Una casa lluny del mar

Títol: Una casa lluny del mar

 

Autora: Marina Martori

 

Editorial: Viena edicions

 

Any de publicació: 2019

 

Sinopsis: La Lola té quaranta-dos anys i una casa que en té cent cinquanta, que va heretar quan va morir la seva àvia Dolors. La va fer construir el seu rebesavi i hi han viscut diverses generacions de la família. Però la Lola no té clar que la vulgui, aquesta casa. Perquè, si bé és cert que hi va passar la infantesa i la joventut, sempre a redós de la seva àvia i les seves històries, aquesta casa també és l'escenari d’un amor que ho va omplir tot: el dels seus avis. I ara, la Lola, amb una filla adolescent i un marit que l'enganya, això de l'amor que ho ompli tot li pesa més que no pas la il·lusiona.

 

 

ressenya

Quan vaig començar a llegir "Una casa lluny del mar" no les tenia totes, perquè no sóc una gran lectora de drames familiars. A més, la portada no em donava una pista de cap on em portaria aquell viatge. Ara que l’he acabat, m’adono que no podria estar més equivocada, perquè la història m’ha semblat preciosa, però com a única crítica negativa, la portada segueix sense fer-me el pes. Potser perquè si bé entenc per què s’ha escollit, penso que es mereixeria una portada més llampant, potser amb unes ones de blau elèctric al costat d’un cirerer formós.

 

No penso fer cap spoiler sobre la trama, doncs la gràcia del llibre és anar-la descobrint al ritme que decideix l’autora. L’escenari són les quatre parets de la casa familiar (que amaga secrets i històries a dojo) i el punt de partida són dos dones d’èpoques diferents a qui la vida els està a punt de canviar: per un cantó tenim a la Lola, la vida matrimonial de la qual sembla que ha acabat, i la Dolors, l’àvia de la qual pren el nom, qui podria haver conegut l’amor més gran de la seva vida.

 

@marina_martori
@marina_martori

La història avança com si descabdelléssim una bola de llama: a cada volta que fem, podem veure parcialment els fils que hi ha amagats a sota, però fins que no donem unes quantes voltes és impossible arribar-hi. Tot i tenir un ritme lent i sense gaire diàleg, l’estil narratiu de l’autora aconsegueix que la novel·la flueixi sense nusos ni entrebancs.

 

Marina Martori juga amb els sentits, i fa que els personatges ens parlin de forma planera, directa i emotiva... Sí, sobretot emotiva! La majoria dels finals de capítols us deixaran amb un somriure els llavis, i ja no parlem del final... prepareu els mocadors!

 

Això sí, el fet inesperat que inclou l’autora a les últimes pàgines m’ha semblat massa sobtat i, a diferència de tota la resta, no m’ha donat temps de pair-ho bé. Tot i així el resultat és una història preciosa sobre moltes lliçons de vida... el perdó, el respecte, l’amistat, la felicitat, la maduresa, la supervivència, la germanor... Trobar-te a tu mateixa i aprendre a volar, deixar-ho tot enrere i començar de nou, fer pinya en els moments difícils...

 

Llinars del Vallès
Llinars del Vallès

Però per sobre de tot, “Una casa lluny del mar” és un veritable tractat sobre totes les vessants de l’amor, i ens diu les veritats a la cara: com ara que no tots els amors duren per sempre, que n’hi ha més grans que d’altres, que cada un és únic i que les prioritats canvien.

 

p.47 «-Potser tu i en Joan us estimareu sempre amb un amor molt gran –em deia aleshores-. El més gran de tots els amors. I si això us passa, has d’entendre, Dolors, que tindràs molta sort. Els amors a vegades s’engreixen. Es fan grans, molsuts, cepats, creixen fins a tocar el cel... Però si es fan tan grans, se’ls ha d’alimentar molt perquè no s’aprimin. M’entens?

 

-Sí, mare.

I era certa. L’entenia. I sabia que la mare no parlava ni de patates ni de cols, que era el que menjava ara ella, ni de filets, que era el que menjava abans, quan es va casar amb el meu pare. Que la meva mare parlava d’un altre menjar, el que es dona amb cullerades de respecte, plats de paciència, cullerots de companyia i escudelles de voluntat. Un menjar que era difícils de cuinar. Però que mai es podia deixar fer malbé si l’amor s’havia de mantenir alt i gros, tocant el cel.»

 

Per últim, estic convençuda que tothom es sentirà identificat amb alguna part de la història: potser amb els garbuixos emocionals dels personatges, les atrocitats de la guerra, o les dones increïblement fortes i lluitadores de la família... Sigui com sigui “Una casa lluny del mar” es guanyarà un bon lloc al vostre cor... per quedar-s’hi, Paraula de Mixa!

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0