El senyal

Títol: El senyal

 

Autora: Marta Meneu-Borja

 

Il·lustradora: Tres Voltes Rebel

 

Editorial: Bromera

 

Any de publicació: 2019

 

Sinopsis: El rellotge del campanar es va aturar, precisament, aquella nit. L’endemà, la plaça de l’Ajuntament s’omplia de gent que protestava, silenciosa, contra el darrer assassinat d’una dona. Joana, Dori, Ivonne i Val, entre moltes altres persones, van participar en una concentració que no expressava només rebuig, sinó també por i cansament davant d’una situació, en el fons, no tan llunyana per a cap d’elles. Perquè el senyal de la violència, aparent o invisible, pot aparéixer en qualsevol racó. Com també hi pot aparéixer el senyal de l’esperança, dels lligams, de les llums que no s’apaguen.

 

Amb aquesta novel·la coral, Marta Meneu-Borja s’endinsa en la narrativa i ens ofereix un retrat viu de la societat actual, tendre i colpidor alhora. Les vides de Joana, Dori, Ivonne, Val i Maria, subtilment entrellaçades per secrets i experiències compartides, es converteixen en un testimoni literari de la realitat que ens ha tocat viure.

 

ressenya

La booktuber valenciana Marta Meneu-Borja acaba de publicar el seu primer llibre amb l'editoria Bromera: “El senyal”.

 

Tal i com ens explicava l’autora a la presentació de la novel·la durant la Setmana del Lllibre en Catalàés un recull de relats escrits anys enrere que tenen intenció de fotografiar la nostra societat. Meneu-Borja hi aboca experiències relacionades amb el masclisme i la violència de gènere que ha experimentat ella mateixa o gent del seu entorn. Totes aquestes personalitats es barregen i transformen en les veus de les dones protagonistes, que coincidiran a l’inici del llibre en una mateixa plaça durant el minut de silenci en honor a una dona assassinada pel seu marit.

 

p. 13 «La policia l’havia anada a buscar a casa seua el dia anterior. Havia estat l’última persona que l’havia vista amb vida. A ella, la protagonista d’aquell minut de silenci, la portadora d’aquella ema majúscula al coll. Ema de maduresa, de magra, de majestuosa, malapta, malastruga, malenconia, malson, marasme, marit, ema de març i ema de morta. L’última, a banda del seu marit, aquell porc detingut a la barana del pont amb forma de pinta gegant. Aquell pont que abraçava el riu fantasma i travessava en canal la ciutat, com una autòpsia. Li devien haver fet autòpsia, a ella? Millor no pensar-hi.»

 

Haig de reconèixer que al principi m’he perdut amb els noms de tants personatges introduïts en un sol capítol, però després ja he aconseguit ubicar-los:

 

La VALÈRIA (Val pels amics) ens parla de les falses expectatives sobre l’amor que ens creen molts llibres i pel·lícules, sobretots alguns best-sellers juvenils, i que acaben desembocant en relacions tòxiques. Estic totalment d’acord que també hi ha clàssics que mostren una realitat enganyosa o la idealitzen, però no estic gens d’acord que “Jane Eyre” sigui un dels “culpables”:

 

p.29 «Tot havia estat culpa de Bella, per haver-se enamorat d’aquella Bèstia. La Bella i la Bèstia. Bella i el seu enamorament havien estat els culpables de tot. Del romanç entre Edward Rochester i Jane Eyre i de l’existència del turmentat Heathcliff [...]

 

"Jane Eyre" és un dels llibre més avançats a la seva època que he llegit: feminista, i protagonitzat per una dona tant independent, forta i valenta (ho sento, però és un dels meus clàssics preferits i no puc reprimir la vena Belén Esteban... “Yo por mi Jane, MA-TO” hehehe XD XD)

 

D’altra banda, la història de la DORI gira al voltant dels estereotips sobre el nostre cos, i els cànons de bellesa femení. Meneu-Borja aconsegueix posar-nos a la seva pell, i sentir les veus que l’empenyen a traspassar línies vermelles per assolir estàndards impossibles.

 

A la presentació de El Senyal a la Setmana del Llibre en Català. D'equerra a dreta: Irene (El Pingüino Lector), Mixa i Marta Meneu-Borja
A la presentació de El Senyal a la Setmana del Llibre en Català. D'equerra a dreta: Irene (El Pingüino Lector), Mixa i Marta Meneu-Borja

p.67 «Recorregué la seua pròpia silueta com qui mira a l’horitzó una serralada: estudiant cada corba, cada ondulació en el camí i cada màcula de la vegetació autòctona. Les xicotetes dunes que havien crescut sota els seus mugrons, la suau i redona garjola, la cintura encara aclimatant-se a les primeres menstruacions, els malucs que naixien junts i es bifurcaven a l’altura de la pàl·lida marca solar dels pantalons curts. Tornà a mirar-se la cara i contemplà durant molta estona el reflex de la xiqueta que la mirava des d’aquell univers paral·lel.»

 

JOANA és la representació de la feina més dura i menys reconeguda que hi ha: la cura de la llar. El seu és, a més a més, un cas extrem, doncs no tan sols s’entrega per complet a la seva família i s’oblida del propi benestar, sinó que a més a més sent terror de perdre l’únic estil de vida que coneix, encara que aquest no la faci feliç en absolut.

 

A l’IVONNE el que l’aterra és anar sola pel carrer. Llegint els seus capítols és molt fàcil sentir-se identificada amb les situacions que viu  i patir amb ella (encara que el seu sigui novament un cas extrem). Penso que sempre que anem pel carrer hem de ser conscients del que ens envolta, però no hem de deixar que la por ens paralitzi i ens faci veure coses que no hi són (encara que de vegades això sigui més fàcil de dir que de fer!).

 

p.188 «Ivonne serra les dents, a més dels punys, que no ha relaxat des del pas del cotxe, i accelera el tempo dels seus talons d’andantino fins a prestissimo sense aturar-se ni en allegro ni en vivace si en cap altre tempo italià que signifique de pressa i alegre. Ella no està alegre. Està nerviosa. Està nerviosa i estremida. Amb les ungles clavant-se-li a la palma de la mà i una sensació de calor estranya.»

 

De fet, aquesta és la intenció de l’autora, que tothom es pugui veure reflectit en algun dels personatges de la novel·la: homes i dones, nois i noies per igual. 

 

 

L’únic que he trobat a faltar ha sigut conèixer més detalls sobre els desenllaços oberts i agredolços de les protagonistes. Potser ja és això el que busca Meneu-Borja: fer-nos pensar en com podríem ajudar a canviar aquests finals. Estiguem més o menys d’acord amb les accions dels personatges, l’autora ens convida a arribar a les nostres pròpies conclusions.

 

Perquè no només ens parla del paper de les dones a la societat, sinó que també tracta altres temes com l’amistat: des de la hipocresia dels grupets socials, fins al valor de trobar algú en qui confiar de veritat.

 

A més a més, ho fa a través d’una veu pròpia, reflexiva i sovint poètica (trobant la manera de descriure fins les accions més quotidianes d’una manera especial). Utilitza “argot” juvenil alhora que incorpora vocabulari molt madur i culte. Les situacions realistes fan que els joves hi connectem, però estan explicades de manera que els adults també les entendran:

 

p.31 «La primera escena d’aquesta història podria ser una classe, una aula d’institut amb les parets color salmó esvaït, una pissarra verd fosc sense guix i amb un esborrador esbudellat i una plantació de taules i cadires color verd, signades amb noms, paraules malsonants i caricatures eixides de to. [...] L’ambient de l’aula seria agitat. 

 

Agitat és la paraula. Decidir sobre el futur agita. Tots els alumnes tindrien un paper a la mà. Un foli blanc amb una graella que separarà els seus camins. Uns es dirigiran al bloc sota el nom CIÈNCIES, i els altres quedaran conglutinats a l’altre bloc sota el nom de HUMANITATS i CIÈNCIES SOCIALS. I a partir d’ací, les barreres entre ells augmentaran. Prejudicis i rivalitats no resoltes.»

 

p.224 «[...] la pintura a l’oli en què ha mudat el cel m’abstrau dels meus pensaments. El blau clar del nou dia encara es barreja amb les tenebres de la nit. Sobre les tonalitats blavenques, la cèlebre lluna de València resisteix l’arribada del seu company de treball amb una lleu transparència; tot siga per no abandonar aquell llenç a l’abast de tothom.»

 

I si encara dubteu, no us oblideu que des de Bromera han engegat una campanya solidària. Amb la novel·la pots comprar una polsera que dóna fons a l’Associació Alanna, la qual treballa per millorar la vida de dones en risc d’exclusió, discriminació i violència de gènere. A què esteu esperant? Paraula de Mixa que la novel·la de Marta Meneu-Borja us deixarà un senyal emocional... però d’aquells que couen perquè curen!

 

Mx




Escribir comentario

Comentarios: 0