Títol: El blat tendre
Autora: Sidonie-Gabrielle Colette
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Editorial: Viena Edicions
Any de publicació original: 1923
Any de publicació a Petits Plaers: 2019
Sinopsis: En Philippe i la Vinca es coneixen des de la infantesa. Fins ara, han passat les vacances sempre junts, perquè les dues famílies estiuegen a la mateixa casa en un poblet de la Bretanya. I aquest no serà pas diferent: banys al mar, excursions, pícnics, llargues jornades de pesca... però ells ja no són dues criatures, els seus cossos i els seus sentiments estan canviant. Així descobriran l’atracció física i el plaer, però també les responsabilitats del món adult, que els està esperant tan bon punt s’acabin les vacances.
ressenya
La fantàstica col·lecció Petits Plaers comença a ser família nombrosa, i aquest mes de novembre arriba a les llibreries “El blat tendre” de l’escriptora francesa Colette (1873-1954). La veritat és que tenia ganes de descobrir alguna de les seves obres després d’assabentar-me del paper que va tenir en les lletres franceses, i el referent que va suposar per a l’empoderament femení.
No només va lluitar per recuperar l’autoria de les obres que un dels seus marits va publicar en nom seu, sinó que va explorar la majoria dels camps artístics i literaris. Amant de la natura i lectora voraç de tota literatura, va ser pionera en molts aspectes. Per exemple, va ser de les primeres dones en dur cabell curt i pantalons, va ser la primera dona que va formar part de la importantíssima Acadèmia Goncourt, i també la primera dona en presidir-la. Però això no és tot: també fou la primera dona a la que se li va fer un funeral d’estat.
Així que, com comprendreu, després de descobrir tot això, i veure que l’any passat Keira Knighley havia protagonitzat un intens biopic sobre la seva vida (encara el tinc pendent!) vaig començar a llegir amb moltes ganes aquesta novel·la curta, que, segons diuen, era l’obra que Colette més apreciava.
“El blat tendre” transcorre en un estiu idíl·lic, però tempestuós pels dos protagonistes: en Phil i la Vinca. Tal i com diu la sinopsis, la vida adulta els està esperant al tombar de la cantonada i ells no tenen ni veu ni vot. Ni tan sols poden controlar els sentiments i anhels que es desperten al seu interior, un procés lent i dolorós.
Colette busca desmitificar els tòpics sobre la pèrdua de la innocència i reivindica que els joves no creixen d’un dia per l'altre, i que madurar no es limita a perdre la virginitat. És un llarg procés (i que no necessàriament tothom assoleix, afegiria jo!)
Igual que les onades d’aquest mar tan protagonista com ells dos, en Phil i la Vinca experimentaran unes intenses batalles internes, alhora que es resignen davant d’un futur imminent sense saber realment a quin món pertanyen.
Haig de dir que llegir “El blat tendre” a la tardor és una petita tortura, doncs cada pàgina traspua l’olor de la sal marina i reflecteix als ulls la blavor del mar a l’estiu. L’autora s’esplaia i es deleix pintant quadres marítims damunt les pàgines, amb descripcions boniques:
p.42 «Trepitjaven l’orenga i els darrers perfums del trèvol d’olor. Als seus peus, molt avall, la mar bategava en banderes esquinçades llepava untuosament les roques. La seva fúria llançava penya-segat amunt bafarades tèbies, que portaven olor de musclo i l’aroma terrestre dels petits replans i les escletxes on el vent i els ocells sembren llavors, tot volant.»
Potser massa descripcions (i un xic repetitives) pel meu gust, doncs si bé en aquest cas els fets i els sentits diuen més que les paraules, seguir la història requereix un esforç doble.
Tot i així, la meva recomanació és que no us centreu en la trama, doncs el final és bastant obert i potser no aconseguireu respostes a totes les vostres preguntes. L’obra de Colette és més aviat una experiència, i una invitació a la reflexió sobre els sentiments i la nostra societat.
L’autora fins i tot critica amb irona altres novel·les d’amor juvenil quan, en alguns moments, els protagonistes es queixen de que no hi ha novel·les que reflecteixin el que senten realment, o s’imaginen convertits en els protagonistes de les tòpiques trames que llegeixen.
Pel que fa a la meva valoració personal dels protagonistes, el Phil m’ha semblat un noi molt gallet que en el fons no té el valor de perseguir res del que vol. D’altra banda, la Vinca m’ha semblat una noia forta i especial a la seva manera. Es sap molt més profunda i complexa del que la gent intueix en ella, si bé es sacrifica adoptant el seu paper establert a la família.
Ah, la família! Uns personatges que juguen un paper gairebé nul, tant en el cas del Phil com de la Vinca. De fet, Colette els anomena les Ombres, perquè són éssers que senzillament existeixen i no són capaços d’intuir el ric món emocional dels seus fills.
I fins aquí la ressenya sobre “El blat tendre”. Paraula de Mixa que aquests petits plaers poden donar molt de si!
Mx
Write a comment