La veu de les ombres

Títol: La veu de les ombres

 

Autora: Frances Hardinge

 

Traductor: Xavier Pàmies

 

Editorial: Bambú

 

Any de publicació: 2019 

 

Sinopsis: Vet aquí la història d’una noia amb cor d’os... A vegades, quan algú es mor, el seu esperit se’n va a buscar un lloc on amagar-se. Hi ha persones que tenen espai a dins del cos per acollir aquests esperits errants. A l’edat de dotze anys, la jove Makepeace ha après a defensar-se dels fantasmes que intenten posseir-la a les nits, desesperats per trobar refugi. Fins que un dia un fet terrible li fa baixar la guàrdia... I ara té un esperit a dintre.

ressenya

Tal i com us deia a la vídeo recomanació de lectures per a tots Sants, “La veu de les ombres” de Frances Hardinge ha sigut una alenada d’aire fresc que m’ha tingut enganxada fins al final.

 

Si us dic que la protagonista és una noia capaç d’escoltar i veure les ànimes dels difunts, potser no us ve de nou, però i si us dic que la trama té lloc a l’Anglaterra del segle XVII enmig d’una guerra entre el Rei Carles I i el Parlament? A més a més, hi ha persones que coneixen l’habilitat de la Makepeace i estan disposats a fer el que sigui per tenir-la al seu costat... 

 

Que no us espanti el gruix del llibre, perquè un cop comenceu a llegir no podreu para, i si bé la primera part de la història és més lenta, cada vegada s’anirà accelerant més. Tota la trama és un  engranatge ben engreixat, ple de girs inesperats i sorprenents que encaixen a la perfecció i acaben lligant tots els caps.

 

 

El llibre és ple de misteri, intriga i acció, però també és força dur i fosc, doncs sense ser morbós, et mostra la cruesa de l’època, i el toc paranormal et fa venir alguna esgarrifança. D’altra banda, l’estil narratiu de Hardinge millora encara més l’experiència. Una de les coses que m’ha agradat més d’ella és la seva capacitat per descriure els fets d’una manera tan sensorial: descriu amb molta traça els sentits, les emocions, el llenguatge corporal, i també sap copsar la personalitat dels personatges amb poques paraules. No he llegit l’original, però sospito que la traducció de Xavier Pàmies també ha contribuït a embellir la prosa de Hardinge.

 

Pel que fa als personatges, he aconseguit empatizar amb els protagonistes, i ha sigut un alleujament comprovar que la Makepeace és astuta, intel·ligent i té sang a les venes (a diferència d’altres protagonistes que de vegades tindria ganes d’escanyar). Si bé és cert que de tant en tant la sort l’acompanya, sempre sap improvisar i pensar ràpid quan es troba en un atzucac.

 

Fanart de  verenadrawsthings
Fanart de verenadrawsthings

Per tot això, penso que és una lectura ideal per a Tots Sants, però també per qualsevol dia de l’any! 

La novel·la conté missatges interessants. Jo hi he vist una oda a la confiança, un dels béns més preuats i més difícils d’aconseguir, i també una reflexió sobre la inutilitat de fugir del passat. 

 

El final m’ha emocionat i m’ha deixat amb bon regust de boca. S’agraeix molt que sigui auto conclusiu, encara que no m’importaria llegir més aventures de la Makepeace.

 

He après història, m’he rossegat les ungles patint per ella i m’he quedat desperta fins a la matinada per descobrir el desenllaç de la seva història... Ara ja entenc per què la bibliotecària Júlia Baena va recomanar aquesta novel·la al reportatge “La primera biblioteca adolescent” de TV3, i no podria estar més d’acord amb ella... Paraula de Mixa!

 



Escribir comentario

Comentarios: 0