Títol: L’impostor de Viena
Autor: Pol Castellanos
Il·lustració coberta: Pep Boatella
Editorial: Estrella Polar
Any de publicació: octubre 2019
Sinopsis: En Bruno viu en un petit poble d’Itàlia amb la seva mare adoptiva. En esclatar la Primera Guerra Mundial, la mare és assassinada per un general que busca alguna cosa a casa seva.
El nen fuig amagat en la caravana d’un mag, després de trobar l’objecte cobejat pel militar: una flauta amb uns poders especials que poden canviar la història.
ressenya
Pol Castellanos (1991) és professor de llengua i literatura en un institut de secundària. Ha estat alumne de l’Escola d’Escriptura de l’Atenenu Barcelonès, té un Màster en Creació Literària per la Universitat Pompeu Fabra i aquesta és la seva primera novel·la. L’ha publicat el segell Estrella Polar amb aquest edició llampant, i la intrigant il·lustració de Pep Boatella.
El que més em va cridar l’atenció de la història és la seva ambientació, en plena Primera Guerra Mundial. L’escriptor ens farà viatjar per una Europa convulsa, alhora que juga amb la llegenda del Flautista d’Hamelín.
p.62 «Sobre les teulades dels palaus, a la llunyania, Viena estava coberta de cúpules i campanars vigilats pels estols de coloms. El de la catedral de Sant Esteve, el més alt de tots, s’erigia sobre la resta com un pare protector. A en Bruno, el cor li va fer un petit salt. Finalment, el lloc que tant havia somiat, i també el més perillós on podia anar, era davant seu, viu, expectant. Van passar de llarg les primeres cases baixant els turons boscats cap a la riba del Danubi, i, a poc a poc, van ser engolits pels carrers de la ciutat.»
La història em va atrapar des del principi i va ser una bona companyia durant el meu llarg viatge a Cervera. L’estil narratiu de Castellanos és àgil i intrigat, i sap com mantenir-te enganxat capítol a capítol. Això sí, si bé la premissa és interessant i el ritme trepidant, la trama m’ha semblat força plena de tòpics i em grinyolen algunes incongruències.
Pel que fa als personatges, tots tenen personalitats marcades i fins i tot excèntriques. Podem entendre les seves motivacions i posar-nos a la seva pell, però justament el protagonista és el més pla de tots. Si bé entenc que hi ha una corrent literària que construeix els personatges sense personalitats fortes perquè tots els lectors s’hi puguin sentir identificats (com és el cas del mateix Harry Potter), el cas del Bruno no m'ha fet el pes.
Penso que aquest personatge hauria pogut prendre decisions més intel·ligents (sobretot tenint en compte el poder que oculta).
Entenc que en Bruno vulgui representar un antiheroi, el noi jove i dèbil que no sembla destinat a grans coses però que finalment sorprèn a tothom... el cas és que no arriba a solucionar cap situació ell sol. Sempre hi ha algú que li acaba traient les castanyes del foc (i mai millor dit ;-D).
Respecte el final, està ple de girs. Hi havia coses que ja m’imaginava (d'altres que m'han agafat per sorpresa) i alguna escena m’ha sembla un xic forçada, però tot i així té un desenllaç intens i apoteòsic.
Certament no sembla la primera obra d’un jove, i és una bona iniciació a les novel·les d’aventures amb tocs històrics, doncs et fa venir ganes de saber més sobre la Primera Guerra Mundial. Però sobretot, ens parla de superar els error dels nostres avantpassats, dels horrors de la guerra, del perill de l’ambició sense límits...
I vosaltres? Què faríeu si tinguéssiu a les mans el poder per dominar el món?
Mx
Write a comment