Amb el sol al damunt

Títol: Amb el sol al damunt

 

Autor: Geovani Martins

 

Traductor: Josep Doménech Ponsatí

 

Editorial: Més Llibres

 

Any de publicació: 2019

 

Sinopsis: Amb el debut de Geovani Martins, la literatura brasilera ha trobat una nova veu que encarna un nou realisme. Els tretze relats d’aquest volum retraten la infantesa i l’adolescència dels habitants més joves de les faveles: el plaer dels banys de mar, els nens que juguen al carrer o els negocis amb drogues de les colles de cada barri, modulats per la violència i per la discriminació racial. Les angoixes i les dificultats pròpies d’uns nois i noies que han de créixer a la banda menys afavorida del Rio de Janeiro de les primeres dècades del segle XXI. La gran capacitat narrativa de l’autor, que pinta personatges i ambients amb colors vius sense perdre mai el suspens ni el focus de l’acció, fa que aquest llibre, número 1 en vendes i un exemple a imitar per part de molts joves que aspiren a emular el seu èxit internacional, aparegui com una revolució inesperada.

 

ressenya

La setmana passada l’escriptor brasiler Geovani Martins va venir a Barcelona a fer difusió del seu primer llibre: un recull de 13 relats titulat “Amb el sol al damunt”. Aquesta tardor s’està traduint a molts idiomes, i arriba en català a les nostres llibreries gràcies a Més Llibres.

 

El que em va cridar més l’atenció del llibre abans de llegir-lo, va ser la increïble història que amaga. Geovani Martins va néixer el 1991 al barri de Bangu de Rio de Janeiro i va passar la seva infantesa a Rocinha, la favela més gran de tot el Brasil. Després es va trasllada a la de Barreria do Vasco i a la de Vidigal. Sense estudis formals, i després d’aprendre a llegir amb la seva àvia, es va guanyar la vida venent refrescos a la platja i fent d’home anunci, com alguns dels seus personatges.

 

Es va aficionar a escriure amb una vella màquina d’escriure i va aconseguir que l’editorial Companhia das Letras el descobrís el 2017 en un festival literari per a joves desfavorits i li publiqués el seu primer recull de contes, que es va convertir en el llibre més venut al seu país. Els llibres i l’escriptura li van canviar la vida literalment! 

 

Geovani Martins
Geovani Martins

 

A dia d’avui, Geovani Martins col·labora en una ONG que treballa per millorar la vida del jovent a les faveles. I és que els joves són els protagonistes dels relats de “Amb el sol al damunt”: n’hi ha que se’ns presenten com espectadors innocents, d’altres fa temps que l’han perduda, la innocència... Delinqüents, grafiters, drogoaddictes... A través d’aquests breus però punyents relats, ens posarem a la pell de persones prejutjades i condemnades pel lloc on els ha tocat viure.

 

Segur que tots ens podem imaginar un estil de vida precari quan pensem en les famoses faveles, però potser no som tan conscients de les bandes, la brutalitat i crueltat policial, les drogues... El que més em va xocar quan vaig començar a llegir, és fins a quin punt les drogues formen part del dia a dia dels habitants d’aquests barris. Gairebé tothom ha consumit o n’ha venut alguna vegada, i la policia fa la vista grossa sempre que tinguis diners a mà per subornar-los. De fet, en un dels relats, un dels personatges explica:

 

p.77 «T’ho he dit molt sovint i t’ho tornaré a dir: una setmana sense drogues i Rio de Janeiro queda aturada completament. Sense metges, sense conductors d’autobús, sense advocats, sense policia, sense escombriaires, sense re de re. Tothom amb el mono a sobre. Coca, Rivotril, LSD, pastilles, crac, maria, Novalgina, tant li fot, tio. La droga és el combustible de la ciutat. […] La droga i la por.»

 

Quan li vaig comentar a Martins si la realitat era així de crua, va donar-li la volta contestant: a cas les drogues i la por no són els combustibles de qualsevol societat moderna?

 

Com us podeu imaginar, aquesta barreja de realitat sense filtres, i el llenguatge planer i groller d’alguns dels relats, són els motius pels quals el llibre ha generat força polèmica. 

 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Mixa (@mixa_ql) el


Quan un professor d’institut de Rio el va recomanar a Facebook molts dels pares dels alumnes es van escandalitzar per l’impacte que podria tenir en els seus fills. Però com deia Martins, negar la realitat que tants joves han viscut és negar-se a ells mateixos.

 

De fet, fins i tot dins de les faveles també hi ha prejudicis i abismes enormes entre barris. Geovani Martins ho explica perfectament al segon relat, “Espiral”:

 

p.17 «La gent acostuma a dir que viure en una favela de la Zona Sud és un privilegi, si ho comparem amb altres faveles de la Zona Nord, Oest o de la Baixada. En certa manera, entenc aquest pensament, crec que té sentit. El que gairebé no es diu és que, a diferència de les altres faveles, l’abisme que marca la frontera entre aquesta i l’asfalt és molt més profund a la Zona Sud.

 

No és fàcil sortir d’allà, perquè s’ha de compartir l’espai de l’escala amb un fotimer de canonades, travessar les clavegueres obertes, afrontar les mirades de les rates, girar el cap per no tocar els fils de l’electricitat, veure com els teus amics de quan eres petit porten a sobre armes de guerra, per, al cap de quinze minuts, trobar-te davant d’un bloc d’apartaments amb plantes ornamentals decorant el camí del reixat, i aleshores veure com uns adolescents fan classes particulars de tenis. Tot plegat és molt a prop i molt lluny. I com més grans ens fem, més alts es tornen els murs.»

 

 

Els relats no tenen finals tristos ni feliços, són oberts, ambigus, perquè cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. Ens mostren situacions, moments de la vida de personatges més o menys anònims, i ens els humanitza i ens els apropa, lluny de les etiquetes. Al capdavall, tots tenen una història, una família per mantenir, i una realitat que s’han resignat a normalitzar.

 

Malgrat això, també trobareu minúscules escletxes d’esperança, perquè la relació de la gent amb les faveles on viuen és un sentiment d’amor odi molt complex i profund. El sentiment de comunitat és també molt fort, i la gent més fumuda segueix fent-se costat de les maneres més impensables, com el cec i el pidolaire del desè relat.

 

Tot plegat està narrat de forma àgil i colpidora, amb una pila d’expressions col·loquials que m’imagino no hauran sigut fàcils de traduir per a Josep Doménech Ponsatí. Des d’aquí li desitjo molts èxits a Geovani Martins, i us animo a llegir-ne un fragment online... us obrirà els ulls a una altra realitat que us remourà per dins... Paraula de Mixa!

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0