Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

Títol: Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers

 

Autor: Benjamin Alire Sáenz

 

Traducció: Maria Climent

 

Editorial: L’Altra Tribu

 

Any de publicació: 2019

 

Sinopsis: L’Aristòtil té quinze anys, és introvertit i està sempre enfadat amb el món. En Dante és un setciències que té una manera molt inusual de mirar-se la vida i les persones. Quan tots dos coincideixen a la piscina del barri, no sembla que tinguin massa en comú. Però quan comencen a quedar i a passar estones junts, descobreixen que els uneix una amistat especial, la mena d’amistat que et canvia la vida i dura per sempre.

 

 

 

 

 

resenya

L’Altra Tribu, un segell de llibres juvenils rebel i inconformista, acaba de llençar la seva darrera novetat: la traducció al català de “Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers” escrita per Benjamin Alire Sáenz i guanyadora dels premis Lambda Literary Award, l’Stonewall Book Award de Narrativa LGTB i del Michael L. Printz Award de Narrativa Juvenil.

 

En primer lloc, deixeu-me que us digui que la portada és preciosa. Podria passar-me molta estona observant-la, doncs inclou bona part dels secrets que amaguen els personatges (i té encara més sentit quan acabes la novel·la).

 

La nostra història comença l’estiu de 1987, uns mesos que marcaran l’inici d’un gran canvi a la vida del nostre protagonista. L’Ari és un noi solitari que es troba molt perdut. L’adolescència li ha caigut a sobre com un xàfec i ja no sap qui és ell en realitat. Porta anys intentant esbrinar els secrets de l’univers (inclosos aquells que la seva família es calla), saber com funciona el món i quin és el seu lloc. Però per casualitat acabarà descobrint una cosa molt millor... algú amb qui descobrir-los.

 

Benjamin Alire Sáenz
Benjamin Alire Sáenz

 

p.277 «Les tempestes sempre em feien sentir tan petit. Tot i que els estius estaven fets sobretot de sol i calor, per a mi sobretot eren tempestes que anaven i venien. I em feien sentir molt sol. Tots els nois se sentien sols? El sol de l’estiu no estava fet per a nois com jo. Els nois com jo pertanyíem a la pluja.»

 

L’obra de Alire Sáenz és certament un cant a l’amistat i a l’amor. Amor en tots els seus sentits, doncs el que senten els pares del Dante i els de l’Ari envers els seus fills és molt i molt gran. Malgrat els seus problemes, ens demostren que el poder de la família és incalculable i inabastable.

 

Parlar també és poderós. Parlar. Parlar i parlar. Un dels antídots més efectius que existeixen, i que en aquesta novel·la resulta la clau de tot, perquè ens demostra que mai és bo callar-se els malsons i les inseguretats. Per molt que escombrem tots aquests pensaments i traumes sota la catifa, la taca cada vegada es va fent més pesada i dolorosa.

 

p.237 «-Crec que hauries d’enfrontar-te als teus pares. Hauries de fer-los seure i que te’n parlin. Fes-los ser adults.

 

-No pots fer que algú sigui adult. Especialment a un adult. –Això va fer riure molt en Dante i vam acabar rient tan fort que la Legs va començar a lladrar-nos.»

 

Sí, certament aquest és un llibre de reflexions sobre tot allò que ens envolta i de tots els obstacles de l’adolescència. L’Ari les va deixant anar com qui no vol la cosa, però estic segura de que faran diana a moltes ments.

 

p.318 «Últim curs. I després, la vida. Potser anava així, la cosa. L’institut era només el pròleg de la veritable novel·la. Tothom t’escriu la vida, però quan et gradues te l’has d’escriure tu mateix. A la festa de graduació reculls els bolígrafs dels professors i els bolígrafs dels teus pares i obtens el teu propi bolígraf. I llavors ho pots escriure tot tu. Sí senyor. Seria maco, oi?»

 

Personalment, no he arribat a connectar del tot amb ell, doncs fins ara mai m’he sentit igual de perduda (en general em sento més identificada amb el Dante) però és impossible no veure’s reflectit en alguns dels seus pensaments i accions. Tots ens hem fet alguna vegada un garbuix amb les nostres emocions!

 

De fet, l’Ari no és un narrador gaire fiable, doncs mostra al lector una imatge d’ell que tota la gent que el coneix desmenteix. Serà que ells només veuen el que volen veure, o el cec és l’Ari per negar allò que realment és?

 

p.171 «Tinc la teoria que el motiu pel qual somiem és perquè pensem en coses que no sabem que pensem; i totes aquestes coses, no ho sé, se’ns escapoleixen a través dels somnis. Potser som com pneumàtics massa inflats. L’aire ha d’escapar-se d‘alguna manera. I això es el que són els somnis.»

 

En certa manera, l'Ari em recorda molt a Holden Caulfield (el protagonista de “El vigilant en el camp de sègol”). Al capdavall els dos són nois que vaguen per la vida sense trobar el seu lloc, fent-se els durs quan en realitat tant sols tenen unes ganes desmesurades d’estimar i que els estimin, i fer les paus amb ells mateixos.

 

El que més m’ha agradat de “Aristòtil i Dante” és el seu dinamisme. De bon principi t’introdueix com un llamp a la història i t’enganxa irremissiblement. Si bé els capítols són sempre àgils i intensos, bona part de la meitat del llibre m’ha resultat prescindible, doncs no feia més que repetir el diagnòstic sobre els anhel i traumes de l’Ari que l’autor ja havia plasmat durant els primers capítols.

 

El final, però, torna a ser concís i molt emotiu. Massa perfecte, potser? I a qui li importa? Tant de bo hi haguessin més famílies com les de l’Ari i la del Dante... estic convençuda que l’univers seria un lloc millor.

 

 

Mx


P.D. Vaig rebre el llibre amb aquesta postal de la Institució de les Lletres Catalanes... Crec que li escau com anell al dit:


Escribir comentario

Comentarios: 0