Testament

Títol: Testament

 

Autor: Joaquim Carbó

 

Editorial: Males Herbes

 

Any d’edició: 2019 

 

Sinopsis: Un escriptor vell que veu com el temps se li escurça entrega al seu veí una sèrie de notes amb els plantejaments argumentals de les novel·les que ja no podrà escriure. El jove intenta posar-hi ordre, tot reflexionant sobre les possibilitats de les històries. Així passa a formar part, sense saber-ho, del procés d’escriptura. Testament és l’obra més ambiciosa de Joaquim Carbó. Veiem com els seus dots innats d’observació i la seva passió desmesurada per la fabulació es donen la mà amb tota una polifonia de gèneres i estils, des del relat neorealista fins a la ucronia, des de la novel·la històrica fins al costumisme de barri tan grat a l’autor, tot adobat amb una perspectiva plena de melancolia i nostàlgia. 

 

ressenya

Em penso que l’obra més ambiciosa que he llegit aquest 2019 és “Testament” de Joaquim Carbó. Us ho explico: imagineu que teniu moltes novel·les interessants i diverses començades però no creieu que us doni temps a acabar d’escriure-les. Què feu?

 

A. Li dieu a algú que les acabi per vosaltres?

B. Les llenceu per la finestra?

C. Creeu una autoficció on un personatge llegeix els vostres capítols acabats, idees de la trama i totes les notes sobre el treball de recerca i documentació?

 

En efecte, Carbó ha decidit cuinar una deliciosa coca de recapte literària tot barrejant conceptes i trames diverses (les quals veiem a través de la mirada cínica i crítica d’un lector). Tan crítica que, de fet, no deixa gran cosa per afegir a qualsevol ressenya posterior. Ell solet ho diu tot, tant els punts positius com els que considera millorables... Tot i així, cada parell d’ulls sempre troba coses noves per comentar, i no em penso quedar sense dir la meva! ^^

 

Carbó ens posa en situació de bon principi: el protagonista de “Testament” és un jove sense ofici ni benefici que rep l’ajuda inesperada d’un vell veí escriptor (el qual, segons Carbó, és una paròdia d’ell mateix “però més fotut que jo”).

 

El vell i el jove no semblen tenir gaire en comú, apart de compartir una visió prou desencisada de la vida. I potser alguna cosa més, qui sap... el cas és que el vell decideix confiar-li al jove les seves novel·les inacabades i els seus apunts perquè els llegeixi.

 

Així doncs, el llibre es divideix en les jornades de lectura del jove, i barreja els seus comentaris amb els escrits del vell, de vegades fins i tot interrompent-lo i mofant-se’n. En total el jove llegirà els apunts de tres novel·les ben diferents entre si, que alternarà amb els capítols ja acabats d’una quarta, (La vorera, la meva preferida).

 

I és que ja ho sabeu, em fascinen el dots observadors de Joaquim Carbó: sap plasmar la naturalesa humana en poques ratlles i descriure fins als elements més quotidians de forma original i sorprenent.

 

p.303 «De mica en mica, el vell els punxa fins que els altres han de reconèixer que l’empresa per a la qual gasten saliva i soles de sabates, a par d’obligar-los a rebre molts cops de porta, és una comercial que vol fer d’intermediària: comprar l’energia a gran escala i facturar-la després als consumidors a canvi d’un petit descompte inicial.»

 

p.322 «L’aparell, malferit, manté la pantalla fora de combat, tant si és que s’ha espatllat per dins, o se li han fos els ploms –si és que en té, de ploms, a l’interior-, o si qui ha rebut és l’antena. El cas és que la màgica fàbrica de somnis s’ha declarat en vaga.»

 

Feu clic per veure l'entrevista a Joaquim Carbó al 324
Feu clic per veure l'entrevista a Joaquim Carbó al 324

 

Carbó es posa a la pell dels personatges més reals i imperfectes (de vegades fins i tot detestables) per cartografiar la naturalesa humana. A La vorera, fa crítica social tot disseccionant cadascun dels elements d’un barri, però a les altres històries també denuncia anys de repressió i guerra.

 

p.359 «No és que els estimin, aquells gossos perquè, fora d’ells mateixos, no estimen res ni ningú, però aquelles bèsties són un patrimoni massa valuós per perdre’l o malmetre’l. Unes bèsties que actuen com qualsevol fanàtic: només cal que les ensinistrin a atacar, que les estimulin a odiar els altres, els diferents, i fer que sentin la necessitat de destrossar-los. Això sí, només quan els amos ho ordenin.»

 

p.64 «Alguns motoristes justifiquen l’estrèpit del motor perquè tothom, començant per ells mateixos, cregui que tenen molta pressa, com si anessin a apagar foc, quan només volen satisfer la seva vanitat sabent que l’enrenou que provoquen els realitza, els fa sentir més poderosos perquè deixa una empremta, bé que fugissera, a una majoria de dorments, tot i que aquells que tenen el son més fluix no s’estaran de maleir-los els ossos i desitjar que es trenquin la carcanada: dues cantonades enllà, és clar, per estalviar-se el soroll de les sirenes de les ambulàncies.»

 

Joaquim Carbó i Mixa, Sant Jordi 2019
Joaquim Carbó i Mixa, Sant Jordi 2019

De totes les “jornades de lectura” del protagonista, “El temps de la Syra” és l’única que se m’ha fet muntanya amunt, doncs divaga més que la resta i té un major recull de documentació (junt amb la darrera història). De tota manera, trobareu anècdotes per a tots els gustos i colors, i millorareu el vocabulari amb les expressions de Carbó.

 

Per un altre cantó, la història que m’hauria agradat veure convertida en novel·la és la primera, doncs em va semblar peculiar i emocionant. Bandolers, bruixeria i la història dels castrati a la Catalunya del segle XVIII? No em direu que no és una barreja prometedora!

 

En fi, sigui com sigui, estic contenta de que Joaquim Carbó hagi compartit amb nosaltres tot el temps i esforç que va dedicar als embrions d’aquestes històries. Em penso que la jugada li ha sortit bé, perquè el llibre funciona, enganxa i deixa petja. Us el perdreu?

 

Tal i com deia Carbó a Twitter: ”Ara només falta que el llegiu, per si podeu arreplegar alguna cosa de l'herència.” I quin llegat més fantàstic que ens està deixant!  ;-)

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0