, sobretot quan a la pàgina 17 reivindica el seu odi per la sopa!)
A més, la gran majoria dels temes que tracta es poden extrapolar a moltíssimes famílies i societats d’arreu del món. Ens parla de l’empatia, l’homofòbia, el masclisme i la igualtat de gènere, les disputes entre religions, l’amistat, les ruptures...
p.66 “Jo hi parlo molt, amb l’Ahmed, parlem sense paraules. Amb els ulls i amb la cara es pot parlar molt bé. I, quan no ens en sortim, llavors l’Ahmed fa uns signes amb les mans que de vegades entenc i, d’altres, escriu el que em vol dir. El signe per dir ‘amistat’ es fa ajuntant totes dues mans amb afecte. És el més fàcil de tots.”
p.88 “No entenc les ganes de créixer i de tornar-se adults de tots els meus amics. Jo no vull créixer, ja ho vaig dir a la mare i no va trigar gens a portar-me a un psiquiatra, cosa que vol dir que va pensar que em faltava un bull. Però jo vaig dir al psiquiatra aquell que no volia créixer perquè, quan creixes, ja no pots jugar a bales, ni córrer pel carrer de casa, i encara menys fer pipí al parc, i ell va dir a la mare que no patís, que tenia més senderi del que tocava.”
p.102 “He dut dos llibres de contes de fades a l’escola. Dels que tenen una coberta dureta i plena de colors brillants. Tots els nens de classe se m’han acostat de seguida i hem començat a llegir i a fullejar els llibres. Eren tan bonics! Però ha arribat la professora i me’ls ha tret. Ha dit que eren llibres estrangers que causaven una mala influència. També ha dit que cal combatre l’idealisme, que ha de ser una cosa semblant a una malaltia de nens, com el xarampió o les galteres. Deu ser això, perquè ho ha dit amb cara d’amoïnada. Nosaltres pensem que és una malaltia que només té la canalla perquè després l’hem vista, amagada a la seva cadira, i els llegia i se’n reia sola, i, la veritat, semblava molt sana.”
Ja ho veieu... us aviso que trigareu a digerir cada pàgina! Tot plegat acompanyat per les il·lustracions minimalistes de Luis Castro Enjamio, que malgrat no ser del meu estil, encaixen prou bé amb el text.
Tant de bo hi haguessin més nens que pensessin com el protagonista i no perdessin ni l’optimisme ni la mentalitat oberta! Paraula de Mixa que el món seria millor si la gent fos conscient de tot el que sap l’Alejandro...
Mx
Write a comment